En aquells temps, al meu padrí les coses li anaven bé. Tenia una ase un pam més alt que els altres i amb un orellam llargarut i expressiu. Però era caparrut i tenia perfums propis de tenir un cervell que li feia més nosa que companyia. A vegades li pegaven uns rampells de juguera i no hi havia qui s'arrambàs pels seus darreres. El padrí, que ja he dit que passava una bona temporada, ara acabava de vendre els polls de Son Febrer, uns arbres que creixien ben de pressa i ocupaven una part de la finca que cada any les arrumbades del torrent de Canyamel s’enduien tot quant podien excepte aquells polls tan alts i ufanosos. Era un bon moment per baratar l'ase amb un cavallet "navarro" que un mercader li havia recomanat. Es padrí degué pensar que, després de tot, el barat l'afavoria: aquella bestieta no semblava tan loquenca com aquell ase un pam més alt que els altres. El meu padrí era un home molt prudent i no tenia cap casta d'estufera però, amb tot i això, degué pensar que hi havia trenques de ser l'amo d'un ase a ser l'amo d'aquell cavallet pelut a l'hivern i ras i lluent a l'estiu, una mica panxarrudet i, com que encara era jove, segons el mercader, el padrí pensà que tindria cavallet per vida.
   Tanmateix el cavallet, que era de bona pasta, es trobà amb dos mossos que li teníem esment i que, entre el dos, no arribàvem a fer-ne  un de mitjancer; érem en Barruà i jo mateix. Segons la meva padrina Àngela, estàvem en la plena de l'edat "burral", (en aquell temps començava als tretze anys i durava fins haver tornat de fer el "servici", ara em sembla que dura més...) Bé, el cas és que en poc temps aquell cavallet aprengué a fer oreïna i a fer aixecs i pets a rompre.
   A primeries del més d'agost la padrina prenia les messions i començava la temporada de collir figues. Llogava el meu amic Barruà i cada matí ensellàvem el cavall i el junyíem al carretó i, amb la padrina com a responsable, partíem cap Es Camp de n'Enric, Son Febrer, es Trast  i, venga figues als caixons, fins que el sol ens arruixava cap el poble. En Barruà trobava que aquell cavall tenia més aires de gorà cansat que no del que s'esperava d'aquella bístia noble i, quan el trobava més macil·lent, li punyia el cul amb les correjades. Aquell cavallet emprenia un caminar de trot que ens contentava a tots, tant a en Barruà com a jo mateix. Sa padrina Àngela no en sabia ben bé la causa però tampoc li anava malament aquella mica d'oratge que l'augment d'aquella "marxeta" ens feia arribar.
   Tanmateix el cavallet un dia va dir prou i ens etzibà un parell de coces que ens feren ben a prop. Ara serien les bones! Ens havíem aturat en sec, la pobre bestieta havia quedat amb les potes del darrera dins el carretó i tot s'aguantava amb les seves dues potes de davant, massa feia! Haguérem de baixar la padrina i els caixons de figues, haguérem de desensellar el pobre animal, posàrem ordre a les coses i tornàrem a emprendre la tornada amb uns aires ben diferents als que dúiem els matins quan partíem de ca nostra cap eas figuerals de poques i velles figueres, de totes les races d'aquells temps i que ara hom enyora tant com a la padrina Àngela, a qui voldria demanar una altra vegada perdó i al meu amic Barruà que no fa molt anà cap amunt a donar compte a Sant Pere de les seves malifetes.

Climent  Garau