Els grafits dels castells són reinterpretats des d’un punt de vista artístico-arqueològic.
«En realidad l’únic que compta és el dibuix. Hi ha que aferrar-se única i exclusivament al dibuix, tota la resta serà possible». A. Giacometti
Aquesta cita d’Alberto Giacometti obri l’exposció «EFÍMERA» de Catalina Garau, una artista que es dedica a l’arqueologia i que ha desenvolupat la seva feina al Castell de Capdepera.
El títol resumeix perfectament la temàtica de l’exposició, que es va inaugurar divendres dia 7 de setembre, i també de la seva feina. Perquè efímeres són les restes que materials i humanes que ella classifica a la seva feina d’arqueòloga, efímeres són les seves propostes en paper i, al cap i a la fi, efímera és la vida.
EFÍMERA és una proposta visual que utilitza la metodologia arqueològica com a llenguatge bàsic per a exposar temes que han fet reflexionar a l’esser humà en totes les èpoques i llocs. L’exposició compta amb tres propostes diferenciades: la sèrie grafits, una instal·lació a partir d’un taller experimental de ceràmica sobre les petjades dels essers humans sobre el fang i una sèrie sobre la mort i la memòria.
A la sèrie GRAFITS, base de l’exposició, els dibuixos estan realitzats agafant com a punt de partida i referència els calcs d'una selecció dels grafits nàutics descoberts el 2016 a la capella del castell de Capdepera. Aquests grafits corresponen a incisions sobre els murs d'algunes estances de l'església que foren realitzats, molt probablement, per quatre soldats acollits a sagrat durant l'estiu de 1762.
Vegeu els articles de Cap Vermell
Les obres, totes en tècnica mixta sobre paper, són representatives d'un treball d'investigació i experimentació centrat en els traços i els gests bàsics que defineixen un dibuix i que l’autora dona continuïtat i dota d’una energia còsmica a partir d’aquell traç primitiu i sintètic, La recreació dels grafits a partir del blanc, cel i ocre ens transporta a un paisatge nou, però conegut: la immensitat de la mar i els cops de terra es fan visibles a través del sensible traç de l’autora.
Com deia Kandinsky, "el color oculta un poder encara desconegut però real....i provoca una vibració física en l’ànima". Aquesta és possiblement la sensació que millor descriu la proposta artística de Catalina Garau que per moltes fotografies que veieu no podeu deixar de veure al Melis Cursach. Perquè l’obra original conté una aura única, irrepetible. L’emoció de directe és una experiència impossible de reproduir des de qualsevol mitjà.
Paul Valéry deia que les tres grans creacions humanes són el dibuix, la poesia i les matemàtiques. El dibuix és el llenguatge universal, ja que sense intervenir paraules és possible transmetre idees de manera gràfica que resultin comprensibles per a tots. Garau mostra un gran domini del dibuix incorporant pinzellades enèrgiques, sobre els antics grafits. Malgrat semblar atzaroses, o fruit d'una improvisació salvatge, les seves composicions incorporen ritmes i equilibris que mostren un gran estudi previ. Així, l’artista, fa gala d'un estil poètic a mig camí entre el calculat i l'emocional per tal d'estimular l'intel·lecte mentre procura seduir els sentits de l'espectador.
A partir de propostes de moviments artístics com el simbolisme i l’expresionisme abstracte aconsegueix un estil molt personal i treballat. Ens ofereix atmosferes evocadores de llums, reflexos aquàtics i tempestes. Sempre paisatges sacsejats o colpejats per inestabilitats climàtiques o personals. No hi ha espai per a la calma. Uns paisatges no entesos com la idea d'una representació formal sinó com l'empremta que deixa aquest paisatge, o les emocions que es deriven de la seva contemplació o que en el seu entorn suggereix. L’artista vol interpel·lar a partir de l'espai i de la matèria, transcendir a altres àmbits a través de la intuïció i la contemplació. I així, involucrar a l'espectador, intentant que navegui visual i físicament al llarg d'algunes obres.
L’energia que transpúa cada quadre sols pot respondre a un estat emocional de l’artista molt intens ja que s’involucra amb cos i ànima en traçada. Una expressió molt corporal i instintiva que possiblement projecta allò que l’arqueologia, des de la ciència, reprimeix.
La mort, la memòria, la perdurabilitat, els límits i les micro-realitats individuals són els temes de la sala blanca que impacten per la seva duresa a través dels ocres i negres.
Quan a la instal·lació ceràmica. de creació col·lectiva. sols esmentar que les peces es poden adquirir per una donació voluntària que es destinaran íntegrament a l’ONG Open Arms, per la seva relació del Castell i Capdepera amb les problemàtiques de la mar.
En definitiva, unes propostes originals i noves a partir d’un fet local, d’excel·lent presentació de gran rigor i bellesa artística que ben segur que vos captivarà l’atenció i vos convidarà a la reflexió. 
CATALINA GARAU
Palma, 1968, es va graduar a la Llotja cursant els estudis d’Oficis Artístics en la especialitat de pintura a l’Escola Massana de Barcelona. Llicenciada en arqueologia i història antiga per la UB s’especialitzà en la gestió del Patrimoni Històric. D’ençà el 1994 combina ambdues activitats. Els últims anys ha dirigit la gestió tècnica i els treballs d’arqueologia del Castell de Capdepera i ha participat en diverses exposicions col·lectives i individuals , la darrera – Deposició Secundària” 2017-una instal·lació al Museu de Mallorca on posava en relació dibuixos amb restes humanes exhumades a l’excavació del cementiri dels apestats de 1348 de la Calatrava de Palma.
El seu treball com a creativa plàstica difumina els límits entre art-arqueologia i permet a un –lliberat del rigor científic- reflexionar sobre els aspectes que llança l’altre.
