Reflexions al voltant de la tragèdia d’Oslo
La tragèdia d’Oslo del passat dia 22, les explosions en els trens de Madrid l’any 2004 o la destrucció de les torres bessones de New York a l’any 2001 tenen en comú la seva monstruositat, unes dimensions de crueltat i sadisme tan esgarrifosos que han quedat gravats en la memòria de tothom. Els promotors i els autors d’aquestes monstruositats saben que com més grossa és la tragèdia més augmenta l’ona expansiva de la propaganda i, sembla, que això satisfà la seva necessitat d’infringir un càstig a la societat que ha permès unes suposades malifetes. Un altre tret característic és provocar víctimes de forma indiscriminada; un temps se seleccionaven entre les persones més poderoses, rellevants o influents, ara cerquen la indefensió i innocència de les víctimes perquè així hi afegeixen crueltat i commoció social.
Com deia aquests dies en Guillem Frontera a Diari de Balears: els assassins no estan mai sols; al darrere tenen una part de la societat que els empara, els protegeix i els subministra el verí emocional i ideològic que els durà a provocar l’horror. Mitifiquen la violència com l’únic recurs que pot fer rectificar governs i ciutadans dels seus errors, netejant les seves consciències.
La idealització de la violència no és un fenomen social nou; com a forma d’actuació política va iniciar-se a finals del segle XIX. Els anys de màxima brutalitat varen ser els compresos entre 1914 i 1945, afectant quasi totes les nacions europees. Llavors la violència estava enquistada dins la societat.
A Espanya, el cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 desfermà una violència inimaginable per la seva brutalitat i abast, s’estengué per tota la societat sense respectar familiars, amics o veïns. Allà on s’imposà la insurrecció militar la violència fou, fins i tot, idealitzada i promoguda per les autoritats.
Aquell daltabaix féu vulnerables les persones més madures i sensates; pens en el pare Rafel Ginard Bauçà, religiós franciscà del convent d’Artà, home cult, rigorós, metòdic, lletraferit, autor del vast Cançoner popular de Mallorca. Amb el títol Memòries 1936 recull les impressions i notícies del que passava:
1 d’agost. Els desastres d’una guerra civil perjudiquen els vençuts i els vencedors. Una onada de sang inunda la Pàtria. Cada dia els avions van a Palma i deixen caure son ous d’aucells diabòlics.
3 d’agost. Començ a passar pena per lo que passarà a Catalunya si aquest moviment triomfa ,,, especialment quan el Governador Militar d’aquí, Sr García Ruiz, parlava despectivament dels intel•lectuals ... per què han de parlar de cultura els militars si no en tenen?.
21 d’agost. Al poble no hi ha sucre, ni arròs, ni cafè ... molta gent, si això dura, perilla de veritat. Els negocis se paralitzen, els diners, per tant, no circulen, ningú dóna feina perquè ningú sap que vendrà. Estam mortificats, bloquejats i a mercè d’esser assassinats per aquests civilitzadors que han desembarcat al port de Manacor ...
Quan acabà l’aventura republicana a les costes de Llevant, i ja avançat el 1937, escrivia:
La guerra és la gran inspiradora ... en mig de tots els homes té una autèntica grandesa. La paraula “guerra” és una paraula màgica. La guerra contribueix moltíssim a progrés puix posa en tensió les intel•ligències).
Aleshores la propaganda dels revoltats ja havia imposat les seves tesis a la població mallorquina; la por, l’aïllament i el mal viure feien impossible qualsevol reacció. La violència era el pa de cada dia.
La societat actual és més madura i està més preparada; alliçonada per aquest passat no gaire llunyà procura desactivar aquells problemes que poden esdevenir fonts de violència. La serenor de la ciutadania davant aquests daltabaixos és esperançadora; però la brutalitat no s’esvaeix i rebrota.
Josep Terrassa Flaquer
___________________________________________
Artà: 1931- 1939. Antoni Picazo, Elena Garrido i Jaume Alzamora. El Tall editorial Any 2007. Pgs 143,145 i 150.
Fotografies: Diari de Balears (24-7-2011)
