Les meves clenxes, segons Miquel Llull, i altres parlaments
Ara que ja han minvat, i molt, els efluvis de la vetllada de la presentació del llibre “Girant l’ullada cap enrere”, no puc manco que ratificar el meu agraïment als que feren possible l’acte: l’Associació Cultural Cap Vermell. Sense ells, no en tenc cap dubte, la cosa hagués estat diferent.
Per rebatre els arguments vessats pels redactors de la crònica sobre divendres vespre, que atribueixen a l’autor del llibre la massiva assistència de gent, he d’aclarir que la meva aportació rau, únicament, en el fet d’haver enviat a aquelles persones amb les quals un servidor té compromís, també als amics i familiars, invitacions personals meves. En total, 100. Rodones, ni una més ni una manco. I aquestes les vaig remetre per correu postal, ni tan sols les vaig portar, en persona, al domicili dels convidats . Resulta que m’havien dit que si convidàvem 100 persones, al manco n’assistirien 40. Jo volia que la cosa anàs bé.
Sembla que foren uns 240, els assistents, per tant 140 més que els que jo havia jo convidat, i aquest fet, únicament, és mèrit de “Cap Vermell” i dels encarregats de la propaganda pels carrers i establiments. Moltes gràcies, amics, i enhorabona per la difusió del llibre, allà al Teatre. Em diuen que les expectatives es varen superar, cosa que m’alegra molt saber.
LLUCIÀ, JAUME I MIQUEL:
De Llucià Rinyon, no he de descobrir res. Qui es descobriria, davant en Llucià, sería jo, si portàs barret. Això i tot, faig. Sobre l’escenari eren moltes les emocions i un s’oblida dels detalls i de certes coses. I havent repassat a posteriori el seu parlament he restat bocabadat i, amb major motiu quan em fa pessigolles cinèfiles. Entenc el símil, per allò d’un arbre, un fill i un llibre, però, Llucià, creu-me, de “tomatiguera”, el que es coneix com a tal, no n’he plantada cap ni una en tota la meva vida. Gràcies, amic, per acceptar fer-me el pròleg del llibre i per la magnífica obertura de l’acte.
A Jaume Fuster li havia demanat que tancàs la funció. I ho va fer. L’encapçalament del seu comentari sobre “la patatilla” va suposar (tal volta a l’estil dels seus admirats germans Marx) la guinda humorística a la vetllada. El que vertaderament m’emocionà de les paraules de Jaume (ja he dit que l’emoció era contínua dintre meu) fou el recordatori dels nostres anys infantils d’anar a escola i trobarnos al Castell, a la festa de la Creu o de la Rosa, amb els mestres que ens feien recitar poesies –en Jaume, tant jove, ja apuntava a una vocació pels poemes que amb el temps ha fructificat de forma esplendorosa (i no pretenc ara tirar-te cap “floreta”, Jaume) o llegir alguna de les redaccions fetes a les aules. Jaume, creu-me, “la ploma” ha quedat ben demostrat que ets tu qui millor la sap utilitzar.
Realment, no es podia clausurar millor la nit del divendres. Gràcies, Jaume Fuster.
Miquel. Miquel del Recreo. Miquel Llull. Companyó de vicissituds editorials al llarg d’un any i busques, per no dir molt més. Tu m’hi embarcares, i jo sóc dels que es maregen amb les ones, i n’hi ha hagut moltes en la travessia que, per fortuna, ens ha duit a bon port. Realment no, no n’era conscient, de la importància de les meves cròniques, fins que arribares tu, Miquel.
Efectivament, és el “nostru amor pel nostru Capdepera” l’objecte del desig d’escriure i de fer coses. Cert és que, com bé dius, Miquel, si no hagués arrelat el pseudònim de “Meyme” entre els lectors gabellins, seria en Tomeu “Mengol” (el meu pare va engreixar un parell de quilos quan et va sentir), “Saletes”, “Matevet” o “des Forn” (veïnat del Recreo). Malgrat això, el que a mi em va sorprendre és l’efecte que semblen produirte les meves “clenxes” de pel ben estirat, que duc al cap des de fa més de mig segle i que ara resulta que t’han fet la impressió de semblar-te jo més jove que abans.
Això t’ho vull agrair, Miquel –a banda del teu parlament en conjunt, del qual no esperava manco– i especialment la feinada que has fet perquè el llibre pogués veure la llum. Dius que he de mantenir aquest signe d’identitat de les meves “clenxes” fins a l’eternitat o encara més enllà. Així haurà de ser, perquè el que tu no saps, Miquel, és que els “Mengols” tenen (segons els experts perruquers que des de sempre ens han atès) els cabells més difícils i mals de dominar de Capdepera. I, per tant, s’han de pentinar amb aquest estil que tant t’agrada.
Quan era petitó em deien que els “Mengols” teníem un tracte amb “Belcebú” o “Malibú” o un nom semblant, i que en mirar-nos les retxes del paladar de les mans podíem comprovar que, aquestes, són molt llargues i es perden dins la pell, i això és senyal de llarga vida.
Esper que tant tu, com jo, i tots vosaltres, ho puguem veure. Amén.
BARTOMEU MELIS “Meyme”
