Més enllà del seu paisatge, la seva geografia o el seu mapa, si haguéssim de definir la seva ànima amb una forma geomètrica, Cala Rajada, sens dubte, seria un disc. Per començar, aquesta és la forma que donaren als doblers. Els feren rodons amb la intenció que rodolassin pel món, però invariablement la majoria aturen el seu viatge a les butxaques dels que en tenen més. Obtenir aquestes peces metàl·liques rodones que es poden transformar en paper perquè encara rodolin manco, ha estat l’energia col·lectiva que ha canviat la fesomia del planeta, i aquest petit llogaret de pescadors no ha estat excepció. Una metamorfosi capitalista de color negra, com l’asfalt, i grisa, com el ciment, el fum o el metall amb el que fan els doblers rodons.
Aquests discs que serveixen per comprar terres, lleis i voluntats varen atraure’n un altre. Per damunt de tots els sons que, com el campanar de l’església, conformen la imatge sonora d’aquest poble, hi ha un aparell utilitzat a la construcció que produeix una remor que destaca per damunt de qualsevol altra: la màquina de disc. El seu so ens ha acompanyat el darrer mig segle en qualsevol època de l’any, especialment fora de temporada. A l’hivern, aquesta eina elèctrica s’ensenyoreix de la vila i ressona altiva humiliant grans moments d’esclat acústic estival. Records sonors com el de l’horabaixa del vuit de juliol de 1990. Aquell jorn, desenes de televisors de bars i hotels retransmeteren la final de la copa del món de futbol masculí amb victòria de la selecció alemanya contra l’argentina. A diferència de les finals importants de futbol estiuenques que fan sonar Cala Rajada plena i atapeïda, el so llunyà de la màquina de disc la buida, com si només hi fóssim jo i el so circular d’aquesta màquina, rodó com els doblers que l’impulsen a tallar per continuar construint.
Una tercera cosa que forma part de l’ànima dels pobles mallorquins són les ensaïmades i els pans, rodons com un disc per tallar rajoles o una moneda de vint-i-cinc pessetes. De moment ens queda el forn del Juva. El dia que tanqui, com va tancar el cinema homònim per a convertir-se en un gimnàs que escup i engola gent que surt a córrer una estona al carrer amb poca roba, una part de l’ànima del poble també haurà desaparegut com li ha passat a Capdepera, orfe de l’olor de farina i ensaïmada. Tornam orfes de forns, bancs i botigues que substituïm per comandes a Amazon engreixant a feixistes com Bezos perquè encara ens arrabassin més coses.
I, finalment, hi ha la música, lligada a la forma rodona dels discs des que als anys cinquanta el clorur de polivinil es convertí en el suport bàsic per al seu comerç. Avui la música encara és consumida en forma de disc com un luxe, com a objecte de tribut o col·lecció. I la icona de l’aplicació més usada per escoltar-la en línia, també és rodona, com la lluna que apareix de les entranyes de la mar vista des del trencaones del port, surant damunt el castell de Capdepera. La música, rodona com els doblers, és un dels ingredients bàsics de la turistificació des dels seus inicis. Sempre ha anat lligada a l’alcohol, un ingredient que acaba agafant un protagonisme exagerat i molest poc abans d’encetar el nou segle i que es guarda en botelles de cul rodó. Però hi va haver una època en què això no era així, quan la moda de les discoteques tot just començava.
Miquel Piris
