Miquel PirisFa uns mesos vaig tenir la sort de veure "Rostoll cremat", la darrera obra de l'autor del fenomen "Acorar", en Toni Gomila. I ho ha tornat a fer: executa una radiografia de Mallorca des de George Sand fins a l'actualitat tant lúcida com inapel·lable.

Crua i divertida a parts iguals. Esper poder comprar el text, com vaig fer amb "Acorar", per poder arribar a copsar i gaudir de la cascada fenomenal d'idees noves sobre el que fórem, som i serem encara que no vulguem. Imatges que no sabies que guardaves a la memòria. Una memòria compartida que ve de nou, com tantes expressions que en Toni fica ara i adès, quasi oblidades, però que també ens constitueixen i ens han nodrit. Jocs de paraula, d'enginy autòcton, marca de la casa, i de tantes cases. En Toni sembla que hagi estat a totes i de totes n'hagi extret el millor. Broda el paper del pare, aquell que assegut mig endormiscat va batallant amb la generació dels fills per fer-los veure que, per molt que s'hi entestin, "tanmateix" (sí, aquest tanmateix tan “nostro”) no canviaran res. Tot i que l'obra tarda un poc a enlairar-se, quan ho aconsegueix, hom ha d'afinar els sentits per no perdre's ni un instant. Ve de gust retenir-los tots. De fons, tota l'estona, hi ha una rondalla. I batecs de referents culturals d'arreu. Viatges a la velocitat de la llum entre el registre col·loquial del poble, del bar, de la cuina i el món de les idees universals.

Ara, passat el confinament, he retrobat en Toni gràcies a ma filla. En un missatge de whasapp em diu: "Acab de veure sa sèrie d'en Toni Gomila que és nova a TV3. Si no l'has vista, mira-la". Vaig pel quart capítol de "Pep" i sé que en veure totes les temporades que n'arribin a fer. Un producte d'IB3 que pot mirar a la cara a qualsevol de les sèries que es fan actualment a altres televisions. Una sèrie amb un toc d'humor internacional i, alhora, nostrat, molt ben calibrat. Un "Modern Family" a la mallorquina que també aspira a ser un quadre de costums d'un poble (Montuïri!, impossible no recordar aquell eslògan: "Abans un poble de pas, ara una passada de poble") mallorquí al segle XXI on la domòtica, les relacions homosexuals o entre persones d'edats diferents ara sí que formen part, tanta sort, d'un argument creïble. On l'Alzheimer continua sent un enemic nou perquè, com la vida o la mort, tots la patim i la gaudim per primera vegada. I tantes persones, tantes vies, tantes maneres. On la metgessa, al primer capítol que surt, no atura de dir "Me pots xerrar en mallorquí, ho entenc perfectament". Però acaba sucumbint a la caparrudesa dels mallorquins que s'entesten a parlar-li castellà. Res a dir, jo també ho faig sovint perquè tenc poques oportunitats per a practicar-lo i m'agrada. Però això ja seria un altre article. En aquest volia aprofitar per remarcar que quan vaig veure en Toni Gomila per primer pic damunt un escenari cap al 98 vaig pensar: "Aquest és en Buenafuente de Mallorca". I m'equivocava, perquè en Toni és molt més. De moment hem conegut a l'escriptor, a l'actor i, un poc, al showman. Tot plegat construït damunt uns fonaments culturals ben ferms. Però en aquests tres àmbits encara ha de brillar molt més. Donau-li temps i que tengui espai propi, per ser ell mateix. Estic un poc impacient, és vera, però sé que no he de tenir cap pressa, perquè aquest homenot dona ses passes justes a cada moment. Res de passar s'arada davant es bou. I vos podeu fermar les sabates ben fermades perquè riurem, entre altres coses. "Te conec, herbeta", que diu en Pep el primer minut del primer capítol.