Documentació Gabellina i Oriental (37)
per Jaume Morey
El 26 de novembre passat, en la meva intervenció a la presentació del llibre de Miquel Llull «La idea és infinita» El socialisme a Capdepera (1900-1936) Una crònica, vaig citar un fragment d’un article aparegut a l’aleshores desenari Llevant del 23 de gener de 1918 que vaig atribuir a “un artanenc, d’origen gabellí” i que parlava de les joves de Capdepera. En vaig donar una còpia a en Miquel i, davant l’interès que algunes persones m’han manifestat, en faig la transcripció amb aquesta introducció per indicar l’autor i el context en què va aparèixer.
Montserrat Sancho havia nascut a Artà el 1875 fill de qui aleshores era el secretari de l’Ajuntament i natural de Capdepera. Va residir gairebé sempre fora de Mallorca i va ser membre de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. Tot i les llargues absències, mantenia vincles forts amb Artà. Es va casar a Barcelona, on residia abans de morir a Capdepera el 1924, als 49 anys. No va tenir descendència.
El 1918, prop del final de la I guerra mundial, s’estava en la fase dura de l’anomenada crisi de subsistències i la revista presentava en aquells anys articles que intentaven explicar per què ocorrien aquelles mancances i l’agitació que generaven entre la població davant la ineficiència de les autoritats a tots els nivells. A més, també en publicava sobre la descripció de l’estructura econòmica de la societat artanenca. Referits a aquesta darrera qüestió, els que em cridaren l’atenció foren tres articles de 1917, 1918 i 1924, deguts respectivament a tres il·lustrats artanencs, l’apotecari i botànic Llorenç Garcías i Font, l’advocat i procurador dels tribunals Montserrat Sancho Lliteras i el químic i escriptor Josep Sureda i Blanes.
El 1918 a Artà hi havia tota una sèrie de molins, d’aigua i de vent, que molturaven la producció local de gra. Un d’aquests molins, el “que hi ha a baix des pont de sa Carretera Nova” –i que ara, inactiu de fa molts anys, coneixem per es Molinet a la sortida del poble en direcció a Palma, passat el pont– accionava una serradora, que era l’única indústria d’Artà. A finals de 1917 es va vendre la instal·lació a uns empresaris de Cala Rajada que la hi traslladaren i que, segons informacions orals, la instal·laren a la central elèctrica de la població.
Aquesta pèrdua industrial donà lloc al llarg, contundent i didàctic article de lamentació, signat per M. S. Ll., publicat en portada a la revista local, que conté informacions i opinions la lectura de les quals és interessant de retenir.
Al final fa un diagnòstic: “tenen la culpa de la nostra decrepitud industrial, els principals estaments d’Artà: els senyors, els americans i els menestrals.” A part del que ja diu dels menestrals en el cos de l’article, caldria pensar en quina era la capacitat de risc que podrien haver assumit per tal de reunir el capital necessari per expandir la producció dels seus tallers i obradors.
Pel que fa als senyors i americans, el diagnòstic podria tenir-se com a coincident amb el que, en síntesi, explicava Sureda i Blanes a l’article, també llarg, de 1924: els senyors, grans propietaris del prop del 60% de la terra que gestionaven a l’antiga, incapaços d’incrementar el rendiment de les seves possessions, no la posaven a la parcel·lació perquè l’adquirissin els jornalers, els quals, en sentir-se-la pròpia, en sabrien treure profit i generar-ne beneficis. És el que ja aleshores feia Joan March i és el que la Caixa Rural d’Artà comprengué el 1937 per obrir línies de crèdit estimuladores per complir dos objectius, el de facilitar el rendiment del camp i el de minvar el problema social.
“Els americans” eren aquells retornats després de fer fortuna a Amèrica, els capitals repatriats dels quals, en comptes d’invertir-los per crear una indústria que multiplicàs els guanys, es destinaren a la compra de possessions dels senyors i fer com els senyors.
Hauria estat interessant que Montserrat Sancho continuàs argumentant la triple culpabilitat del final de l’article en què hauria detallat més el seu argumentari, però no hi va haver “un altre dia”. No sabem si no el va redactar o si no l’hi varen publicar... al cap i a la fi la revista feia part de l’entramat sotmès als grans propietaris.
