Erika i Klaus Mann.
Reinhard Andress al seu estudi del 2001 ens parla d’alguns dels escriptors alemanys que s’exiliaren a Mallorca i que des d’aquí varen escriure algunes de les seves obres. Des de Capdepera s’han publicat en versió catalana algunes d’aquestes obres, com és el cas de la de Franz Blei i la de Karl Otten: Lydwina i L’ombra de Torquemada respectivament.
Entre els escriptors ressenyats per Andress també hi ha Klaus Mann (1906-1949), autor d’una novel·la, Der Vulkan, publicada a Amsterdam per l’editorial de l’exili alemany Querido el 1939.
Ara bé, la novel·la té molt poc a veure amb Mallorca. L’autor només hi passà unes poques setmanes el juny de 1936 que per ell, com per molts altres alemanys, només és un decorat per passar-hi les vacacions o la vellesa. De fet, els únics mallorquins que surten són uns falangistes que amenacen a un artista jueu amb fer-lo passar per la pedra. Després, el més acostat a un mallorquí és Robert Graves que, sense esmentar-ne el nom, manté una conversa amb una de les protagonistes, Marion. El demés, és, com deia, un simple decorat i potser aquesta visió colonial que tant ha costat que ens disgustàs: paisatges idíl·lics, tot molt barat, paradís terrenal...
I això és tot, pel que fa a Mallorca.
* * *
Però la novel·la no és només això. És una reconstrucció de l’exili des d’una visió coral, on els personatges tracten de reconduir la seva vida «lluny de la pàtria». Uns aconsegueixen fer-se un petit lloc en aquest món exterior: primer per l’Europa encara lliure de nazisme i després també per les Amèriques. D’altres moren en l’intent, o suïcidats o deixats de la mà de déu, primer de tot per ells mateixus, o en combat a les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil.
Si en un primer moment, són les ganes de continuar la lluita antifeixista el que mou els personatges, tot acaba en una gran decepció.
Potser la mateixa que va experimentar l’autor, el qual no costa gaire veure’l representat en el personatge de Martin, un escriptor que no acaba d’escriure res i que mor per una infecció després d’una llarga etapa de drogoaddicció.
Segurament són molts més els personatges que estan inspirats en persones reals, però jo no en sé prou com per intentar identificar-los. Ara bé, un dels personatges principals és Marion, una actriu, que té molt de la germana de l’autor, Erika Mann (1905-1969).
Per altra banda, els dos germans publicaren el 1939 una sèrie d’assaigs escrits conjuntament sobre la immensitat dels autors alemanys que s’havien hagut d’exiliar: Escape to Life, que es publicarà en la seva versió original alemanya el 1991. Efectivament, el llistat és enorme i gairebé hi surten tots. Volien demostrar als nord-americans la gran diversitat de la cultura alemanya i fer de contrapès a la confusió entre alemanys i nazis. No sé si ho aconseguiren, però la seva obra continua aquí, entre noltrus, per recordar-ho.
Klaus Mann (1939). Der Vulkan. Amsterdam: Querido.
* * *
Tota la família Mann és una novel·la. Thomas Mann (1875-1955), el premi Nobel i l’autor de La muntanya màgica i de Mort a Venècia i Katia Pringsheim Mann (1883-1980), l’única que no escrivia encara que va signar un llibre [vegeu Jens], tengueren sis fills i tots, d’una manera o altra, foren escriptors i intel·lectuals: Golo Mann (1909-1994), historiador, editor i filòsof; Elisabeth Mann Borgese (1918-2002), investigadora i editora a Chicago; Monika Mann (1910-1992), escriptora; Michael Thomas Mann (1919-1977), músic i professor de literatura.
A tot això, s’hi ha d’afegir el germà de Thomas, Heinrich Mann (1871-1950), novel·lista i, com tota la família, exiliat per antinazi i enterrat a la DDR.
* * *
Deixem per ara la gran família Mann, i tornem a Erika i Klaus, perquè tenen una personalitat pròpia, una vida pròpia, que Andrea Weiss va exposar primer amb un documental i després amb un llibre que no em resta més remei que recomanar per a entendre la importància d’aquesta parella de germans que a vegades es feien passar per bessons, que varen viure massa avançats al seu temps i que es toparen amb una època mala d’empassar.
