Girant l’ullada cap a Capdepera i Cala Rajada

Circumstàncies molt llargues d’explicar me fan esser aquí dalt per tal de xerrar una miqueta del llibre que presentam avui i també del seu autor, la qual cosa, ben mirat, és tot un plaer, com també ho és veure-vos a tots voltrus asseguts aquí, en aquest antic teatre de Gabellínia.

El llibre no és un llibre d’història. És història ell mateix. El seu autor, no sé si n’és conscient, ha recopilat una part de les seves cròniques periodístiques i aquestes, una per una, potser tenen el valor que tenen, però el seu conjunt té un valor incalculable que dóna una idea bastant aproximada de l’evolució del nostru poble, encara que, com girebé sempre, s’ha de sebre llegir entre línies. I a mi el que realment m’interessa d’aquesta recopilació és això precisament, el seu conjunt. Els seus temes són molt variats i podríem dir, sense exagerar, que donen aliment a diverses branques de les ciències humanístiques: antropologia, sociologia, economia, etnografia, política, etc, i també a la història.

Potser a molts de voltrus, i també a mi mateix, és clar, aquestes cròniques vos retornen a la vostra infància, a la vostra joventut, i vos recorden el pas inexorable del temps, amb els seus canvis, amb les seves petites victòries i amb les seves petites o grans derrotes. Cadascú de noltrus hi trobarà, per tant, una mica de tot, alguns fins i tot sentiran una mica de nostàlgia.

Però no és aquest el sentiment que hauríem de sentir; o jo no el sent, com a mínim. Un dia vaig dir, en un escrit fet a quatre mans amb l’amu en Llucià Rinyon, que el que mou els investigadors, els historiadors, no és la nostàlgia, que en el nostru cas el que ens mou és l’amor.

I en aquest cas l’objecte del nostru amor és el nostru poble, Capdepera, i, per extensió, la nostra llengu i la nostra cultura.

Supòs que tots els que sou aquí, la majoria gabellins de naixement o d’adopció, també teniu aquest sentiment, i no hauríem de tenir vergonya d’expressar-ho.

Perquè un poble és això: una sèrie de persones que no només viuen en un lloc determinat, sinó que comparteixen una sèrie de sensacions, de sentiments.

Que no ens acabem de posar d’acord a l’hora d’expressar el compromís que això representa, no lleva, però, que existeixi aquest sentiment compartit.

Les diverses tribus gabellines haurien de ser conscients d’aquest fet: necessitam un cert compromís compartit per tirar endavant, necessitam reconèixer l’existència d’una certa unitat dins la gran diversistat que representa ser i sentir-se gabellins, perquè sinó passarem a ser una massa amorfa directament condemnada a desaparèixer o a convertir-se en una antigalla.

I aquest llibre pens que ens pot servir per a reflexionar sobre tot això.

El seu autor que, si no hagués estat periodista, ara coneixeríem com a l’amu en Tomeu Mengol, forma part del paisatge humà que hem conegut tots els de la meva generació i d’altres.

Té un posat seriós, però al mateix temps té un passat de comediant. Sempre va ben pentinat i ben vestit –ben compost, que dèiem abans–, però coixeja per la banda dels somiadors... Perquè, què són sinó els cinèfils? Uns somiadors, diria jo, i l’amu en Tomeu Mengol ha estat, és i serà un gran cinèfil i esper que qualque dia ens farà compatir aquests somnis amb un altre llibre sobre el cinema a Capdepera.

Per altra banda, i ja per acabar, volia dir que quan jo era nin i jove, l’amu en Tomeu me semblava més gran del que era en realitat i en canvi ara me dóna la impressió contrària, que és més jove del que és. Sembla com si per ell el temps no hagués passat i això, amics meus, és una característica física dels que tenen una gran vida interior: són capaçus d’enganyar el temps.

Esper que aquestes clenxes que tant me recorden a mon pare, siguin el seu signe d’identitat fins a l’eternitat o encara més enllà, perquè aquestes clenxes són de les que marquen època, talment com ho ha fet dins mi el record del somriure de mon pare i les seves clenxes mentre serveix cafès, copes i puros pel Recreo.

Perquè tot això, les clenxes d’en Meyme, el somriure i les clenxes de mon pare, els cassinus plens de fum i d’homus jugant a cartes, els pins desapareguts de les nostres places, l’Ajuntament que cau a trossus, el castell esponerós que reparteix Esperança des d’una muntanya màgica i gabellina, els morus i els rojus d’en Rai, ca ses monges abandonades, els gelats, les ensaïmades i els quartos per Sant Bartomeu, el clavegueram que ens desinfecta, els femers també desapareguts, l’Escolar i els seus futbolistes, els aljubs esbucats i sense aigu, la força tel·lúrica de l’Alzinar i també del Carregador, la fàbrica de begudes carbòniques del carrer del Vent, les Reines del Turisme, les pel·lícules i els cinemes, els esclatassangs i els peixus, les vegues als Pins de ses Vegues, els mariners i els cercadors de puu, les festes de Sant Joan i de Sant Isidre passades a millor vida, les herbes dolces i seques de can Planetes, el moll i els hotels, el Camp Roig i els seus cavalls, en Floridura i n’Egali, les muntanyes de Sos Sastres que són les més altes del món, els catòlics amb les seves processons, els metodistes amb les seves escoles i els espiritistes amb la seva Universitat Popular del carrer des Regueró... tot això i moltes altres coses que trobareu, o no, en aquest llibre d’en Meyme:

tot això també és Capdepera, és a dir, és l’objecte del nostru amor.

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

21 d’octubre 2011