Sovint ens queixam de l'incivisme, de les destrosses o del mal us del mobiliari urbà de Capdepera i en general de tota Mallorca. Una raó que ja s'ha exposat en diverses ocasions en aquestes pàgines és la teoria de les finestres trencades, que diu que des del moment que un edifici té una finestra trencada, augmenta la probabilitat que es produeixen més actes vandàlics a la zona. Per què? Doncs perquè una finestra trencada que no s’ha arreglat és símbol d’indiferència, de deixadesa i de descontrol. El missatge que transmet un vidre romput durant temps, sense cap mena de resposta exterior, és que es poden causar d’anys sense que te’n facin assumir la responsabilitat, i que tal situació no  importa a ningú. 

Una altra factor a tenir en compte és el de sentir-se membre d'una comunitat. Partícep de les seves decisions. Sentir-se estimat i per tant valorar allò que la comunitat t'ofereix. Saber que allò públic també és meu. Algunes passes es fan actualmenten aquest sentit amb el Pla local d'infancia i adolescència de Capdepera (PLIAC). Queda molt per fer i sobretot arribar a tothom. 

L'allau constant de nouvinguts dificulta la feina. En un món que avança vertiginosament, les connexions humanes i el sentit de pertinença, s'han convertit en tresors inavaluables. Tots sabem per experiència pròpia que la falta de suport i afecte en la infància pot portar a conseqüències destructives en la vida adulta, i com la societat, pot abordar aquest problema per a construir comunitats més fortes i saludables. A més, si una societat maltracta al llarg de la seva vida a una persona quan aquesta es torni adulta i tingui algun poder, probablement cerqui venjança a l'estil de Joker (2019).

Si els joves no acaben els estudis, no s'incorporen als circuits de capacitació en ofici, etc. Si no se'ls dona un lloc de pertinença on puguin expressar-se i “sentir-se part” (sense ser jutjats pel seu present, la seva història de vida o la de la seva família) sinó són capaços d'empoderar-se i poder somiar que una realitat diferent per a ells és possible. Mentre sols un d'ells no capti aquest sentiment, no ens queixem de l'incivisme. No hi ha res a fer. I aquest problema afecta a totes les classes i rols socials. I en les classes directives, les mancances afectives es poden convertir en trets psicòpates que poden fer encara més mal.

L'educació ja no és de l'escola ni de les famílies, les ciutats són educadores. Els vincles forts i el sentiment de pertinença aporten experiències de seguretat i de protecció necessàries per viure una vida feliç, un fet que va quedar en evidencia els mesos de confinament viscuts arrel de la pandèmia. Així, si la comunitat i les relacions socials són imprescindibles per la salut i el benestar de les persones, podem considerar que formar part d’una tribu no és només un desig o una recomanació, sinó que és, sobretot, un dret.

Però com molts altres drets, la tribu tampoc no sorgeix del no res, ni és cap punt de partida de la convivència. La tribu es construeix amb la participació de tots els seus membres i totes les institucions. Es fa sòlida en la mesura que es multipliquen les xarxes de relació i es fan més denses les interaccions entre les persones i el col·lectius que la conformen. La tribu és alhora “procés i resultat. La tribu es fa. La tribu la feim.

De no fer-ho així, sens dubte, veurem cremar el nostre poblat, com ja està cremant en altres indrets.

Tal volta qualque accepció del verb "tributar" reculli l’acció de fer tribu.