Els dos cavalcaren el volcà a punt d’esclatar i els dos foren perseguits per la lava criminal del totalitarisme que intentava socarrar-los. Exhibint la seva homosexualitat i el seu internacionalisme, es guanyaren molts enemics, però també molts admiradors per la seva defensa aferrissada de la llibertat individual i col·lectiva. Dugueren, a més, una vida itinerant: Amsterdam, Zurich, París, Praga, Sanary-sur-Mer...
Mallorca és una anècdota en el seu itinerari, però no ho és el seu compromís amb la lluita antifeixista com a reporters de guerra i recolzant les Brigades Internacionals... ni tampoc la seva conciliació d’un profund pacifisme amb el plantar cara a l’Alemanya nazi que va expulsar la seva família, la conciliació de l’escriptura i la performance del seu Kabarett «Die Pfeffermühle», primer a Munic i després a Zurich, i també per Nord-Amèrica.
Ho torn a repetir. Cal llegir Andrea Weiss per fer-se una idea molt més aproximada del que pugui dir jo sobre els Mann, sobre Erika i Klaus. També potser qualque dia hauríem de parlar del poeta britànic Wystan Hugh Auden (1907-1973), amb el qual es va casar Erika el 1935 per tal d’obtenir els papers necessaris per disposar d’un passaport, malgrat que Auden també era homosexual. Auden, a més, també va ser voluntari a la Guerra Civil i mai no es va divorciar d’Erika.
* * *
Volia parlar d’altres novel·les de l’exili de Weimar, com ho és la de Karl Otten que s’ha publicat a Capdepera, L’ombra de Torquemada. Aquesta es diferencia de les altres per una característica que la fa especial. Otten, sense dubte, fa una novel·la des de l’exili, però ell no fa protagonistes als exiliats, com si ho fan moltes altres, sinó que fa protagonistes als indígenes, als que estan aferrats a la terra però que aviat trobaran el camí de la mort o, com els de Weimar, el sempre difícil camí de l’exili. Em referesc, és clar, als republicans de Mallorca.
Ho deix, però, per un altre capítol d’aquestes Infra-Cròniques, perquè jo ara vaig a les palpentes intentant entendre aquest món alemany, i de dia en dia se’m fa més i més gran. Segur que no el podré abastar.
Ich bin ein deutscher Dichter,
bekannt im deutschen Land;
nennt man die besten Namen,
Und was mir fehlt, du Kleine,
fehlt manchen im deutschen Land;
nennt man die schlimmsten Schmerzen,
so wird auch der meine genannt.«
Soc un poeta alemany,
conegut en terra alemanya;
quan s’esmenten els millors noms,
també el meu nom és esmentat.
I allò que em turmenta, petita,
turmenta a més d’un en terra alemanya.
Quan s’esmenten els pitjors mals,
també el meu mal és esmentat.
Heinrich Heine
[versió catalana de Feliu Formosa]
Soest, maig 2024
Bibliografia
Andress, Reinhard (2001). Der Inselgarten: das Exil deutschspracher Schirftsteller auf Mallorca 1931-1936. Amsterdam: Rodopi.
Jens, Inse und Walter (2003). Frau Thomas Mann: Das Leben der Katharina Pringsheim. Rowohlt Verlag.
Mann, Erika und Klaus (1991). Escape to Life: Deutsch Kultur im Exil. Munic: Spangenberg. [edició anglesa del 1939]
Nieradka-Steiner, Magali (2018). Exil unter Palmen: Deutsch Emigranten in Sanary-sur-Mer. Theiss.
Plachta, Bodo; Fischer, Angelika (2011). Das Amsterdam des Klaus Mann. A. B. Fischer.
Weiss, Andrea (2008). In the shadow of the magic mountain: the Erika and Klaus Mann story. University of Chicago Press.
Wittstock, Uwe (2024). Marseille 1940: Die große Flucht der Literatur. G.H. Beck.
Infra-Cròniques alemanyes:
