Portalet d'estar per casa...
       o a l'estratosfera

La carta enviada a Cap Vermell per “un policia cualquiera” treu del calaix preguntes diverses, potser reiteratives. Per damunt d’elles, però, pren força una altra pregunta: què hem de fer, adaptar-nos a un sistema que mal-funciona, o mirar de resoldre allò que no va?

Sembla que la tendència generalitzada d’aquest sistema que vivim i que anomenem democràtic va cap a la primera part d’aquesta pregunta, és a dir, si a mi no m’afecta, no m’importa. Ara bé, la pregunta continua: ¿no m’afecta directament perquè prefereixo no lluitar per a solucionar res, o no m’afecta perquè tinc coberts els meus elements bàsics de subsistència i, fins i tot, tinc suficient qualitat de vida? No m’importa pagar quatre doblerons més en impostos, mentre jo estigui tranquil i el meu entorn no en rebi les conseqüències.

Quan un ciutadà ha de posar una demanda a l’administració per a aconseguir recuperar allò que li pertoca, es generen unes despeses que acabem pagant els ciutadans. En aquest país, la suma de despeses que paguem per negligències administratives és molt elevada. Perillosament alta si tenim en compte la quantitat de famílies que es troben en el llindar de la pobresa, la reducció de serveis sanitaris, les dificultats per a treballar dignament i amb un sou apropiat al nivell de vida, i la tendència a buscar elements de supervivència dependents de mecanismes obscurs enfront de guanyar-se la vida respectant la legalitat vigent.

Dir que el sistema no funciona gaire bé és com dir que el sol escalfa: per a uns, funciona molt bé i per a d’altres no funciona; el sol només escalfa de dia allà on pega.

No creiem que “un policia cualquiera” passés una bona temporada havent de suportar el decret de batlia i d’interposar una demanda per tal de recuperar els seus drets laborals. No és l’únic cas a l’administració que es troba pressionat cap a un canvi de lloc de feina i, si gratéssim, en sortirien molts més. Aquest punt ens duu a pensar també en la posició de força que juguen algunes persones i alguns col·lectius reclamant drets o imposant criteris.

D’una banda, tenim el dret a la vaga dels col·lectius i, d’altra, la posició de domini per part d’aquells que, o bé gaudeixen d’un càrrec que els atorga cert poder aparent, o bé disposen dels mitjans tampoc no sempre gaire respectuosos, per a pressionar tercers i “convidar-los” a actuar com volen aquells que manen. Quant a col·lectius en vaga, cal ser molt curós criticant cada cas perquè n’hi ha que tenen uns privilegis adquirits que no s’adapten als temps que vivim i d’altres que aprofiten el seu potencial de força amb demandes exagerades. En el cas de l’administració, és evident que hi ha una escala de poder vertical (no gens horitzontal, per molt que ens vulguin fer creure alguna cosa contrària). En el cas de moltes empreses, també. I, mentre el sistema judicial no adopti un caire més independent i àgil, el ciutadà amb pocs recursos seguirà sent sotmès per uns o pels altres. Potser algú vinculat a aquest sistema judicial ens dirà que ja ho és, d’independent; bé, a més de ser-ho, ha de tenir les eines per dur a la pràctica allò que ha de fer. En cas contrari, és el mateix que enviar una tropa d’operaris a granar els carrers sense graneres.

És evident que els ciutadans tenim un problema. Els sistema democràtic requereix mecanismes molt més independents com a garants dels drets, dels deures i de les obligacions de tots i cada un de nosaltres. Mentre això no s’aconsegueixi, hi haurà gent que acceptarà treballar per sous miserables, hi haurà qui accepti condicions laborals denigrants, i hi haurà qui acotarà el cap per por: por a no tenir diners, por a no poder alimentar una família, por a la vergonya de ser apartat de la seva esfera social en quedar sense feina. Sí, mentre el sistema funcioni d’aquesta manera, hi haurà qui treballi cobrant en negre sense dret a jubilació ni als serveis sanitaris públics. I això ens allunya perillosament del conegut estat del benestar pel qual tantes persones han lluitat de fa dècades. Quan un ciutadà interposa una demanda per tal de recuperar els drets que li pertoquen, es converteix en una mena de Robin Hood que no sap si tindrà recolzament o si se’l condemnarà eternament a l’ostracisme. Molts que ho han intentat queden en el camí per manca de suport econòmic, per exemple, quan la part demandada tenia molts més recursos i podia pagar millors advocats.

El problema, però, no ens el resoldrà ni Houston (!?!), ni Brussel·les, ni Madrid, ni Palma, ni l’ajuntament de Capdepera, perquè una part de l’administració que tenim sembla més interessada a perpetuar el que hi ha, que no a solucionar res que pugui perjudicar interessos particulars.