Egipte, més que piràmides (II)

Havíem quedat en el dilluns dia 15, després de visitar Luxor.

Després d’una nit de descans perfecte –ja era hora–, el dimarts dia 16 ens llevàrem prest, per variar. A les 7 ja tornàvem tenir sortida. Aquesta l’encetàrem en xalupa, per tal de passar a la vorera occidental del Nil, on embarcàrem en autocar (després de salvar els venedors que ens esperaven a la riba), i anar cap a la impressionant Vall dels Reis. Les terres fèrtils ben aviat donaren pas a la pedra i l’arena, sense un bri de vegetació, i ens endinsàrem cap al cor d’una modesta serralada, molt a prop, d’altra banda, de Tebes. Sembla que fou el faraó Thutmose I (dinastia XVIII) el primer que va decidir, a l’any 1500 aC, de ser enterrat en tan abrupte indret, amb la intenció de preservar la seva tomba de l’espoli que estaven patint la majoria de llocs d’enterrament. En conjunt, es tracta de 62 tombes, amb unes quantes que es poden visitar, com la de Tutankhamon (la més petita de totes, només famosa pel tresor que s’hi trobà). Cada lloc d’enterrament consisteix en una galeria excavada directament dins la muntanya, que finalitza en la cambra mortuòria on quedava dipositat el sarcòfag reial. A les parets, milers d’anys després, es conserven tot de gravacions jeroglífiques de caràcter religiós, moltes d’elles amb els colors originals. Impressionant! La tomba més “moderna” correspon al  faraó Ramsés VII, que regnà entre 1136 a 1129 aC. Posteriorment, el lloc va ser abandonat com a lloc d’enterrament i les tombes foren saquejades, amb l’excepció de tots coneguda. No es permet fer-hi fotografies, per tant us n'hi pos algunes d'Internet.

Encara amb el cor estret pel que acabam de veure, marxam cap al complex funerari de Deir el-Bahari, del qual n’és  temple funerari de la reina Hatshepsut. Aquesta reina era filla de Thutmose I, que he assenyalat com a primer faraó enterrat a la Vall dels Reis. Després de la prematura mort d’aquest, ascendí al poder el germanastre de Hatshepsut, Thutmose II, amb qui es va casar. Mort aquest, l’hereu va ser el fill del faraó i una concubina (Hatshepsut només li havia donat una filla), Thutmose III, però Hatshepsut agafà les regnes del poder i inicià un període regència fins que, veient-se amb cor, es proclamà reina-faraó, amb el vistiplau dels sacerdots. Aquests havien rebut donacions i privilegis prou. Finalment, Hatshepsut es proclamà no filla de Thutmose I, sinó directament del déu Amon: la famosa teogàmia que la legitimava definitivament. Amb tot, no es pot parlar d’una usurpació de poder, perquè la nova mandatària mai no amagà l’existència del seu nebot (que aleshores era un infant però que regnà a la mort de la reina), i a més la situació fou acceptada per la societat egípcia del moment. Sigui com sigui, el seu és recordat com un regnat tranquil, sense convulsions ni a penes guerres, i també per una gran activitat constructora. Va regnar ca. 1479 aC a 1457 aC.


I ara parlem de la seva obra constructora, i especialment del temple construït a Deir el-Bahari, obra magna de la reina-faraó. Des de la distància, quan hom el veu per primera vegada, la sensació d’harmonia és la que envaeix immediatament l’esperit del viatger. L’edifici es troba en part excavat a la roca de la muntanya i en part construït a l’exterior. L’arquitecte responsable d’aquesta obra va ser Senenmut, qui, segons sembla, va mantenir amb la reina unes relacions més estretes que les simplement professionals. A més de favorit, d’ell s’ha dit que va ser un vertader rei sense corona, tanta era la influència que exercí sobre Hatshepsut. Lluny de la grandiositat dels temples que havíem vist a l’altre costat del Nil, aquest de Deir el-Bahari sembla expressar la sensibilitat femenina de la seva inspiradora, amb unes proporcions d’abast humà, elegants més que no imponents. Una delícia per a la vista. Una vegada més, ens sorprèn el bon estat de conservació d’algunes pintures.

