VIATGE AL MARROC
agost 2010

 






per Maria del Mar Alzina Ferragut

   Vivim en contacte amb múltiples nacionalitats i cultures. Aquest fet és un dels detonants que ens duu a voler conèixer els altres, una miqueta més del seu país, per a poder sentir-nos més prop d'ells, per a poder entendre moltes coses, també.

    Aquesta ha estat la meva segona visita al Marroc. Anys enrere hi vaig anar i el paisatge em va deixar un agradable record. Va créixer el meu interès i em vaig apropar a la seva cultura per mitjà dels meus alumnes i les seves mares marroquines, aprenent a fer menjar marroquí o el te típic amb menta a casa de n’Asia, Sadia i n’Abdelilah, a casa de n’Amin, n'Ilham i de n’Adam. D’aquesta manera, ells se senten una miqueta integrats, ja que els costa molt, imagin, pel bagatge del passat que duen a dins i sobretot per la seva religió. Els agrada que els demani coses i els faci preguntes relacionades amb la seva manera de viure. Mares marroquines s’han interessat per la nostra cultura culinària i han vingut a casa a aprendre de fer cocarrois i coques, sempre amb la condició que no hi posi saïm, clar! Un dia, els nins marroquins, a l’hora de treure la carmanyola del berenar a l’escola…, varen dur cocarrois fets per ses mares. Em va fer gràcia!

   En Tòfol i jo varem decidir partir, canviant la manera de viatjar. Preparàrem la furgoneta amb una cuina, gelera, llit i dutxa. Els 22 dies de viatge dormírem dedins. Ha estat una experiència diferent i molt interessant, que recomanam a qui s’animi.

   Vos faré una petita presentació del país. Limita amb Argèlia, Sàhara Occidental i Mauritània. La població està formada per uns 34’33 milions i l’esperança de vida és de 70 anys. El seu rei és Muhammad VI i l’adoren, ja que és un vincle molt gros amb la seva religió musulmana, que practiquen cinc vegades al dia. Hem vist els homes com resaven pertot arreu i com entraven dins les mesquites, però no hem vist cap dona fer-ho, ja que s’amaguen dins les cases. Aquest viatge nostre ha coincidit amb el Ramadà i hem pogut veure com giren el dia i la nit, per motiu d’horaris de menjades (només poden menjar entre les 19 i les 4 de la matinada) i no poden beure, ni fumar i sobretot res de begudes alcohòliques. Un dia vàrem anar a comprar una botelleta de vi i ens demanaren el passaport. La moneda és el dirham, tot és molt més barat allà, la benzina surt a meitat de preu i un pa val 20 cèntims.

   El recorregut que férem va començar per la frontera de Melilla, on vérem de primera mà la problemàtica existent entre la policia espanyola i la marroquina. Férem tota la costa mediterrània fins a Oued Laou, baixàrem cap a Chaouen, Fez, Er Rachidia, Erfoud, desert de Merzouga, Tauz, Ouarzazate, creuàrem l’Atlas, Marrakech, Agadir i arribàrem fins a Tan Tan Plage; després pujàrem vorejant la costa per veure l’Atlàntic, passant per Essaouira, Safi, El Jadida, Larache, Asilah i, com a meta, Tánger.









• Chefchaouen és un poblet amb la gran majoria de cases emblanquinades de blavet. El recordam com un dels llocs que més ens ha agradat. 



•  Aquestes són les típiques botigues que desprenen una oloreta d’espècies i on pots comprar henna, mel, sabons, colorant per emblanquinar les cases i mil potets de remeis per fer cures de tota classe.



• El Rif són les muntanyes on es cultiva l’opi (quif). Trobàrem  un mercadet ben típic, sense cap turista més que nosaltres i ens va captivar l’autenticitat de la gent. Les dones de la muntanya van vestides amb colors vius i duen capells de llata amb decoracions ben alegres.      



  Venen els pollastres, una vegada sacrificats allà mateix. Tenen una màquina que roda per a pelar-los en dos segons. Els bunyols provenen d’allà mateix, comprovat!



• Cinc vegades al dia sentírem la crida que fa l’Iman a la seva mesquita per a anar a orar. Aquests edificis sempre estan molt ben cuidats, en comparació a la resta. Sempre hi vérem entrar els homes, però no a les dones. Aquestes han de resar a part, tenen reservada per a elles la part inferior de la mesquita, però gairebé no hi van, resen a casa.

