Jo també estic indignat
 

Els que estam indignats som molts. Molts més dels que acampen per les places d’aquí i d’allà. Molts més. Som una gran majoria de ciutadans els que duim l’emprenyadura damunt, des d’una inevitable percepció que algú ens està prenent el pèl. Són una munió els que començam a estar fins als nassos que, sense miraments, s’estiguin fent tantes passes enrere en el camí de les conquestes socials que havien costat segles d’assolir. Per això, jo, com tants d’altres que no hem anat a acampar a cap plaça, compartesc el sentit últim de la protesta i em faig meu un malestar que ara mateix és gairebé universal.

No sé quin efecte ha tengut sobre les masses el best seller de Stéphane Hessel. Diuen que l’espurna s’ha encès en les xarxes socials d’Internet. Sigui com sigui, l’anomenat moviment del 15M va agafar la classe política entre la batalla de la campanya electoral i el desconcert que sempre produeix el desconegut. Ara mateix, em fa l’efecte que els partits polítics –especialment PP i PSOE, com a grans formacions d’abast estatal– continuen sense processar el missatge que els està llançant la societat.

Segons el meu parer, l’èxit i la importància d’aquest moviment és el moviment mateix. Vull dir que el fet que la gent protesti i es manifesti i prengui places i carrers ja és un bon símptoma. És l’esperançadora constatació que la indiferència, o la resignació, o la impotència, o tot plegat, encara no han acabat amb tots els reductes de resistència. A l’altra costat de la balança hi posaria la impressió que fa que el discurs dels indignats està aportant poques novetats i és molt difús. “De totes les places de la geografia espanyola no ha sorgit ni un eslògan aferradís i intel·ligent”, diu Guillem Frontera. Quan escric aquests comentaris, tenc davant els ulls una fotografia en què un bon senyor exhibeix un cartell on es pot llegir: “Que gobiernen las putas. Sus hijos nos han fallado”, expressió que desqualifica el portador i els que li fan costat i posa en qüestió la mateixa legitimitat del moviment.  Es vol canviar el sistema, diuen i, sense concretar gaire, es parla de la Llei Electoral. S’exigeix democràcia directa, participació, cosa que jo també subscric. Tot plegat, fa més renou el crit de la protesta que el de les alternatives. D’altra banda, quan es tracta de tanta gent, fa mal arribar a acords, i prendre decisions de manera assembleària sempre és complicat.

Tenim el marc de la democràcia a la nostra disposició per tal de perfeccionar aquest “sistema” que tant criticam. Un marc que, tot sigui dit, permet coses com ara prendre les places més emblemàtiques de les principals ciutats per a criticar el mateix sistema democràtic. Ara bé, és suficient, això? Quin temps resistiran, acampats, els manifestants? És desitjable, d’altra banda, que aquesta ocupació es perpetuï?

El marc de la democràcia, he dit. Però, com l’omplim? Amb quins colors? En el centre de la protesta hi ha els polítics, lògicament (a vegades per mitjà d’exabruptes poc edificants, com hem vist), amb la càrrega corresponent de corrupció, d’incompliments, de connivència amb els poderosos, de privilegis... Per dir-ho amb paraules del moviment, es tracta de ”despertar la ciutadania, que ha estat fins ara adormida davant una classe política cada vegada més corrupta, un sistema polític que limita la participació i representació dels ciutadans, i el predomini dels poders econòmico-financers sobre la política”. S’ha d’acabar amb tot això, diuen els líders de les protestes, i també s’ha d’acabar amb el bipartidisme que ofega tantes veus. D’altra banda, des de l’epicentre de la protesta no es cansen de dir que el seu és moviment no va contra cap partit concret.

Anem a veure. Ara parlaré de la meva experiència de més de 30 anys d’estar en política. D’entrada, a partir d’aquesta experiència, he de dir que “fer” política no és la cosa més divertida del món. A l’entorn en què jo em moc, qui més qui manco s’hi compromet per pura responsabilitat, per donar una mà, per fer alguna cosa pel poble. Més o manco com una obligació a la qual ningú hauria de poder girar l’esquena. D’aquesta trentena d’anys no n’he tret més que reunions, moltes hores de feina, més d’un maldecap, i la incomprensió, quan no el rebuig frontal, d’aquells que es mouen per altres indrets ideològics. De benefici personal, cap ni un.

Aquesta sensació, compartida per moltes persones de tot l’espectre partidista, només queda mitigada per la convicció de fer allò que s’ha de fer, quelcom en què es creu i que es considera bo per al conjunt de ciutadans. I també queda mitigada, en el meu cas concret, pel fet d’haver tengut sempre veu i vot, per la sensació que he estat escoltat quan he volgut dir-hi la meva i per la constatació que la democràcia interna ha funcionat.

Sé que, en conjunt, la història no és gens ni mica emocionant. Decidir les fórmules que han de regir un congrés, estudiar-ne totes les propostes i notificacions, presentar esmenes i votar fins i tot la supressió d’una coma; o dissenyar un programa polític des de les bases, d’acord amb uns principis i pensant en el que és millor per als ciutadans, duu un feiner, a banda de saber que el missatge final no serà compartit per un bon grapat dels seus destinataris. Tot això no té a penes repercussió ni és tan entretingut com acampar en una plaça, per bé que les dues coses són igualment necessàries, segurament.  

Crec que si no estam d’acord amb el sistema, l’hem de canviar, però aquest mateix sistema, tot i les seves imperfeccions, ens ofereix mecanismes per a endegar el canvi. Per començar, des dels partits polítics. No en conec cap que renunciï a l’entrada de nous membres, és a dir que, si combregam amb la línia ideològica d’un grup polític determinat, hi serem ben rebuts i podrem influir en el seu rumb, en la seva transparència i en el seu bon funcionament. Militant, podrem fer que aquestes maquinàries destinades a recollir les inquietuds de la societat s’apropin al nostre ideal de democràcia. I si passa que cap partit dels que ja existeixen ens fa el pes, en podem fundar un de nou, més d’acord amb la nostra manera de pensar. Ara mateix, si tota la gent que es mou per aquí i per allà, convocada per la plataforma del 15M, que és una munió, volgués posar en marxa una plataforma política per a concórrer a les eleccions, segurament podria aspirar a convertir-se en una opció amb un gran pes i una gran força. A partir d’aquí, és molt probable que les seves propostes –amb alguna de les que he pogut escoltar he de dir que no hi estic gens d’acord– arribassin a bon port i contribuïssin a millorar aquesta realitat que no ens agrada.

Benvingut sigui aquest crit de protesta, aquesta esperonada a moltes consciències adormides. La feina, ara, és omplir el marc de la democràcia amb els colors de l’esperança, sense oblidar que transformar la realitat duu molta feina. I la feina cansa.