Abans de dinar, encara queda temps per fer una visita als Colossos de Memnon. El nom amb que se’ls coneix, no tenen res a veure amb l’heroi grec d’aquest nom, sinó que es varen erigir en honor del faraó Amenhotep III, qui regnà entre 1391 i 1352 aC. Aquestes dues estàtues monumentals varen ser bastides amb grans blocs de quarsita duita especialment des de Gizeh (la zona de les grans piràmides al costat d’El Caire). Els dos colossos es troben molt deteriorats, especialment com a conseqüència d’un terratrèmol que va tenir lloc l’any 27 aC, del qual en dóna compte l’historiador grec Estrabon. La seva alçada sobrepassa els 20 metres.

Tornam al vaixell. Dinar i sesta reparadora. Cap a mitjan capvespre, te amb pastes oferts per l’organització i després algunes de les millors hores del viatge, sobre coberta, amb una temperatura perfecta. Els més de 35º del migdia s’han convertit en 25º, i hi fa un estar d’àngels. Veure com es pon el sol, des del Nil, és un espectacle que no té preu, mentre un paisatge de betlem va passant lentament davant els nostres ulls. La temptació és massa gran i aprofit per fer alguns esbossos amb el retolador. Voldria aturar el temps però, com que això no és possible, me’n duc un record que confii que romandrà amb mi molt de temps. El viatge queda plenament justificat.

Farem la nit navegant cap al sud i, d’entrada, també toca ser de descans total..., o no! I va ser que no. D’entrada, el pas de la resclosa d’Esna ens va obligar a una parada tècnia devora aquesta localitat, per tal de superar el desnivell que aquí fa el riu. Aquesta aturada va suposar l’immediat abordatge del vaixell per una flotilla de bots al rem, amb tres o quatre tripulants cadascun. El motiu? Intentar vendre’ns peces de roba que ens llançaven, com a projectils, dins bosses de plàstic segellades, per si queien al riu. Un espectacle! (Perdonau per la mal qualitat de la fotografia).





Però aquí no havia acabat tot. Amb na Maria Antònia, herois redivius del “Titànic”, ens llevàrem cap a les 2’30 hores del matí i pujàrem a coberta. Hi havia una altre persona: tres en total d’entre tots els passatgers. El motiu no era altre que assistir en viu i en directe al pas de la resclosa, perquè aquesta també era una oportunitat única. Les fotos no són gaire bones, gràcies a la imperícia d’aquest fotògraf, però va valer molt la pena.

Havent dormit poc, el dimecres dia 17, ja en el port d’Edfu, i havent dormit poc, matinada per a una altra llarga jornada. Per començar, visita al temple d’Horus, el déu-falcó. Aquesta és una de les grans divinitats de la mitologia egípcia, possiblement venerada des de temps predinàstics, per bé que el temple que se li dedicà a Edfu no va ser començat fins l’any 237 aC. Es tracta del temple, juntament amb el de Karnak, que es conserva millor de tot l’Egipte. Fa 137 metres de llarg. Les sales hipòstiles, com sempre, impressionants. Podria semblar que, en aquestes alçades, ja hauríem d’estar una mica saturats de tanta bellesa i de tanta història, però el que s’ofereix als nostres ulls no deixa de sorfprendre’ns, en cap moment, en cap cas.

A l’horabaixa, després de dinar a bordo i d’un temps de navegació fins a Kom-Ombo, nova sortida, per anar fins al molt proper temple d’aquest lloc. Aquest en seria el nom àrab, ja que l’egipci és del de Nubt. Quant al temple, aquest, oficialment, rep el nom de Sobek i Haroeris, i es començà a construir en temps de Ptolomeu V, en el segle II aC. Hi arribam a peu, esquivant tota mena de venedors.






Entre d’altres mereavelles, hi poguérem veure –i fotografiar–, el que és considerat el primer calendari de la història, no absolutament precís, però sí molt aproximat al que nosaltres coneixem, dividit en tres estacions: Ajet (inundació, des del final de l’estiu fins a la tardor); Peret (creixement, a l’hivern i començament de la primavera); i Shemu (collita, des de finals de la primavera a començament de l’estiu). L’advocació del temple és doble: d’un costat, el ja conegut déu Horus, i de l’altre Sobek,el cocodril esdevingut déu. Degueren pensar, els egipcis d’aquell temps, que era millor estar a bé amb un animal tan perillós, que no tenir-lo en contra; d’aquí el temple i d’aquí l’adoració.