He normalitzat alguns aspectes ortogràfics per fer-lo més intel·ligible a un lector actual. El text de l’article és el següent:
D’Indústria
La nova, llegida a Llevant, de que la petita Serradora de fusta que hi ha a baix des pont de sa Carretera Nova havia sigut comprada per uns gabellins amb la intenció de traslladar-la a Cala Rajada, m’ha omplert de tristesa.
Dita serradora era l’única manifestació externa de l’industrialisme artanenc. La seva desaparició, en el temps que correm, és lamentable i també digna de consideració i esment, no pel fet en si (poc negoci ha produït als seus diferents amos), sinó pel que significa i representa.
És la demostració planera de la nostra incapacitat de la indústria i treball organitzat; i la prova de la bancarrota de l’esperit modern d’aquesta població.
Avui que la indústria i els industrials són els totpoderosos de la terra i que la seva força és la força dels seus respectius pobles i nacions, avui que al costat dels reialmes polítics s’alcen els reialmes industrials; avui que en Carnegie rei de l’acer, en Rockefeller rei del petroli, etc. pesen més en els destins dels pobles que moltes testes coronades, avui, en plena guerra mundial, promoguda per una rivalitat industrial i econòmica, és quan hem de mirar, tot apenats, com desapareix aquesta petita Serradora simptomàtica de la ineptitud industrial de la nostra benvolguda vila.
¿No heu pensat mai, artanencs, que un poble sense indústria ha de ser, per força, un poble parat, anèmic, trist i sense riquesa; i que sense riquesa no hi ha benestar, ni grans virtuts, ni art, ni bellesa, ni bon viure?
Un poble sense indústria és un poble condemnat a l’esclavitud econòmica dels que l’envolten. Sense indústria no hi ha diners i si n’hi ha, no circulen, lo que és igual, perquè un home que té un duro i no el gasta és lo mateix que si no el tingués.
Un poble merament agrícola podrà tenir terres, finques, possessions, horts, productes de la terra i guardes o ramats de tota classe, però el capital agrícola és poruc i poc reproductiu; és mesquí i s’amaga; és fill del terròs i, com aquest, va arran de terra.
El capital industrial i comercial és flexible, brinca i es belluga, salta i rodola, passa per moltes mans, alegra molts de cors i moltes ànimes, i engendra el luxe, que no és cosa tan dolenta com diuen.
Potser qualque dia explicaré a què és deguda aquesta diferència entre capital i treball agrícola i capital i treball industrial.
Exemples de lo dit els tenim a la vora, són Capdepera, poble industrial, i Son Servera, poble agrícola.
Capdepera és un poble que acaba de venir al món (no té un segle encara), de terres pobres i eixutes, cavalca damunt el coll d’una serra de marès, seca i desvalguda. No té ni senyors, el que aquí en deim senyors.
Son Servera és un poble molt més antic, de terres grasses i fecundes, de gran tradició agrícola, i amb molt més riquesa d’arbres i bestiar que Capdepera. Ca S’Hereu deu treure més que totes les possessions plegades de Capdepera. A Son Servera també hi ha senyors.
Mes Capdepera és un poble industrial. Fabrica obra de palma. I això el fa créixer i viure molt millor, en general, que Artà i Son Servera, que són pobles rurals.
¿No es veu a ulls clucs la diferència entre Capdepera i Son Servera?
Per convèncer-nos basta anar a festa a Sant Bartomeu i mirar lo que més miren es fadrins: les fadrines.
Mirem les al·lotes de Capdepera, les veurem polides i regalades; fines i airoses; presumides; es seus vestits tenen el tall de cosidora modista; els seus pentinats són capritxosos i subtils; gasten sabó d’olors fines; canten i ballen amb gràcia i amorosia; i, sobretot, no duen mocador en el cap.
Les d’Artà i Son Servera, Déu ens en do, també són garrides; però a mi m’agraden més les de Capdepera.
El nostre gran pintor, glòria d’Artà, D. Pere Blanes i Viale, en sos primers temps, cercava els seus agraciats models, entre les joves de Capdepera.
I és que aquestes deleitoses i eixerides gabellines, que ens tenen el cor robat, són flors d’indústria, i no de la terra.
M’objectareu, potser, que a Artà també fan obra de palma, tal vegada tanta com a Capdepera, i que aquest fet no ha alterat la fesomia agrícola d’Artà.
A això haig de respondre que en tota indústria i en tot negoci hi concorren dos elements; els elements directors, econòmics i comercials, que treuen bon profit dels seus treballs, [i] els elements dirigits, els obrers, que sols guanyen un petit jornal.
