LA REMATADA
Mort instantània que es dóna al toro clavant-li la punta del “verduguillo” en la cèrvix
L’Especulador manlleva bons, a canvi d’un interès, i els ven en un mercat secundari amb la intenció de fer-los baixar el preu. Aquesta operació pot anar acompanyada de notícies a la premsa escrita, radiada i televisada, i de rumors que facin dubtar de la solvència de l’emissor. Les agències qualificadores també hi tenen el seu paper a representar, fins al punt que persones que res tenen a dir que el capital financer organitzi i controli la societat, com el Sr. Barroso, la Sra. Merkel o el Sr.Trichet, no s’estan de manifestar en públic el que opinen de Fitch, Moody’s i Standard & Poors.
Si aconsegueix fer baixar el preu els recompra i torna els bons al seu propietari. El benefici és la diferencia entre el preu de venda i el de recompra, decantat l’interès.
L’Especulador compra bons i subscriu un contracte CDS (Credit Default Swaps), unes pòlisses d’assegurances que cobreixen l’Especulador quan aquest fa fallida. De fet, l’assegurador corre amb el risc de l’operació a canvi d’una prima que cobra mentre dura el període especulatiu. L’Especulador ven els bons amb la intenció que l’excés d’oferta faci baixar el preu per, després, recomprar-los i tornar-los a vendre quan el preu repunti.
Si l’operació fracassa, l’assegurador cobreix les pèrdues. Si no ha estat prudent i ha cobert més bons dels que pot pagar, el lector té un problema, li abaixaran el sou, li retallaran la pensió, li escatimaran les prestacions socials, li restringiran el crèdit, li augmentaran l’edat de jubilació, li apujaran els imposts, i “lo que te rondaré morena”.
En aquest circ, com a tots els circs, hi ha el més difícil encara, el triple salt mortal, l’especulació en bons sense tenir bons.
L’Especulador signa un contracte CDS i assegura uns bons que no té i, a canvi, va pagant la prima de risc tot esperant que els altres tenidors, en veure que aquesta puja, pensin que el risc de tinença ha augmentat i els vulguin cobrir pagant una cobertura més alta. Aleshores ven la prima de risc dels bons que no té a un preu més alt del que ha pagat1.
Tota especulació, en un principi, ha de tenir una base real sobre la qual inflar la bombolla. En el cas dels bons, són les emissions dels governs de països en dificultats econòmiques. La idea és que si bé a curt termini el preu dels bons pujarà i baixarà aleatòriament, a la llarga la tendència serà (ha de ser) a la baixa (o el que és el mateix, l’interès dels bons anirà a l’alça), d’aquí la necessitat d’escampar males notícies sobre aquests països que es veuen en la necessitat d’oferir interessos cada vegada més elevats per poder col•locar les emissions de deute.
Tot plegat passa en un mercat, en qualsevol cas es tracta d’un mercat opac, no transparent, en el qual corre la informació privilegiada, i a la qual tenen accés poques entitats, manipulat i amb una regulació feta a mida. Els participants són fons d’inversió i de pensions, bancs, multimilionaris, països amb una balança de pagaments excedentària com la Xina, Alemanya o els Opep, empreses de capital-risc, etc. Tot amb la inestimable cooperació de les autoritats, que posen en circulació quantitats ingents de doblers sabent que no aniran a parar als que més els necessiten i no regulant unes pràctiques que poc o res tenen a veure amb l’economia de les necessitats i molt amb l’economia especulativa.
El toro ha de tenir baixat el cap i descobert el lloc per on se li introduirà el “verduquillo”, el qual obrirà les vèrtebres cervicals. No hi ha grandesa, no és una sort de lluïment, és tracta d’un recurs necessari per accelerar la mort de l’animal. Quan es falla, perjudica molt al torero, fins i tot després d’una bona actuació.
Mai falten, en aquets casos, psicologies puritanes, guanyades per la Causa, que s’esmercen a crear mala consciència, volent fer-nos creure que les coses van malament per culpa nostra, que volem guanyar molt i fer poca feina. Mesquinets, el que volem és ser especuladors!
Al Deute Públic ara se l’anomena, eufemísticament, Deute Sobirà, justament ara, quan els Estats minven la seva sobirania i la traspassen a les companyes transnacionals, als Bancs Centrals, a clubs esotèrics (G-8, G-20), al capital financer, i els europeus, a més, a uns buròcrates que viuen a Brussel•les. Això sí, recolzats pels vots de cents de milions d’electors. Deute Sobirà de què?, respecte a qui? L’Especulador cada vegada que sent aquesta expressió se’n fa un panxó de riure.
Quan arriba el moment de rematar, el toro està aplomat i amb poca mobilitat. Per encertar s’ha de donar un cop fort i brusc cap avall.
_____________________________________________
1. Per entendre’ns, és com si el lector subscrivís pòlisses contra incendis de cases que no té i tot seguit calàs foc als habitatges del veïnat a l’espera que, quan les asseguradores apujassin la prima de risc, ell oferir les pròpies. Per continuar amb el símil, la gasolina la proveeixen, a preu de saldo, els Bancs Centrals, els governs i l’FMI.
