És un dels grans reptes de la humanitat: poder acordar Raó i Follia. El mestre Foix ho va immortalitzar en un vers. Coses de poetes, diran els amics lectors. Però ni tan sols ells, amb versos sublims o escarransits, han estat capaços de salvar el biaix que separa aquesta dualitat. Aquest biaix que ens fa mortals i, literàriament, corruptes. O el que és el mateix: incapaços de sostreure'ns de les nostres pròpies quimeres – que és una manera políticament correcta de dir de les nostres febleses- per assolir allò que seria just. I com que aquest terme és massa mal d'afinar potser ens hauríem de conformar d'assolir allò que és millor per a la Congregació – per dir-ho un poc que s'assembli al mestre Espriu- . De totes maneres, encara que no és un consol, això ja ho plantejava Plató d'una manera visible a través del mite de la caverna i que l'Evangeli ho va cristianitzar amb aquella frase de Jesús a Getsemaní: l'esperit és fort però la carn és feble. I el fet que el mal sigui més vell que el pastar no hauria de ser un argument per creure que mai per mai podrem resoldre aquesta divergència, que l'astigmatisme serà eternament perpetu. O com a mínim, fins que el desgel de l'Àrtic i altres apocalíptiques anunciacions siguin una realitat tangible. Hem de fer esforços, individuals i col·lectius, per defugir de la maledicció hobbessiniana i pensar que, si bé el biaix és insalvable sempre podem aconseguir que l'efecte òptic ens digui que hem avançat vers l'anhelada convergència.Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:
