En aquests moments hi ha una orquestra d’opinions coincidents: la culpa de l’actual situació de crisi sobretot correspon a les comunitats autònomes i, més secundàriament, als ajuntaments. L’Estat s’autopresenta com l’administració responsable i eficient que serà capaç de posar remei a tant de desgavell.
Evidentment la responsabilitat de la crisi està molt repartida, ben segur que moltes comunitats autònomes han gestionat els recursos de manera escandalosa (molt especialment, per cert, les del PP: País Valencià i Madrid, o les Balears en temps de Matas).

Però, pocs analitzen la gestió dels governs de l’Estat durant els darrers vint-i-cinc anys, període en què el nacionalisme espanyol s’ha alternat en el poder. El PP i el PSOE, per construir una nació espanyola atractiva per als seus ciutadans i per augmentar el seu orgull de pertànyer-hi, han creat una ficció: Espanya és un país ric, una gran potència econòmica. En Solchaga els anys 80 ja va dir que a Espanya era molt fàcil fer-se milionaris. N’Aznar es va fer la foto amb Bush i Blair perquè volia situar l’Estat en el grup del G-8, i fins i tot aspirava a situar-lo com a membre del Consell de Seguretat de l’ONU, presentant-se com l’abanderat de tot el món hispànic.

En Zapatero va dir que econòmicament ja havíem passat a Itàlia i estàvem a punt de superar França.
I quina era la solidesa econòmica d’aquesta grandeur? La privatització de les empreses públiques, que varen permetre que l’Estat fes un bon calaix; els 120 mil milions d’euros de fons europeus rebuts els darrers vint anys; la bimbolla immobiliària que feia que a Espanya es construïssin més habitatges en un any que no en el conjunt format per Alemanya, França i Itàlia (Aznar va canviar la llei del sòl per facilitar aquest objectiu); el traspàs a les comunitats autònomes de les competències en educació, sanitat i serveis socials (l’Estat va transferir-les amb una valoració a la baixa, especialment si tenim en compte les expectatives de creixement de necessitats que s’albiraven com a conseqüència de l’augment demogràfic que s’havia començat a produir); i, finalment, la solidesa de l’economia espanyola s’ha fonamentat en l’espoli fiscal a les Balears, Catalunya i el País Valencià, quantificable en uns 25 mil milions d’euros anuals (Miquel Puig, en un article recent al dBalears. Ara, estima que l’aportació que ha rebut “l’Espanya subsidiada” des de 1986 és equivalent a 21 Plans Marshall).

I sobre aquestes bases econòmiques tan “sòlides”el PSOE i el PP, malalts de nacionalisme espanyol, en benefici d’una “España grande”, han construït més quilòmetres de tren d’alta velocitat que a qualsevol altra país del món, amb l’excepció de la Xina, o han creat un sistema radial de comunicacions que tan sols respon a objectius polítics i en cap cas d’eficiència econòmica, o han estat interessats en convertir Madrid en una megalòpolis que a més de xuclar tots els recursos financers i cultural d’arreu de l’estat es convertís necessàriament en el port d’entrada de l’Amèrica hispànica a Europa. Els aeroports sense passatgers, les autopistes sense cotxes, i etcètera. L’objectiu era, com els tres darrers segles, construir l’Estat-nació centralitzat, uniforme i acastellanat que és l’únic objectiu que realment els interessa.

I ara amb la crisi tenen la gran oportunitat de reciclar el model de sempre, desvirtuant el sistema autonòmic. És igual si el percentatge de dèficit més gros correspon a l’Estat, que manté ministeris sense competències, o inversions inútils i impossibles de mantenir, és igual si és l’Ajuntament de Madrid el que té el deute més descomunal de tots (superior al de tots els ajuntaments de Catalunya), tot això és igual. Allò que realment importa és deconstruir l’estat autonòmic i retornar al model d’Estat centralista, el qual és presentat com el més responsable, el més eficaç i el més econòmic. I de passada potenciar el bipartidisme, amb una reducció de regidors per municipis (pobrets, també ells són responsables del descomunal robatori?), que consolidarà, encara més, els dos partits de torn.

Damià Pons i Pons i Pere Sampol i Mas