CALCETINETS PRIMS

Al gener de 1819, a l’Ateneu de París, Benjamín Constant dictà una conferència que esdevindrà un clàssic del pensament polític modern i que, des d’aleshores ençà, ha provocat rius de tinta, la “Querelle des anciens et modernes”. Breument, la llibertat dels antics consistia a participar dels assumptes públics directament i en la subjecció de l’individu a l’interès de la col·lectivitat; per als moderns consisteix a no estar sotmès a la voluntat de cap altra persona i a estar només subjecte a la llei.

Els moderns dedicam les nostres energies a perseguir la felicitat en l’esfera privada, havent aconseguit uns avenços que ni el revolucionari més optimista del segle XIX haguera imaginat. El benestar econòmic i les tramoies democràtiques de què gaudim les societats occidentals són fruit d’aquesta opció, més preocupada per la persecució individual de les passions que no pas per la col·lectivitat i el seu engrandiment a costa del individu.

Existeix un pacte no escrit mitjançant el qual el poble sobirà deixa la direcció política en mans d’elits, amb la condició que aquestes no s’immisciran en la vida dels particulars i mantindran les condicions que fan possible el progrés.

Últimament, i amb més força arran de la Gran Recessió, part de la ciutadania considera que hi ha un incompliment per part dels polítics, els quals no garanteixen el nivell de vida assolit i, a més, retallen drets individuals. Aquest sentiment difús s’ha concretat en moviments ciutadans que demanen la revisió del pacte. D’una manera o altra s’haurà de tornar a la confiança mútua entre ciutadans i polítics, condició necessària per a mantenir la societat amb les constants vitals estables i evitar que el malalt empitjori.

Avisava Constant, a les acaballes de la conferència, que “el perill de la llibertat moderna és que, absorts en el gaudi de la nostra independència privada i en la gestió dels nostres interessos particulars, renunciem massa fàcilment al nostre dret de participació en el poder polític”. Efectivament, així ha estat, i ara en pagam les conseqüències. L’abandó de la política té la conseqüència de fer perdre el que s’havia guanyat en l’esfera privada. S’imposa un equilibri entre les dues llibertats que és mal d’aconseguir; però que haurem de trobar si volem continuar millorant.

En ser la tècnica consubstancial a l’home modern, els aspectes de l’enginyeria no han de ser difícils d’implementar: canvis en les lleis electorals i en la de partits polítics i el seu finançament, noves institucions que contrapesin els poders polítics i econòmics i que els collin en benefici dels representats, etc. En canvi, més complicada sembla que serà l’assumpció de la “virtú” maquiavèl·lica per part de la modernitat líquida, sobretot després de 30 anys en què ha prevalgut la consigna de “la societat no existeix”, de l’heroïna del neoliberalisme, Mrs. Margaret Hilda Thatcher.

Són moltes les advertències sobre les conseqüències d’amollar les regnes damunt l’esquena de l’ase. La més coneguda, possiblement, és la del president Eisenhower en el discurs d’acomiadament de la Casa Blanca: “Hem de cuidar-nos de l’adquisició d’influència injustificada, tant sol·licitada com no sol·licitada, del complex militar industrial”. I darrerament s’ha posat en circulació la del Pare de la Pàtria, Thomas Jefferson, qui deixà escrit: “Penso que les institucions bancàries són més perilloses per a les nostres llibertats que exercits sencers preparats per entrar en combat. Si el poble americà permet un dia que els bancs privats controlin la moneda, els bancs i totes les institucions que floriran al seu entorn privaran a la gent de tota possessió, primer mitjançant la inflació, tot seguit per la recessió, fins el dia en què els seus fills es despertaran sense casa i sense sostre, sobre la terra que els seus pares conquistaren”.

La historia del segle XX ens ensenya que, quan les democràcies perden credibilitat, els electors fan confiança als totalitaris, i si repassam els resultats electorals dels darrers anys a Europa comprovam una pujada del vot d’extrema dreta. Encara que només fos per conservar el lloc de feina, semblaria que als polítics demòcrates els interessaria refer la confiança amb les bases electorals.

Així les coses, la resposta de les elits polítiques espanyoles és postular per a President del Govern de l’Estat, els propers quatre anys, a carcamals que conduiran el país mirant pel retrovisor. Deu faci que no patim cap accident. Que Sant Cristòfol ens protegeixi. Papá, no corras.

llucià rinyon