__” Capdepera. He de tornar a Capdepera. La mare de Paco Galmés era feliç a aquest poble, sempre guardava un capell de pauma, inclús el s’emportà a Puerto Rico, on sempre associava Capdepera amb l’olor de la surfinia o petúnia. A Capdepera, el pa, els pans, tenien una protagonista: Joana de Ca’n Àngel”.

Arturo San Agustín comentava a la rotllada del Café de Ca’n Patilla – del que ja les parlàvem a l’anterior article de data  26 de juny,  -- el que precedeix. I afegia que Joana ( que el Senyor la tengui a la seva glòria) era un prodigi de dona ocurrent, riolera, la qual durant molts d’anys, fins que es va jubilà, tengué amb el seu marit  Antoni, l’amo, una molt celebrada panaderia, un forn de pa.

__” Però, qui és el seu amo?, li demanava a Joana, l’escriptor, confonent  “amo” per “homo”.  __”El meu amo és el meu marit, qui ha de ser, si no?. __”I li diu “amo”?. __”Sí, senyor!”  __ “Això d’”amo” sona malament!”. __”Idò, a mi, em sona bé!. Però no s’equivoqui: jo mai he estat súbdita o esclava de ningú, ni tan sols del meu homo, o amo, ja que ell, sempre, m’ha obeït; i no l’ha anat malament”.

Joana, experta amb pa negre i blanc, en coques de sucre, de verdura o amb pebres, era una dona menuda, rabassudeta, viva, valenta i que tenia fe amb la Verge, que és la de Capdepera: Nostra Senyora de l’Esperança.

__”Les meves filles – assegurava Joana – son simpàtiques per què jo les vaig ensenyar que ho fossin. Jo solc parlar amb paràboles com el bon Jesús. I ric, per què jo sé el que és sofrir certes injustícies. Sempre les hi he dit a elles, els problemes queden a casa, ningú no n’ha de saber res del nostres problemes. L’únic que hem de fer es intentar solucionar-los , però no divulgar-los. Es diu divulgar-los?. Sí?.  És que jo quasi no vaig anar a escola. Però sé el que és una anècdota. I sé, també, que la bona xocolata sempre s’ha anomenada “Valor”.  

A casa de Joana, a la sala de rebre, hi havia un retrat important: el de la seva padrina Francisca, una dona aparentment decidida i atractiva. Davall el quadre s’hi trobava un ram d’olivera. El rebedor de Joana era un instant del passat, un temps detingut, una penombra que semblava voler explicar que cap temps passat fou millor, però sí que les relaciones humanes eren més fluïdes o necessàries. Únicament en les persones majors, en les dones especialment, s’hi troba la autèntica memòria dels pobles, que es saber fer el que sempre s’ha fet.

Arturo San Agustín, amb la intenció de poder plasmar-ho al seu llibre de 60 capítols i 6 dedicats a Capdepera i a la seva gent ens conta què: __”En un terrat, baix un porxo, a prop de la casa de Joana de Ca’n Àngel, al jardí, s’hi troben algunes llimoneres rebossants de grosses i polides llimones, on molts de capvespres es reuneixen un grapat de dones sàvies, que també existeixen a Capdepera, a qui el poble les coneix com “les madones de la llata”, que tenen un carrer a elles dedicat, i que no són altres més que Margalida Blanes “Pintora”, Margalida Flaquer “Pruna”, Catalina Ferrer “de Son Bessó”, Maria Terrassa “Xica”, Margalida Tous “de s’Estany” i Teresa Vives ”Serverina”.

__” A la vellesa, senyor, artesania…vertadera artesania. Som “las últimas de Filipinas”, don Arturo, les darreres que treballen sa pauma, sa fulla de pauma, els brins, per fer l’entrunyellat de la pauma, què aquí coneixem com a llata”.

En aquesta fulla de pauma està escrita la vertadera història  d’aquest poble, dels seus homes i dones, dels seus dies sol, rusca i fama, de les seves pors i els seus somnis, dels garrovers, ametllers i llimoneres. Admirem  les mans d’aquestes dones amb saviesa què, mentre van fent, parlen, riuen i pensen què, moltes vegades, fins aleshores, qualsevol temps passat era pitjor, més fred, més dur, més pobre…

M E Y M E