I no penseu que la jornada es donava per acabada. Pensa tu! Al vespre, festa de la gel·laba. Francament, m’hi vaig deixar arrossegar, com tots els altres, però, i què voleu que vos digui! Prescindible, totalment prescindible. Jo, aleshores, ja tenia poca ballera. Sobretot en pensar que cap a les 2 de la matinada ens cridarien per sortir cap a Abú Simbel, una de les estrelles del nostre itinerari.

Efectivament, ens cridaren. Maleït telèfon! I ja estava jo vestit, quan una nova cridada ens assabentava que hi havia problemes a la carretera i que, de moment, la sortida quedava ajornada. Una tempesta d’arena impedia la circulació. Els 560 quilòmetres, entre anada i tornada, haurien d’esperar. Na Maria Antònia no s’ho creia. Ens digueren que el programa es desenvoluparia en ordre invers al previst i que podíem dormir... fins a les 5’30! Aleshores, el vaixell havia arribat a Assuan.

Efectivament, a aquesta tornaren tocar diana. Berenàrem i ens disposàrem a visitar el poblat nubi de Nag Gharb Siheil. Els nubis, desplaçats al nord amb motiu de la construcció de la presa d’Assuan, representen les romanalles d’un poble independent en molts de períodes del passat, però escindit entre el Sudan i Egipte des de finals del condomini anglès d’aquest darrer país. Viatjam en una xalupa i, com a conseqüència de la tempesda d’arena, fa fred, cosa de la qual no ens han advertit. Estic enredat! La sortida no deixa de ser una turistada, desplaçament en camell inclòs, sense res d’interessant, a no ser alguna imatge singular, d’aquelles davant les quals no saps ni què dir. Res, he dit? No, no va ser ben bé així. El poblat nubi ens reservava una sorpresa: vegeu a les fotografies una de les artesanies característiques de la zona (estam parlant del sud d’Egipte, gairebé a tocar del Sudan). Sí, és llata! I són senalletes! Com podeu suposar, va ser un d’aquells moments en què sents que una mena de cordó umbilical t’uneix a la resta del món, per sobre de races, llengües i cultures, si se’m permet la divagació.

La posterior visita a la presa d’Assuan va resultar absolutament inútil, sense que a penes es pogués veure res, a banda de comprovar que fins i tot en aquella zona l’arena havia començat a prendre la carretera. Aquí se’ns confirmà que el viatge a Abu Simbel s’havia suspès definitivament. La via havia quedat totalment tallada.










La decepció s’apoderà de tots nosaltres, i ni la visita a l’obelisc inacabat, ens alleujà aquest sentiment. Aquest, l’obelisc, de 42 metres de llarg, no s’acabà de tallar, perquè es va xapar durant el procés, però si s’hagués aconseguit, hauria estat el més alt del món. En qualsevol cas, quan observam els més “petits”, de poc més de 20 metres, quedam bocabadats de com es podien tallar i extreure dels blocs de granit corresponents, traslladar-los a vegades a molts de quilòmetres de distància..., i aconseguir posar-los drets! Estam parlant de blocs de pedra de centenars de tones de pes. Tot i que ens en donaren explicacions, a mi em continua resultant mal d’entendre.

En Pep i jo ens quedàrem a descansar, tot el capvespre, en el vaixell, però les nostres dones encara tragueren forces per anar a fer un tomb pel soc d’Assuan. Jo vaig dibuixar una estona i en Pep va llegir. L’endemà ens esperava una altra diada. Tornar a ca nostra, quasi res!

I, efectivament, va ser una diada. Ens llevàrem, ja ni me’n record, devers les 4 del matí, anàrem a l’aeroport d’Assuan, volàrem a El Caire, d’aquí pegàrem el bot a Barcelona, i de Barcelona nou vol fins a Palma. Després els 80 km de tornada a Cala Rajada, on arribàrem fosca feta. Rebentats. I jo, amb febre.

Segurament no ho faré, perquè hi ha molts de llocs per visitar, però no m’importaria tornar a Egipte. I contar-ho és impossible, absolutament impossible. S’ha de veure.