Infra-Cròniques alemanyes (5)

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

Mort

Das vergossne Blut sich, mondne Kühle;
Alle Straßen münden in schwarze Verwesung.

[la sang vessada, fredor de lluna:
tots els camins s’aboquen dins la negra putrefacció.]

Georg Trakl
[versió catalana de Guillem Nadal]

El setembre de 2023, fa quatre dies, varen desallotjar tota una zona residencial de Soest perquè era imprescindible treure una bomba de mitja tona enfonsada en el jardí d’una casa, a pocs desenes de metres d’on visc, al costat de Paradiesen Weg. N’havia sentit parlar, però no deixa de sorprendre. Especialment em va cridar l’atenció que ningú es volia fer càrrec de les despeses d’aquella operació tan costosa i tan necessària de suprimir el perill que tot allò representava: ni les autoritats locals, ni les federals, ni molt menys els exèrcits aliats que foren en realitat qui deixaren aquell «regal», en volien saber res. Finalment, sembla que han hagut de pagar-ho les arques municipals, amb el que han llevat un gran pes del damunt als veïnats.

Això va obrir un interrogant dins el meu cap. Què havia passat a Soest durant la darrera Gran Guerra, entre el 1939 i el 1945? No en sabia res. La llegenda urbana deia que no havia passat gaire cosa. Però jo vaig voler saber-ho. Perquè quan passeges per la ciutat te n’adones que sí, que hi ha una part de la ciutat que la veus «antiga», però també és cert que n’hi ha una altra que la veus «nova». El mateix passava a Dortmund, on en realitat tot era «nou», perquè la ciutat va quedar completament arrasada.

Així que vaig a la llibreria Soester Antiquariat, que és una de les meves llibreries de referència, i començ a remenar entre el seus prestatges. Em surten alguns llibres que podrien ser interessants; concretament tres.

Així que els compr i començ a llegir així com puc.

Només començar la guerra de veres Soest ja va ser bombardejada i ja va tenir els seus primers morts. No semblava una ciutat important, però els atacs varen ser aferrissats, com el del 12 de juny de 1940 amb bombes incendiàries. El 16 de maig de 1943 la RAF va bombardejar la presa de Möhne, a pocs quilòmetres de Soest, provocant greus inundacions i un número indeterminat de víctimes mortals, entre 300 i 12 mil, segons les necessitats de la propaganda.

Però per casualitats de la guerra o per un oblit momentani de «Bombarder» Harris, Soest va viure una relativa tranquil·litat fins el 19 d’abril de 1944, en què un atac va seguir un altre. Tres dies després 840 bombes incendiàries varen impactar a Paradieser Weg i altres carrers.

«El setembre de 1944, Soest va ser l’objectiu principal dels nord-americans per primera vegada. 32 “Fortaleses Volants” varen llançar 95 tones de bombes Al voltant de 400 bombes altament explosives destrueixen en gran part les instal·lacions ferroviàries i també afecten els voltants de Marienhospital, Wiesenkirche, Osthofentor i Osthofenfriedhof. Moren 19 persones de Soest, majoritàriament treballadors del ferrocarril, i deu presoners de guerra».

«El 4 de desembre de 1944 les coses es varen posar serioses. Un grup de 50 bombarders “Fortaleses Volants” dels nord-americans van cobrir el districte entre Schäferkamp i Oestinghauser Straße amb diverses “catifes de bombes” a primera hora de l’horabaixa. Hi ha destruccions greus i 24 morts». [Hartung, Hans Rudolf (1995).]

L’endemà, 5 de desembre, encara va empitjorar: 1.857 tones de bombes –290 d’elles eren incendiàries– llançades per 473 avions. «El resultat d’aquest dia de terror: devastador. Varen morir 220 persones, 1.000 cases varen quedar completament destruïdes i més de 700 varen resultar fetes malbé, algunes de greus».

Resumint, el 60 % de la ciutat va quedar arrasada.

Però les bombes seguiren caient sobre Soest. Encara les darreres setmanes de la guerra estan plenes de drames, individuals i col·lectius, fins que el diumenge 8 d’abril de 1945 acaba oficialment la guerra amb l’entrada dels nord-americans, que encetaren una ocupació militar, a la qual va seguir la dels britànics i d’altres països aliats. 

