Els contraforts orientals del massís d’Artà, des de Sos Sastres a la mar, passant per Cutrí i sa Duaia o Son Barbassa, fins a cala Torta i sa Mesquida, són possiblement la zona de Mallorca més castiga pels incendis forestals. Els que tenim certa edat ja hem perdut el compte de les vegades que hem vist con s’hi calava foc, quatre vegades importants en els darrers vint anys.

 

I com així, aquesta reincidència? Per què aquesta reiterada desgràcia? Què passa, o què hi ha,  en aquest espai perquè les flames el calciguin amb la seva bota de foc, insistentment? Si hom mira aquell paisatge, ja una mica lunar, s’adona que, incendi rere incendi, gairebé no hi ha res. Cada nou foc fa malbé els esforços de la natura per a l’autoregeneració i en cada nova devastació de “ses muntanyes més altes del món” es frena tota possibilitat que la fesomia que hauria de ser la natural de la zona, amb una arbreda pròpia creixent ufanosa, completi el seu cicle natural. El pinar que es troba a zones adjacents hi hauria de senyorejar igualment, però el foc en barra el pas una vegada i una altra.

 

Ens ho demanàvem en una primera informació apressada sobre aquest darrer succés: com podia ser, a les 10 de la nit, que es calàs foc devers cala Torta? Des de la Conselleria volen ser prudents i no avançar hipòtesis sobre les causes de l’incendi, però la majoria de gent, autoritats incloses, amb qui n’hem parlat està convençuda d’una autoria personal. Sigui per negligència, sigui de forma voluntària, són majoria els que pensen que les flames es varen generar a partir de l’actuació dolosa d’una o algunes persones.

 

El president Bauzá assegurava, temps enrere, que amb el seu govern mai hi hauria un incendi com el d’Eivissa. Devia confiar en els mètodes del seu conseller Company, aquell que diu que fa més feina una guarda d’ovelles que una brigada forestal. Però la realitat, per desgràcia, és caparruda i el que passa és que el paisatge, element clau del producte turístic, juntament amb el clima, pateix les sotragades del foc, quan no les d’un urbanisme salvatge. No invertir en el paisatge, retallar serveis de prevenció o minorar els mitjans de lluita contra el foc al final ens està sortint molt més car que si aquests serveis es mantinguessin en nivells òptims.

 

Només eren argelagues i càrritx, garriga. No hi ha hagut pèrdua de massa forestal. Res... Amb cada nou incendi, aquelles gairebé 500 hectàrees, cremades una vegada més, s’allunyen d’esdevenir part del bosc que haurien d’ajudar a configurar. I encara una altra cosa, molt més preocupant: el vent de gregal que ajudà a propagar les flames també va fer que el foc s’escampàs precisament pel mateix espai castigat altres vegades. Però pot passar que un dia – i és un miracle que encara no hagi passat – el mestral o el ponent empenyin el foc definitivament cap a sa Mesquida i l’Agulla i que l’incendi  no s’aturi fins al far de Capdepera.


(fotografies Jeroni Adrover)