«Ein Kettenraucher der Liebe»
Klabund en un minut
Infra-Cròniques alemanyes (3)

El problema de fer-se gran és que te n’adones que no tendràs temps de llegir tot el que voldries i que et quedaràs orfe de moltes matèries que creus necessitar per enfilar el camí cap a casa. 

És el que em passa amb la literatura alemanya. De sobte me n’adon que no en sé gaire cosa i que hauria estat vital arribar a copsar amb la mirada lectora una gran part d’aquest immens espai al cor d’Europa. Perquè si bé tots els camins abans duien a Roma, ara ho fan cap aquí, cap a les terres altes i cap a les terres baixes d’un lloc que ha tengut diversus noms i també diverses geografies. Perquè quan parlam de literatura alemanya, no podem dir República Federal, ni Àustria, ni Suïssa, ni Romania..., encara que existeixen; ni podem dir Prússia Oriental amb capital a Königsberg, potser perquè ja no existeix. Amb les literatures i les llengus que l’expressen, no podem pensar en fronteres, i això els catalans ho sabem bé. 

Com deia, de la literatura alemanya conec allò que s’ha traduït al català, que no és poc, però sí evidentment insuficient. Malgrat tot, cal, ara, fer un reconeixement a tots aquells que ens han traslladat al català alguns dels tresors més preuats de la literatura alemanya; sense ells la nostra ignorància seria encara molt més descomunal i gràcies a l’esforç del traductors i dels editors podem dir en veu alta que no partim del grau més extrem de la ignorància, sinó d’un poquet més amunt. 

I tornant a la manca de temps, de sobte em trob amb «un fumador d’amor en cadena» que ens ofereix l’oportunitat de conèixer la història de la literatura alemanya en una hora. Sí, ho heu sentit bé: en una hora. 

Només cal agafar aquest llibre de 121 pàgines, amb pròleg inclòs, i tota aquesta descomunal selva d’obres i autors se’ns apareixerà com una clariana en la qual hi podem instal·lar el nostru campament i gaudir de la natura envoltats de llibres.

L’autor, sense dubte, és –ha estat– una persona singular: Alfred Georg Hermann «Fredi» Henschke, (1890-1928), més conegut amb el pseudònim de Klabund, (Klabautermann + Vagabund [esperit bondadós i vagabund]), va arribar a escriure 70 llibres –entre els escrits per ell i les traduccions– tot i que va morir als trenta-vuit anys. 

El 1912 li varen diagnosticar una tuberculosi que el portaria a passar llargues temporades a Davos, al sanatori tant de moda en aquells anys i que va inspirar la novel·la La muntanya màgica (1924) de Thomas Mann, una de les grans novel·les de la literatura alemanya. 

Amb la guerra li va venir la vena patriòtica, però no va anar al front per la seva malaltia. Tot d’una, però, va canviar de bàndol i es va fer pacifista i va escriure una carta oberta a l’emperador per tal que abdicàs. Es va haver d’exiliar a Suïssa. Va anar a Munich tot just després de la derrota de la República Soviètica de Baviera i va ser empresonat durant deu dies, cosa que li va afectar molt la malaltia. Alguns diuen que durant el seu exili, també va fer feina pels serveis secrets, però això potser forma part de la seva llegenda. 

El que sí és cert, és que la malaltia el va accelerar en tots els sentits: va escriure moltíssim, es va enamorar i es va casar diverses vegades, va aprendre filosofia oriental i va traduir diversus llibres de poesia xinesa. De fet, es va convertir en el prototipus d’autor en el qual, segons l’agenda artística del moment, hi convergien l’art i la vida, perquè «tot es basa en la consciència que els llibres poden canviar el món, que aquí ­en els llibres– hi floreix la felicitat». També –els llibres– ens ajuden «a trobar el camí cap a casa i en aquest camí, especialment els poetes, assenyalen les fites com a portadors de torxes», que són els poemes. 

Entre tots aquests llibres, n’hi ha uns quants que intenten compendiar la literatura mundial i també aquest dedicat especialment a la literatura alemanya. El resultat segurament és desigual segons l’òptica de cadascú. Alguns autors són despatxats amb un parell de frases, però els seus defensors troben que aquestes frases precises reflecteixen l’essència dels autors. Altres també troben que parla d’autors que ara són completament desconeguts, però són autors que feren possible un Goethe, per exemple. I així, més i més pros i contres. Però diu coses clares i senzilles, com aquestes: 

«Eichendorff i Hölderlin són els pols nord i sud de la poesia alemanya. Goethe és el centre de la terra. Hölderlin: únic entre els alemanys, el sacerdot hieràtic de la santíssima Concepció, l’austera Anunciació: nin i vell. Inici i final. Goethe: l’home, caminant totpoderós, flama i tuba. Eichendorff: l’univers alemany en l’arc de Sant Martí. El cor de la joventut s’obre al vespre d’estiu com una primera i darrera rosa: florint durant la nit fins a l’alba. Eichendorff: la cançó popular. Goethe: la trilogia de la passió de l’home espiritual. Hölderlin: el cant diví». 

En tot cas, aquest llibre ens ajuda, als curts de temps, a morir més tranquils i amb una visió panoràmica de la gran literatura alemanya i fer-ho amb la companyia d’un autor de vida trepidant i plena de bones pensades i fetes. 

Klabund és un autor modern i va deixar un cadàver exquisit, com les grans estrelles del rock i jo ara he tractat, als que anau –com jo– curts de temps, d’explicar-vos-ho en un minut. I res millor que dedicar els darrers segons al poema que clou el llibre, un poema en què Klabund s’esplaia amb alguns dels grans autors de la literatura alemanya:

«Vosaltres savis i rectors de la nostra bellesa
No deixeu que el deliri de les armes vos ofegui.
Oh, assegurau-vos que la nostra sang no es torni vermella
I sigueu la nostra redossa i presència eterna!
Tu Günther, quissó marró, lladrador i mossegador,
Tu Hölderlin, disparant les fletxes amoroses,
Tu Mörike, tília de la rectoria de somni,
Tu, Eichendorff, curull de bedolls verds,
Tu Heine, jueu alemany, que procedeix espiritualment,
Tu Conrad Ferdinand, de cadències variades,
Tu Platen, en els sonets més immortals,
Tu Nietzsche, polonès alemany, cadena de campanes,
I tu, oh eterna rojor de l’alba i el capvespre:
Tu torre, tu tempesta, tu primera persona, tu: Goethe!»

Doch die Kastraten klagten,
als ich meine Stimme erhob;
sie klagten und sie sagten:
Ich sänge viel zu grob. 

[Però els castrats van lamentar-se
quan vaig alçar la meva veu,
van lamentar-se i van dir
que el meu cant era massa tosc.] 

Heinrich Heine
[versió catalana de Feliu Formosa].

Soest, març 2024