26 - CASES DE FORA VILA, PETITES POSSESIONS: “SON TALENT”
“Son Talent” es troba just a l’encreuament entre la carretera de Son Servera i la que duu a Ses Coves, on antany hi havia un enorme “pi ver”, alt i esponeròs arbre, que configurava el caràcter de la contrada.
Un ramat d'ovelles sota l'esponeròs pi ver de Son Talent
L’amo ANTONI FLAQUER PERELLÓ, “Porquer” de mal nom; el seu fill ANTONI FLAQUER SERAPIO, també “Porquer” i MANUEL FERNÀNDEZ ESPIRITUSANTO “Murta”, gendre i cunyat dels anteriors, respectivament, eren els gestors, els anys 70, d’aquesta explotació ovina, bovina, aviar i porquina al llarg de 30 quarterades.
Manuel, Antoni, el seu pare i un net, amb els cavalls de carreres
LLÚCIA FLAQUER SERAPIO “Porquera”, la dona d’en “Murta”, regentava, a la plaça del Mariners de Cala Rajada (quan encara s’anomenava de “Queipo de Llano” (un general franquista), un establiment dedicat a carnisseria, per a la venda dels productes derivats de “Son Talent”. Abans, anys enrere, tingueren la botiga els seus pares Antoni i MARIA SERAPIO REUS “Serapio”, a la Costa d’en Capet, a Capdepera, al cantó del carrer de Ses Coves.
“Son Talent”, és un nom que sembla tenir els orígens en les “ganes de menjar, de tenir talent, de fam de la gent que habitava per aquells indrets. Altres estudiosos asseguren que es tracta de “talent” (talento, en castellà), per la intel•ligència d’aquells habitants que varen saber convertir terrenys rústics pobres en zones florents.
El podreròs semental "Burro", de Son Talent.
Els que coneixien els integrants de la família que labora a “Son Talent” deien d’ells que eren un poc “bravejadors”. La qüestió era que els Flaquer-Fernàndez comentaven que uns 15.000 litres d’aigua, a l’hora, diàriament, emergien d’un dels tres pous existents a la finca, tant a l’hivern com a l’estiu, la qual cosa permetia pasturatges per a unes 30 vaques, vint d’elles productores de llet. El semental nomia “Burro”, fill d’una vaca que va arribar a donar 40 litres diaris. L’amo en MIQUEL SUREDA “Verger”, amb el mul i el carro, proveït de grosses lleteres – on hi cap de tot – passava un dia per l’altre a recollir la llet per dur-la a ca l’amo en FRANCESC TOUS “de s’Estany”, en companyía d’en SEBASTIÀ MELIS “Mengol”.
Caixa Rural d'Estalvis i Penisons a la plaça de l'Orient (Foto Antoni Flaquer "Coix")
Antoni, el fill, presumia de “Demisol” i “Hourvari”, dos cavalls joves, de carreres. Les nombroses guardes d’ovelles i cabrits oferien al visitant de “Son Talent” una bucòlica estampa rural i, prop de la clastra, un centenar d’indiots esperaven amb ansietat les properes festes de Nadal…
Hem de demanar disculpes per la qualitat de les fotografies que il•lustren el present article. Aixó és a causa que, en el transcurs del temps, les instantànies es van deteriorant paulatinament al nostre arxiu de premsa. Els originals quedaren, ja fa molts d’anys, a “Diario de Mallorca” que, en diverses ocasions, ha anat canviant d’adreça i, amb els canvis, els arxius disseminats, sense que s’hagin pogut localitzar les fotos.
Serveixi aquest aclariment, també, per a altres il•lustracions fotogràfiques mancades de qualitat i que s’han utilitzat per a completar capítols anteriors d’aquesta secció que amb tant de goig redactam per als lectors de “Cap Vermell”. Gràcies.
ELS TRES AL.LOTS SABUTS DE SON TALENT
Això era i no era, bon brou faci la cadernera, per tu un almud i per jo una quartera.
Conten que a sa possessioneta de “Son Talent” hi havia un amo que tenia tres fills: en Tomeu, en Mateu i en Miquel. Els tres eren més vius que una verga de llamp i doblerers com ningú. Cada un d’ells feia afalagadures a son pare perquè el fes hereu. El pare, d’amagat un de l’altre, els ho prometè a cada un. Al morir-se aquest, bé en tragueren de raons!. Cadascú deia que el seu progenitor l’avi nomenat hereu, cap d’ells voli renunciar a l’heretat ni volien partir-se-la i pledejaren per veure qui tenia raó; cercaren missers i procuradors però cap ho sabia arreglar. Finalment, determinaren anar a visitar el Jutge de Pau per veure si els compondria. No volgueren anar-hi plegats.
El primer a partir fou en Tomeu i pel camí topà amb un home que havia perdut una mula, el qual va demanà a en Tomeu si l’havia vista. “Que era torta?, contestà ell. “Sí que ho és”, respongué l’home. “Idò, no, germà, no l’he vista”, i va seguir cap al poble. A aquell homo no li va agradar gens ni mica aquella resposta i continuà cercant la mula. Mentrestant, es va trobar amb en Mateu i li fer la mateixa consulta. ”Que era coixa?, digué ell. “Sí que ho era”, replicà l’home. “Idò no, no l’he vista”, contestà en Mateu, deixant plantat al cercador de la mula. El mateix va succeir quan es va trobar amb en Miquel, que li demanà si la mula era curta, a la qual cosa l’homenet assentí. Tampoc l’havia vista en Miquel.
