Clica per ampliar la imatge

Els parlants patim una gran inseguretat lingüística. El diccionari i la normativa es troben enriquits per les varietats dialectals, però hi ha determinades formes que s’han donat a conèixer més que d’altres, especialment les del català central, i això porta a molts a témer i evitar les formes pròpies, com si no fossin normatives. L’article d’avui té la intenció de rompre una mica amb aquest mite.

En alguns territoris de parla catalana, entre ells, les Illes Balears, de vegades es produeix l’addició de es- al començament d’algunes paraules femenines, principalment aquelles que fan referència a objectes formats per dues peces iguals o per noms col·lectius, els quals sempre s’usen en plural. Resolem l’endevinalla: ens referim a paraules com estenalles/tenalles, estisores/tisores i estovalles/tovalles. Aquesta addició es deu, sovint, a una aglutinació del nom en qüestió amb l'article precedent (normalment femení plural). Per tant, sorgeix arran d’un malentès: el fet de pensar que l’eina no era les tisores, sinó *l’estisores.

Aquest fenomen es va fer tan general a tots els parlars que en tots els casos esmentats més amunt, la normativa va acceptar les dues formes en qualsevol registre, sempre que siguin tractades en plural. És a dir, no podem dir *l’estisores, però sí tant les estisores com les tisores.

Només cal anar alerta amb dues variants que no s’han admès (però que es poden seguir emprant en els registres informals): *esgraelles i *esmolles.