Resurrecció 

Sonet a l’abril de 1945 

Des dels deserts de formigó destrossat,
un arbre s’aixeca alt, gairebé esquinçat per
les bombes. I en passar fuig la meva
mirada cansada i opaca fins al seu tronc.

I – ai allà dalt
veig les branques sense escorça que brillen
vermelloses contra un cel pàl·lid del capvespre,
veig brots que brosten titil·lant als branquillons:

un vel daurat verdós, sacsat pel vent!
Us he de lloar,
déus capritxosos, que m’heu protegit

i feis que els anys d’esforç valguin la pena
en un moment sense alè: Celebració
de la primavera davant d’un arbre mig esquinçat!

Sonett im April 1945

Aus Wüsten von zertrümmertem Beton / ragt groß, von Bomben fast zerfetzt, ein Baum. / Und im Vorübergehen flieht mein Blick / unstet und matt an seinem Stamm hinauf. // Und – ach, dort oben / seh’ ich vor einem blassen Abendhimmel  / die rindenlosen Äste rötlich schimmern, / seh’ an den dünnen Zweigen Knospen flimmern: // ein grünlich – goldner, windbewegter Schleier! / Ich muß euch loben, / launische Götter, die ihr mich verschont // und mir die mühevollen Jahre lohnt / in einem atemlosen Augenblick: / vor eines halbzerfetzten Baumes Frühlingsfeier!
Erna Neuhaus, Vom Krieg und von der Liebe (1985).

No se sap exactament qui va ser que va penjar la bandera blanca a l’Ajuntament, cosa encara perillosa fins al darrer moment degut a les amenaces nazis, però el primer batle del «nou» Soest va ser Franz Becker, que podeu veure a la coberta de Das neue Soest.

I ja el primer dia es va començar la reconstrucció. Primer es va reprendre el subministrament de llum, aigua i també el tren. Després una planificació urbana per tal que la ciutat no perdés del tot la seva fesomia. Una fesomia característica d’una ciutat hanseàtica fundada l’any 624.

Com a tot Alemanya, la reconstrucció va anar paral·lela al procés de desnazificació. No cal dir que aquest procés va tenir les seves errades. De fet, en va tenir moltes. Vegeu-ne algunes:

«Durant molts anys, el terme es va convertir en sinònim del suposadament desastrós fracàs d’un dels objectius més importants de la política d'ocupació aliada. L’intent dels poders vencedors d’eliminar definitivament tots els activistes i beneficiaris del sistema nazi de la vida pública a Alemanya, que va suposar una enorme despesa de personal i també administrativa, va aconseguir algunes victòries parcials malgrat una desorganització de vegades caòtica, però va acabar, en la gran majoria dels casos, amb una generosa rehabilitació dels afectats. Aleshores, algunes veus crítiques parlaven d’una “renazificació” de l’estat i de la societat. Aquest resultat tan criticat de la desnazificació va ser degut a diverses causes que aquí no es poden tractar exhaustivament. En particular, l’intent valuós de reconstruir la pràctica judicial dels comitès de desnazificació de Soest, i per tant també la tasca de les comunitats de solidaritat veïnal i professional, que amb prou freqüència van escanyar el procés de desnazificació amb una autèntica riuada de “certificats d’autorització” exculpatoris».
Wolfgang Stelbrink (2011). 
«Die Entnazifizierung in Soest». A: DDAA. Nachkriegszeit in Soest.

Però, malgrat tot, hi hagué un procés, cosa que al Regne d’Espanya no va passar mai amb el seu feixisme, encara ara incrustat a les més altes institucions de l’estat. I sembla que per molts anys, perquè encara tendrà la maleïda sort d’empalmar amb l’onada negra i autoritària que recorre el món.

Però, per què bombes sobre Soest?

La resposta és clara i confusa a la vegada. No es pot entendre el bombardeig sistemàtic de les ciutats alemanyes sense que, per part dels aliats, hi hagués un pla, i aquest consistia en el Pla Morgenthau, que pretenia privar Alemanya de tot el seu potencial industrial i convertir la nació en una societat rural de tipus colonial que no tornàs a aixecar el cap ni mai més ser un perill per a la pau mundial.