Ja podeu pensar quins comptes devia fer aquell home, amb les respostes dels tres bergants. Tan tort li caigueren que, creient que tots tres havien vist la mula i l’amagaven, determinà prendre una drecera cap a Capdepera i anà a contar-ho al jutge, que, aleshores, era un alt dirigent de la Caixa Rural, que tenia la seu a la plaça de l’Orient. Tot d’una li contà l’endemesa, dient-li que tots tres havien endevinat les tares de la bístia i que s’havien negat a dir-li on era. Amb els crits de l’home dins la sala d’aquella entitat, s’alarmaren els clients que allí hi havia, de manera que el jutge i, a la vegada, director de la Caixa, el va fer passar a un altre dependència, des d’on va partir a demanar explicacions al tres al•lots.
En Tomeu digué que havia reparat que cada costat de camí estava sembrat i que sols a una banda n’hi havia de menjat. ” Si la mula hagués tingut bons els ulls hauria fet tala a cada costat. Per això he cregut que era torta, encara que no l’hagi trobada”.
En Mateu comentà que a tot el tros de camí hi havia potades marcades, però de tres en tres, i això li va fer pensar que era coixa, malgrat no haver-la vista.
En Miquel hagué d’explicar al jutge per què havia demanat a l’home si la mula era curta. I ho va fer així: ”Perquè he reparat que a tot el sembrat de cada banda de camí estava ben remull de rosada. I com que ses mules sempre remenen la coa, la rosada hauria estat espolsada. Vet aquí per què, sense haver-la vista, he sospitat que era curta.”
El jutge alabà ferm la vivor dels tres subjectes i acomiadà l’amo de la mula, tot compungit. Amb això s’havia fet migdia i era hora d’anar a dinar. El jutge els convocà al capvespre i ells, mentrestant, anaren al “Recreo”, on els serviren menjar. El jutge també hi anà, sense que el veiessin, i se situà darrere una porta molt a prop de la taula on s’assegueren els tres al•lots.
Mentre dinaven, escoltava el que deien i sentí en Tomeu que comentava: ”Quina porcella més bona, llàstima que sigui nodrida de cussa!”. “I quin vi mès bó, i encara podria ser-ho més si no fos de parra sembrada dins un fossar!”, diguè en Mateu. “Aquest jutge –exclamà en Miquel– és molt bo, llàstima que també sigui l’administrador dels doblers del veïnats. Sembla alletat per una dida”.
L’amo del “Recreo”, que també havia sentit la conversa, volgué saber si tenien o no raó i tot d’una envià un empleat a Son Terrassa, on havia comprat la porcella, a comprar-ne una altra. El pagès li digué que no era possible perquè la truja s’havia mort amb la ventrada i només havien pogut surar aquella (la que s’havien menjat) i gràcies que donaren la porcelleta a alletar a una cussa que tenien.
Quant al vi, el vinater digué que la parra sols havia produït raïm per fer-ne dues botelles, una la del “Recreo” i l’altra per al productor. ”La parra està en el costat del fossar, i enguany no ha anat de lo millor”. El criat anà, tot seguit, a complir amb l’ordre del seu senyor i es presentà a casa d’una dona que fou la dida d’alguns nadons del poble, a qui va demanar si era cert que havia alletat el jutge. La dida respongué que així havia estat i s’estranyà que la mare no ho hagués dit mai al seu fill.
El jutge s’assabentà de tot allò i restà bocabadat davant la saviesa dels tres al•lots, amb els quals es va reunir i va sol•licitar-los a veure què pretenien amb l’assumpte de l’herència paterna, per saber qui hi tenia més dret.
Manà fer un home de bulto i el va penjar un tros lluny. Donà, llavors, una escopeta a en Tomeu i li digué que aquell bulto representava son pare. ”Tira-li on et sembli, disposat a matar-lo i veurem qui tendrà més raó”, li diguè. El mateix passà amb en Mateu. Aquest li endevinà al cor i Bartomeu el va ferir al front. Seguidament, va correspondre a en Miquel.
En Miquel, refusant l’arma, digué al jutge: ”Peró, senyor, no diu vostè que aquest home de bulto representa el meu pare?” “Així és”, contestà el jutge. “Idò, tengui, vet aquí l’escopeta, jo de cap manera m’atreviria a tirar a una figura de mon pare. Consent en perdre l’heretatge abans que matar el pare i si pogués fer-lo tornar d’on és, ho feria”.
Ja podeu suposar que l’autoritat va concedir l’herència a en Miquel, per haver demostrat ser un bon fill, i aquest va passar a ser una de les persones més riques de Capdepera, mentre els seus germans restaren talment com es trobaven. I qui no ho cregui que vagi a cercar-ho, ja que diuen que aquesta contarella és, tota ella, veritat com la mateixa vida.
Esperam, almanco, que amb la narració us hàgiu divertit. Amén.
Bartomeu Melis “Meyme”
