Egipte, més que piràmides (I)

Ja sabeu, amics lectors, que no és el mateix un viatger que un turista. Aquest es reserva pocs espais per a la improvisació i per a la llibertat personal, i, més aviat, se sotmet a un pla previst en origen, especialment en relació als menjars i visites a llocs d’interès. Això, en general. A partir de certes edats i per a segons quines destinacions, l’esperit del viatger es deixa definitivament a casa i hom se sotmet a la dictadura de l’operador turístic escollit. I gràcies.

Ara ja deveu haver deduït que el viatge que, amb la meva dona, na Maria Antònia, i els amics Josep Miró i Maria Bauzà, realitzàrem a Egipte entre le 12 i el 19 de març, pertany al segon grup, al reservat per a turistes. Però m’he d’apressar a dir que les servituds –i els avantatges– que aquesta modalitat de viatjar comporta, no són mai tan estrictes que no et permetin gaudir de moments d’autèntic sentiment d’aventura, ni que, fins i tot en els llocs i moments més massificats (estressants, adesiara), hom no pugui fer un cert exercici d’abstracció i deixar-se seduir per l’entorn i experimentar les mateixes sensacions que si fossis l’únic visitant del món. Les coses són allò que volem veure.

Bé, aquesta crònica és més aviat sobrera, perquè Egipte avui és una destinació comuna, molt visitada, i de la qual, a més, en tenim informació abundant en tota mena de mitjans de comunicació. Les imatges d’aquell país les tenim fixades en la retina per milers i milers de reproduccions que, un dia sí i l’altre també, ens arriben a doll (impreses, a la televisió, a Internet, en el cinema...) De manera que l’únic que jo hi puc afegir és la visió subjectiva, la percepció personal d’un turista amb vocació de viatger.

Crec que, des de Palma, hi ha uns 2.800 km, fins a El Caire. És a dir, es tracta d’una distancia mitjana, relativament propera, fins i tot. Bé, idò, arribar a la capital egípcia, si vius a Cala Rajada, suposa aixecar-te a les 5 del matí i posar els peus a l’habitació de l’hotel a les 10 de la nit, després d’haver anat a voltar per Barcelona i d’haver fet un primer tast del caos circulatori d’El Caire. Massa hores per a tan poc trajecte. Els aeroports avui són un calvari. En un dia crec que vaig mostrar el passaport o el dni devers 30 vegades. Ja comences cansat.

El dissabte dia 13 ens tocaren diana a les 6 del matí, perquè tenguéssim temps de llevar-nos i berenar. Sortida a les 7. Ens començam a moure per una metròpoli que pot arribar als 24  milions d’habitants. És una barbaritat! I per començar, res de minúcies: ens esperen les piràmides de Gizeh, en honor dels faraons Kheops, Khefren i Menkaure (Mykerinos). Totes tres corresponen al Regne Antic (entre el 2515 i el 2400 aC), un període en què la forma piramidal era la comuna per als grans monuments funeraris. La piràmide de Kheops, amb 136 metres d’alçada i 2,5  milions de grans blocs de pedra, és l’única de les set meravelles del món que ha sobreviscut. Gizeh (uns 5  milions d’habitants) avui ja es troba unit a El Caire, i la zona de les piràmides forma part de la gran necròpoli de Memfis que en el seu moment ocupava una extensió de més de 40 quilòmetres. Al costat de la piràmide de Kheops s’hi poden veure piràmides menors, dedicades a les reines.





Sense sortir de la zona, ens enfrontam a una de les perspectives més conegudes d’Eipte: la de l’esfinx de Giza, cara de persona, cos de lleó. En el país n’hi moltes, d’esfinxs, però la més coneguda, amb avantatge, és aquesta. Està feta d’un sol bloc de pedra i se suposa que representa (idealment) a Khefren o a Kheops. Se li han practicat distintes restauracions, però la pedra és de mala qualitat i l’erosió que pateix no sembla tenir aturador. En qualsevol cas, l’esfinx de Gizeh, amb la piràmide de Khefren al fons, esdevé als ulls dels visitant un d’aquells instants que justifiquen tot un viatge, mentre t’envaeix una mena de gratitud al deu Aton per haver-te permès gaudir de tanta bellesa.

La jornada es va completar amb dues visites més. D’una banda, el museu de Mir-Rahima, a Memfis (va ser capital del Baix Egipte entre 2650 i 2150 aC), i es troba a uns 30 km d’El Caire. Aquí poguérem admirar el colós de Ramsés II, que originalment amidava 13 metres i que ara, havent perdut part de les extremitats inferiors, fa poc més de 10 metres. En qualsevol cas, es tracta d’una talla d’una bellesa extraordinària, segons la visió idealitzada amb què es realitzaven aquest tipus de monuments. A l’espatlla esquerra i a la cintura s’hi troben els cartutxos amb el seu nom. En el mateix recinte poguérem gaudir de l’esfinx d’alabastre possiblement en honor d’Amenhotep II, i d’una altra estàtua, aquesta molt ben conservada, del mateix Ramsés II.