I després també hi havia un pla militar, comandat per «Bombarder» i «Carnisser» Harris (comandant de l’aviació britànica mariscal Sir Arthur Travers Harris (1892-1984), un criminal de guerra que mai no va ser jutjat, evidentment, perquè els guanyadors mai no ho són, de jutjats, encara que hagin comès centenars de milers d’assassinats.

Soest, com moltes altres ciutats, va caure en aquest parany i quasi va ser esborrada del mapa, com també ho foren Hamburg, Dresden, Dortmund, Colònia, Nuremberg, ... L’objectiu no era tan sols militar, ni industrial; l’objectiu era també destruir el llegat cultural de la nació alemanya i acollonar a la població per tal, deien, d’escurçar la guerra. En fi, la mateixa excusa que es va posar per llançar les bombes atòmiques sobre el Japó, quan en realitat ara sabem que les bombes atòmiques al Japó foren llançades també per a amenaçar a la Unió Soviètica.

En aquestes Infra-Cròniques no podem pretendre esclarir tots aquests afers, i per això hi ha muntanyes de llibres que tracten des de temes molt concrets, com aquest de la guerra a Soest, com temes més generals. N’hi ha tants, de llibres, que no sabria per on començar, però així mateix vos propòs aquests tres sobre la guerra i la post-guerra a Soest: 


Hartung, Hans Rudolf (1995). Soest im Krieg.
Hartung, Hans Rudolf (1996). Das neue Soest.
DDAA (2011). Nachkriegszeit in Soest.

No conec gaire els antecedents de la guerra a Soest, però no em costa imaginar que devien ser molt semblant als de la ciutat de Northeim (Baixa Saxònia), de la qual se’n va fer aquest gran llibre de micro-història:

Allen, William Sheridan (1965). The Nazi Seizure of Power: The Experience of a Single German Town, 1922-1945.

Pel que fa als grans bombardejos, dos llibres sobre els de dues ciutats: Hamburg i Dresden, fetes malbé de manera impune, com també ho va ser Guernika. I un sobre els bombardejos en general durant la segona guerra mundial: 

Lowe, Keith (2007). Inferno. The Devastation of Hamburg, 1943.
McKay, Sinclair (2020). The Fire and the Darkness: The Bombing of Dresden, 1945.
Overy, Richard (2014). The Bombers and the Bombed: Allied Air War Over Europe 1940-1945.

Alguns es demanaran, «i ara aquest homu vol exculpar Alemanya o els alemanys de les seves grans malifetes?» Idò no, i per això vos deix aquest darrer llibre:

Stargardt, Nicholas (2016). The German War. A Nation under Arms, 1939-45.

Per acabar

Aquesta Infra-Crònica ha sortit un poc llarga, i confusa, per què no dir-ho! Em volia centrar en el bombardeig de Soest, però la ment, sempre bellugadissa, m’ha dut a veure el món com una gran diana on els pilots de guerra maten milions de persones sense embrutar-se les mans. I també m’han vingut al cap tones i tones de llibres que tracten d’explicar l’inexplicable i decretar qui són les víctimes i qui són els botxins. Hi ha teories al gust de tothom. Però, de moment, em qued amb Hannah Arendt: «És la humanitat, és la humanitat!...». 

Und das ist wieder ein Singen und Lachen –
es pleift der Wind, die Planken krachen –
am Himmel erlischt der letze Stern –
Wie schwer mein Hertz! die Heimat wie fern! 

[I sonen novament cants i rialles…
Xiula el vent, el fustam espetega…
Al cel s’alça l’última estrella…
Quin pes al cor! Que llunyana la pàtria!]

Heinrich Heine
[versió catalana de Feliu Formosa]
 

Imatges

Vídeo de Soest d’abans i durant la guerra
Soest, 1945. 

Infra-Cròniques alemanyes

1. Die Soester Fehde
2. La «sobrassada» alemanya
3. «Ein Kettenraucher der Liebe»: Klabund en un minut
4. Els corbs de la ciutat

 
Miquel Llull, Bibliotecari del Golea