És una realitat que se’n parlarà molt sobre la gran manifestació del 29 de setembre, però segurament el que tendrà més èxit és dir que va ser una gran demostració de dignitat i que, entre moltes altres coses, la seva força li va ser donada per la transversalitat que va aconseguir.
El verd gabellí va conquerir Ciutat, d’això no en queda cap dubte, i la ciutat tenyida de verd segurament serà una de les imatges més recordades en molt de temps. Són moments que en diuen “històrics” perquè han trasbalsat la nostra, a vegades, miserable pau illenca.
Veure tota aquella gernació era, sens dubte, emocionant, talment com ho han definit multitud d’opinadors i vistaires. I Capdepera, evidentment, hi va ser present. Amb camiones, amb cotxus, alguns fins i tot llogaren una habitació d’hotel per a gaudir de l’espectable amb tranquil·litat. Vérem el batle del poble arrossegant les seves contradiccions, com tothom, per altra banda. Uns quants regidors. Representants d’allò que no sé exactament per què s’anomena “societat civil”... i nins, i joves, i pares i mares... En Suso. En Tomeu Bombu amb una pancarta estranya. Només arribar, però, la minoria gabellina es va confondre entre aquell allau d’esperança i no es retrobaren fins a l’hora de tornar cap a casa.
Periodistes i opinadors amb camiseta verda com Miquel Segura i Sebastià Alzamora prenien notes per després fer articles. Matemàtics que comptaven. Músics que sonaven. Tambors. Carod-Rovira que ho mirava també amb un punt d’esperança als ulls. Polítics de totes castes que, per una vegada, no eren protagonistes de res. Telèfons que no funcionaven. Castellers cap el cel. Ninotaires escampant la bona nova. Fotògrafs que ho retrataven tot. Jaume Sastre i el seu abans discutidor Lluís Cerdó compartint el renou des de la distància. Artanencs il·lusionats. Professors universitaris. Investigadors. Picapedrers. Mariners. Metges i infermeres. Tòfol Soler de verd i llaç amb quatre barres representant a milers de votants del PP. Taxistes. Toni Albà sense corona. Alguns mallorquins que estim a Sant Jaume, a Barcelona, que ens enviaven la seva força. I un llunàtic gabellí vengut expressament des de l’espai extraterrestre (això sí, amb cara de pomes agres i camiseta negra) travessant entre la multitud per tal de demostrar amb la seva sola presència que tot és possible, que és possible encara la comunió (ui, perdó!) de tot un poble.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
