FERRARA. UN ENSURT
Assenyalant el lloc del crim
En arribar per primera vegada a una ciutat tenc el costum de deixar-me perdre pels seus carrers i places quan encara no ha sortit el sol. M’agrada veure com la ciutat desperta amb les primeres clarors que la il·luminen amb unes tonalitats que no es repetiran al llarg del dia.
Assenyalant el lloc del crim
En arribar per primera vegada a una ciutat tenc el costum de deixar-me perdre pels seus carrers i places quan encara no ha sortit el sol. M’agrada veure com la ciutat desperta amb les primeres clarors que la il·luminen amb unes tonalitats que no es repetiran al llarg del dia.
La ciutat deserta on un només es topa amb els noctàmbuls endarrerits, els més matiners i els escombriaires que fan la darrera recollida. A poc a poc, a mesura que s’aixeca el dia, va agafant color i animació fins arribar al brogit de l’hora d’obrir els comerços, d’anar cap a la feina o a l’escola.
Així mateix ho vaig fer a Ferrara, vaig sortir de l’hostal ben d’hora a vagarejar pels carrerons de la part antiga, quan a la cantonada d’una església vaig mig veure un embalum, unes passes més i vaig distingir una figura humana, m’hi vaig acostar pensant que seria un gat dormint la mona o potser algú necessitat d’ajuda; dues passes més endavant vaig quedar parat, el ventre se’m regirà i vaig girar cua, no podia ser cert el que els meus ulls havien vist, torn enrere, em gir i veig un home enmig d’un bassal de sang amb el cap seccionat del cos. Vaig voler demanar socors, però les paraules no em sortien i més aviat que de pressa desfaig el camí cap a la fonda.
Quan el posader en va veure arribar, blanc com la farina, em va fer seure a un banc i així com vaig poder, embarbollant, li vaig explicar el que havia vist. Va anar darrere el mostrador i tornà amb una botella i una copeta.
- Beveu, vos anirà be.
No en tenia suficient amb el que havia vist que ara em vaig haver de beure, tant sí com no, dues copetes de grapa. Ara ja no sabia si era pitjor el regiró o els deu centilitres d’esperit de 55 graus en dejú que em retorçaven l’estómac.
- Hauria d’anar a la policia a denunciar-ho, és espantós.
- De moment calmau-vos, descansau i després ja veurem.
- Però no veis que ho he de fer? És la meva obligació, no estaré tranquil fins que avisi l’autoritat.
- I deis que ningú us ha vist? N’estau segur? Jo diria que de darrere les finestres algú us ha pogut veure, fins i tot els malfactors. Vós pujau a la cambra a descansar i jo sortiré a fer un tomb a veure què en trec, de tot plegat.
La dona encara dormia i quan va saber el que havia passat també s’espantà, no hi cabíem, dins l’habitació, i baixàrem a esperar la tornada de l’hostaler, que es féu eterna.
- Bé –ens digué–, la ciutat ja en va plena i corren tot de rumors. El que sí podem donar per cert és que la víctima és un cortesà i els motius, per a uns són polítics i per a altres, gelosies d’amants. D’anar a la policia no en traureu res, a la vista que a hores d’ara ja han retirat el cadàver i el jutge ha obert diligències. Què podríeu aportar, vós?
-L’hora de la mort, estic segur que quan he arribat a la cantonada feia no res que l’havien assassinat.
- Deixa-ho córrer. Si hi ha implicada gent principal poden maniobrar i no els costaria gaire encolomar-vos el mort. Sou estranger, qui donarà un ral per vós? Què és la vostra paraula contra la seva? I la policia, satisfeta de resoldre el cas sense haver de molestar els grassos.
-Vist així...
- Feis el que heu vingut a fer, no us signifiqueu, moveu-vos discretament, esperau uns quants dies a anar-vos-en, ja que les portes de la ciutat aquests dies estaran vigilades, i amb un poc de sort salvareu la pell.
Així ho férem i sempre estaré agraït al posader, si no fóra estat pel seus consells hagués estat fàcil que m'acusassin d’un crim del qual, cinc cents anys més tard, no s’han descobert els autors materials i, si bé se sospita dels inductors (la mateixa família ducal), mai s’han pogut aportat proves que els inculpassin de l’assassinat d’Ercole Strozzi.
Esglèsia de Sant Francesc
