AFER SON MOLL. Cuius bonus?
Fa cosa d’una mesada vaig rellegir, pel que sembla per quarta vegada, la conferència que Max Weber pronuncià amb el títol “La política com a vocació”. Passats uns dies de la tragèdia de l’hotel Son Moll i quan començaren a veure’s els primers moviments polítics, el meu caparrí, entestat a pensar al marge del que se suposa que és la meva voluntat, començà a interpretar-los a la llum de les paraules que l’eminent sociòleg dirigí a l’Associació Lliure d’Estudiants de Munich, l’any 1919.
Davant els fets del 16/D, els polítics podien actuar guiats per “l’ètica de la responsabilitat” o “utilitzar l’emotivitat de les masses” per a treure’n rendibilitat política partidista o, senzillament, deixar-se portar per la passió. Podien moure’s per a aconseguir que es fes justícia a les víctimes, facilitar als familiars la recepció de les indemnitzacions que en el seu dia dictin els tribunals, mirar de facilitar que es reprenguin les obres com més prest millor i deixar als jutges els dictàmens i sentències. I, també, és clar, estudiar les errades de la burocràcia municipal amb mires d’agilitzar les tramitacions de tot tipus que els ciutadans es veuen obligats a fer davant l’administració.
N’hi ha hagut, emperò, que s’han ofert voluntàriament i de pressa per a representar el paper d’exaltats, per a abanderar una “excitació estèril” a la recerca de no se sap què. Què motiva aquesta gent? L’adveniment de la justícia absoluta i universal al món dels homes? La necessitat imperiosa de trobar un boc expiatori que els permeti defugir la realitat? Aquesta seguretat que manifesten donant la culpa a aquell o aquell altre, dogmatitzant sobre les causes del que ha succeït, transparenta, davall-davall, el vell “clerical vici de voler tenir sempre la raó”.
No ens enganyem, després de l’agitació emocional tornarà la quotidianitat, i s’obrarà seguint el mínim de racionalitat imprescindible perquè les coses rutllin i el qui tengui una gotera l’arreglarà amb permís o sense, el que ha d’obrir un negoci ho farà sense esperar un paper que sempre arriba tard i, sigui qui sigui qui tengui les regnes del municipi deixarà fer, perquè és la seva responsabilitat considerar les conseqüències dels seus actes i sap que no pot, un dia per l’altre, transformar la realitat al seu antull, i que la legalitat no és la mesura de l’ètica, de la justícia ni de la veritat. De moment, emperò, poden actuar guiats per la “convicció” que les causes que se’n derivin de les seves conductes no són responsabilitat seva.
Els electors de llei i ordre, quan votam ho feim confiats que els elegits, enfrontats a situacions delicades, estaran a l’alçada de les circumstàncies, que actuaran amb “mesura”, “que és la capacitat per a deixar que la realitat actuï sobre un sense perdre el recolliment i la tranquil·litat, és a dir, per a guardar la distància amb els homes i les coses”. Desgraciadament, els fets luctuosos que comentam han esquerdat a la classe política, en comptes d’unir-la, fent emergir el pitjor de la partitocràcia, amb conseqüències que afectaran l’estabilitat política del consistori, de la qual cosa el poble en serà el perjudicat.
En democràcia, els resultats electorals són sagrats i al llarg de la legislatura opera el principi com si allò que decideixen els representants coincidís amb l’opinió dels electors, encara que hom sap que aquesta correlació no és mecànica, ni de bon tros. Per mi, la qüestió principal de tot aquest enrenou és sociològica: arribar a saber si darrere els partits de l’excitació hi ha el mateix número de ciutadans de quan les eleccions o si aquests opten, (ara sí, el darrer paràgraf entre cometes), per “l’actitut d’un home madur, que sent realment i amb tota la seva ànima aquesta responsabilitat per les conseqüències i actua conforme a un ètica de la responsabilitat”. Òbviament, no fa falta dir-ho, això no ho sabrem mai. /llucià rinyon/
*Tots els espais entre cometes, menys un, són de Max Weber.
Max Weber. El polític i el científic. Alianza Editorial. Qüarta edició. 1975
