FERRARA. L'ITINERARI
Corso Hercole I d'Este
Iniciam l’itinerari a “Un vespre de 1943”, al corso Martiri della Libertà, davant per davant el Cafè de la Bolsa d’on sortiren les ràfegues de metralladora que assassinaren onze ferrarencs el vespre del 15 de desembre de 1943.
El cafè ha desaparegut, substituït per una franquícia internacional de roba, l’apotecaria encara hi és i no podem evitar l’impuls d’entrar-hi.
Al 1946, al judici contra els presumptes autors de la matança, Pino Barilari, enfrontat al cap facciós “Sciagura”, no el delatà. Al 1948 la seva esposa demanà la separació i passà a viure a un piset al corso de la Giovecca, allà per la Prospettiva, on exercí la prostitució. Impossible identificar el “piset”.
A via Mazzini, a la sinagoga, hi ha una làpida amb un nom equivocat, el de Geo Josz, únic supervivent dels 183 jueus ferrarencs deportats als camps d’extermini alemanys. Seguint per via Saraceno i Praisolo arribam a via Campofranco, on Geo Josz és propietari d’un edifici que ocupa bona part del carrer i que serví primer de quarter i presó als Brigades Negres i, quan la seva tornada a Ferrara, complia la mateixa funció a l’Associació Nacional de Partisans Italians.
Via Campofranco
Lidia Mantovani visqué sis mesos amb el seu amant, el senyoret David, a via Mortara; però una vegada nascut el fill i convençuda que el senyoret s’havia fet el fonedís, torna a ca la mare, a un soterrani de la via Salinguerra, un carreró empedrat i mig cobert d’herba. Batiaren l'Ireneu a Santa Maria in Vado i quan es casà amb Orestes anaren a viure al final del corso san Benedetto, a l’altra banda de la ciutat.
Santa Maria in Vado
Gemma Brondi apareix a la postal que mostra el corso de la Gioveca, juntament amb el teatre Municipal, és la mateixa al·lota que un jove escometé i acompanyà fins a ca seva, a prop de la Prospettiva. Una relliscada fou la causa que més endavant hi entràs per demanar la mà de la filla. De casats passaren a viure amb el sogre a via Vittoria, al gueto, fins que pogueren independitzar-se, passant a via della Ghiara, a un noble palauet a tocar del camp, amb un rètol vora la porta que resava: Dr. Elia Corcos, metge-cirurgià. Han canviat molt les coses i la fisonomia actual del carrer ens impossibilita imaginar com devia ser aleshores.
A Clelia Trotti, morta al 1944 a la presó de Codigoro, se li reté homenatge la tardor de 1946, traslladant les despulles a Ferrara, on fou enterrada a una fosa, al prat just davant la porta de l’església de sant Cristoforo, amb tots els honors.
Set anys abans, Bruno Lattes, que aleshores donava classe a la sinagoga de via Vignatagliata, no sense esforç aconseguí localitzar-la a través d’un sabater que tenia el taller just a la vora de Santa Maria in Vado. Vivia a Fondobanchetto, 36, vigilada per la seva germana i cunyat per compte de la policia. Així i tot, Clelia, desafiant les prohibicions, feia visites nocturnes a via Madama, on Bruno tenia un estudi, fins que un vespre la Brigada Político-Social anà a casa seva i no la trobà. A partir d’ara es trobaran de dia, al prat davant l’església de Sant Cristoforo, al cementiri della Certosa.
Fondobanchetto, 36
L'esglèsia de Sant Cristoforo al cementiri della CertosaEl Corso Ercole I d’Este “immortalitzada per Giosue Carducci i Gabriele d’Annunzio, és tan coneguda dels enamorats de l'art i la poesia del mon sencer, que qualsevulla descripció que d’ella se’n fes resultaria, per força, supèrflua. Som, com és sabut, en el cor mateix d’aquesta part septentrional de la ciutat que s’afegí durant el Renaixement a l’estret burg medieval i per això mateix s’anomena Addizione Erculea. Corso Ercole I d’Este, ample, recte com una espasa des del castell a Mura degli Angeli...” Hi cercam la magna domus, la casa dels Finzi-Contini, i no la trobam, i per això mateix ens sembla més real, allà pel canal Panfilio i Mura degli Angeli.
Finalmenent, al Cementeri Hebraic ens imaginam la tomba de la família, gran, massissa, imponent, que acaba essent un pastis increïble. Anam a resar un parenostre i dipositar una pedra sobre la tomba de Giorgio Bassani i ens adonam que hem fet un falta, havíem d’haver portat una pedra de Capdepera.