• Les figues “de moro” foren presents per tots els carrers, camins i carreteres, i fins hi tot les venen a les voreres de les autopistes .



• El barri de curtidors de pell i el barri dels tintorers desprenen una olor especial, que no s’oblida així com així. Un mai no es pot desfer dels joves que volen acompanyar els turistes, en el recorregut, per al final dur-los a la botiga familiar. Es fan realment pesats. Fixau-vos en els diferents cossis per a tenyir de colors naturals, amb l’ajuda de caques de colom i orina de vaca, per a fixar els colors a la pell.



• Els palmerars que hi ha entre Er Rachidia i Merzouga destaquen pel seu color verd, predominant damunt el color ocre i vermellós de la terra i la roca d’allà. Encara puc sentir el renou de l’aigua que corre enmig de les palmeres datileres.




• Aquesta foto és més avall de Merzouga, a prop de Tauz. Allà hi van una vegada a l’any a fer una teràpia d’arena. Consisteix a enterrar-se el cos davall l’arena, durant cinc minuts, cada dia, a una temperatura desorbitada, i en sortir tapar-se amb una manta pel canvi tan gran de temperatura, i entrar dins la jaima a reposar, ja que això els deixa a punt de l’acubament!



• Aquesta foto està feta on es va gravar part de les pel·lícules “Gladiator”, “Jesús de Nazaret”, “Laurence de Aràbia”, entre d’altres. És un poblet construït amb fang, que ha rebut diverses restauracions per a poder fer les gravacions pertinents.



• Vestimenta de la gran majoria  de dones.



• L’aram és present a cada racó del país: taules, tauletes, plats, platets, làmpares, fanals i fanalets, teteres i olletes…



• Aquests dromedaris de la fotografia viuen a la costa Atlàntica i cada dia al matí els refresquen i renten.



• Aquest poblet de pescadors ens va deixar un agradable record. Està situat al sud d’Agadir. Tenen les barques damunt l’arena i cada dia surten a pescar. Quan arriben fan el peix net dins la mar. Just darrere hi ha una platja tota de copinyes, mai no n’havia vist tantes plegades.



• El port d’Agadir.



• Les barquetes de pescadors són la nota predominant de la costa, hi ha una peixada de por, per allà. El que més pesquen són sardines, mabres enormes, albacores i tonyinoles. Per a treure les barques les arrosseguen i aixequen amb uns travessers, entre cinc o sis homes.

• Les platges de la Costa Atlàntica són enormes, poden arribar a fer sis quilòmetres, haver-hi una penya enmig i seguir altre tant. Encara no estan conscienciats del paradís que tenen i no aprecien aquestes platges. Tiren els fems pertot arreu i cal conscienciar-los. Aquesta és una platja surfista entre Agadir i Essaouira. La mar puja i baixa amb les marees i deixa a la vista tenasses de musclos. En Tòfol va fer-hi pesca submarina i conta que l’aigua està en constant moviment i que les sensacions són molt diferents, ja que no hi ha visibilitat, però sí molt de peix! En dinàrem i sopàrem la gran majoria de dies.

• A la part d’Essaouira està ple dels arbres anomenats argan. Aquests són una espècie d’oliveres, ja que és un arbre molt fort del qual n’extreuen l’oli. Les branques tenen pues i el fruit es ben aprofitat. Les dones són les que s’encarreguen de fer l’oli d’argan, tant el culinari com el cosmètic. Les clovelles les empren per fer foc. Les cabres pugen als arbres per a menjar-se els fruits i són una peça cabdal per ajudar en el procés de l’oli, ja que empren els pinyols que queden entre els seus excrements per a treure l’oli.



• És un fruit tan fort que es mal de rompre! Els productes fets d’argan, com l’oli, la mel o l’amlou (mescla d’oli, mel i ametlla) són molt cars, ja que el procés és molt laboriós. Per fer un litre d’oli necessiten 30 quilos d’argan. Aquestes dones són de la cooperativa i fan feina en cadena, trenquen les clovelles, llavors i pinyols i empren un molinet de pedra per a extreure la substància primera.

Animau-vos a partir, a l’estiu, vora la mar, hi ha bona temperatura, però a l’interior (Fez i Marrakech) arribàrem a 49 graus. Si hi heu d’anar…, millor a l’hivern o a la primavera.

Ens trobam pel poble!

Maria del Mar Alzina Ferragut