A Artà ballam amb la més lletja; som d’aquests darrers. Ens dirigeixen els elements econòmics de Capdepera; i s’ho cobren, naturalment.
Els comerciants de Capdepera compren la palma a Dènia i Alacant i la venen als artanencs i fan una primera ganància. Llavors ens compren l’obra feta i la revenen al continent, fent un segon negoci. Per torna, són proveïdors nostres de farines, fustes, etc. etc.
Afegiu a això els rèdits de transport, gir i comissions i convindreu tots que de lo que dóna l’obra de palma, el bon bocí o tallada se la mengen els gabellins, mentre que aquí sols rosegam un trist os.
Aquest os ens ve, desgraciadament, massa escurat perquè hagi pogut canviar-nos la nostra condició agrícola en industrial.
La indústria és enginy, és ser artífex i creador. La indústria és un art i un ofici que transforma i dóna vida a nous productes: és l’art de fer robes, gerres, rajoles, mobles, fogons, aixades, estores, sabates, vestits, etc.
La sobreproducció d’un article industrial dóna lloc al comerç d’aquest producte, perquè hi ha necessitat d’exportar-lo; i aquest comerç dóna lloc a l’intercanvi d’altres articles fabrils o manufacturers, i es produeix així el gran negoci.
Damunt vosaltres, industrials o menestrals d’Artà, que no heu sabut fabricar productes per proveir les nostres necessitats, quant més per exportar, pesa en primer terme la responsabilitat de la nostra inèpcia per als negocis i per a la indústria. Vosaltres sou els primers que heu de fer examen de consciència davant el fet deplorable de la desaparició de la petita fàbrica de serrar fusta. Aquest examen de consciència us dirà que no haveu sabut progressar al compàs dels altres pobles, que us heu atrassat, que casi sempre heu estat vençuts per industrials forasters i que ens han fet tributaris seus.
D’Inca ens vénen moltes sabates, i d’aquest article hem perdut el mercat de Capdepera i Son Servera del qual el meritíssim Mestre Melcior Bestard, difunt, en fou el darrer exportador.
Manacor ens envaeix de cadires i altres mobles. Ni baldufes fan els nostres fusters.
Els mestres ferrers ja casi no fan claus, ni ferradures, ni panys, ni fogons. S’acontenten a adobar les eines que s’espenyen.
De teuleres i rajoleries gairebé no en queden.
Els teixidors i tintorers han desaparegut del tot, sense que quedi rastre d’un sol teler.
El cànem ningú el fila, i tampoc la llana.
De les indústries agrícoles, els olis i els formatges es manipulen com en temps dels reis moros.
¡I tantes altres petites indústries que han naufragat!
Aquest penosíssim estat de coses es presta a reflexions poc falagueres. Estam vençuts i abatuts. Tal vegada sense esperança de regeneració.
Però els homes i els pobles són el que volen ser, i tenen lo que tenen voluntat de tenir. Són industrials i rics els pobles que ho volen ser.
¿Nosaltres hem de seguir com fins ara el mateix camí de decadència industrial? ¿Podem redimir-nos? ¿Com? ¿Amb quins mitjans?
Abans de contestar convé esbrinar qui en té la culpa de l’estat present.
Al meu entendre tenen la culpa de la nostra decrepitud industrial, els principals estaments d’Artà: els senyors, els americans i els menestrals.
Un altre dia ho veurem.
M. S. Ll.
* * *
Avui, com ja hem fet altres vegades, ha estat Jaume Morey l’autor de l’article d’aquesta secció. He d’estar-li agraït per això, com també pel fet que volgués participar en la presentació del llibre «La idea és infinita»: El socialisme a Capdepera (1900-1936), al Teatre Principal.
L’article de Montserrat Sancho que presenta Jaume Morey, incideix, entre altres coses, en el tema de la dona gabellina, cosa que és un dels temes principals del llibre i un dels fets diferencials de Capdepera respecte a altres pobles de la comarca i de Mallorca.
L’autor, Monserrat Sancho Lliteras, és un personatge que sembla molt interessant i del qual en sé poques coses, algunes de les quals sortiren d’un article de Meyme publicat en aquesta mateixa revista ja fa uns anys. Quan va morir, el març de 1924, va sortir la seva esquela a la primera pàgina del diari de la Lliga Regionalista La Veu de Catalunya de l’11 de març. En voldríem saber més...
M. L.