Molt a prop de Memfis, al sud d’El Caire, s’hi troba la gran necròpoli de Saqqara, el monument més important de la qual és la piràmide escalonada de Djoser. Aquest faraó, conegut també com Netjerikhet, correspon a la Dinastia III de l’Antic Egipte, que s’inicia cap al 2650 aC. El complex, d’uns 12 km2, conté les mastabes (edificis d’enterrament de forma rectangular) de sis faraons i onze piràmides. Djoser va encarregar la construcció de la seva tomba a un arquitecte que esdevingué llegendari, Imhotep, fins al punt que segles més tard va arribar a ser divinitzat pels egipcis. De fet, es tracta del primer arquitecte del qual la història en té coneixement. Va crear per al seu senyor la primera piràmide d’Egipte, per bé que en realitat es tracta de la superposició de mastabes de mida decreixent, com es pot veure a la imatge. Es considera el monument de pedra més antic de la humanitat.



Entre visita i vista tenguérem temps de dinar a un restaurant “típic” i de visitar un “museu” del papir que no era altra cosa que una botiga per a turistes. Però, és que la vida del turista sol tenir aquestes servituds. Entre una cosa i l’altra, el vespre estàvem ben madurs i qui més qui menys se n’anà al llit d’hora.

Diumenge dia 14. Segona jornada i segona dematinada. De bon matí, visita a la mesquita de Muhammad Alí, coneguda també com a mesquita d’alabastre. Data de mitjan segle XIX i està situada en un promontori, a la part superior de la Ciutadella de Saladí. Aquest temple, i tants d'altres, revelen la supremacia de la religió musulmana a la regió, cosa que, d'altra banda, es veu per tots els carrers de pobles i ciutats, especialment en el vestir de les dones.



I per berenar, el Museu d’Art Egipci. Prohibit qualsevol aparell de gravació d’imatges. Oh! Per tant, les imatges d’aquesta visita són les que circulen per Internet, com la de la coneguda màscara de Tutankhamon, feta d’or amb incrustacions de pasta de vidre i turqueses, segurament la peça més famosa de l’art egipci. Una segona imatge recull el tron d’aquell rei, on apareix gravat en acompanyia de la reina Anjesenamon, en una actitud molt familiar. Aquest faraó va tenir una vida molt curta (1346-1327 aC, morí als 19 anys), probablement com a conseqüència d’una caiguda del cavall, però també per causa d’un seguit de malalties que en feien d’ell un ésser físicament molt dèbil. Però Tutankhamon, que políticament va tenir una vida no gaire rellevant, saltà a la fama en el segle XX, concretament l’any 1922, quan l’arqueòleg Howard Carter en trobà la tomba absolutament intacta. Aquell va ser, sens dubte, el descobriment més important de l’arqueologia contemporània universal. Ara, tot l’aixovar funerari del dèbil faraó s’ofereix als nostres ulls com una enlluernadora mostra de l’esplendor d’una civilització que no deixa de sorprendre’ns. La resta del museu és abassegadorament interessant, però l’acumulació d’art acaba per a atrofiar la nostra capacitat de percepció de tanta bellesa. A més, la tomba de Tutankhamon brilla amb tanta força que la resta del museu es difumina irremeiablement. En tot cas, no es pot oblidar la reproducció de la pedra Rosetta, el document que va fer possible desxifrar l’escriptura jeroglífica (l’original es troba en el Museu Britànic de Londres).































La resta de la jornada la dedicàrem a visitar, d’una banda, el barri copte. Aquest, a la part antiga de la ciutat (declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco), constitueix un enderivell de carrerons estrets, en els quals els cristians ortodoxos començaren a assentar-se en el segle IV. Els coptes representen aproximadament un 18% de la població, enfront del 80% musulmà. D’altra banda, ens deixàrem anar pels carrers del famós barri de Khan el Khalili, una atapeïda barreja d’espècies, roba i objectes de regal, enmig d’una cridòria eixordadora i del setge inclement dels venedors, que no et deixen respirar. En aquest barri s’hi troba el carrer Midaq, el que dóna nom a la famosa novel·la El carrer dels miracles, de Naguib Mahfouz, primer Premi Nobel en llengua àrab, així com el Cafè dels Miralls (Al Fishawi), on l’escriptor feia cap habitualment.



I a sopar i a jeure, després de dos dies en una ciutat plena de contrastos, on conviuen el luxe i la pobresa, i on, per desgràcia, hi ha massa brutor, massa deixadesa. Del trànsit rodat d’aquesta gran metròpoli, preferesc no dir-ne res, no sabria com explicar-ho. Possiblement la paraula caos és la que li fa més favor, atenent que els vehicles de tracció animal conviuen amb els cotxes de darrera generació. Jo us ho podeu imaginar.

A les 2’30 de la matinada del dilluns dia 15 ja ens despertaren. Havíem d’agafar l’avió per a viatjar a Luxor, l’antiga Tebes. “la ciutat de les cent portes”. Per a mi va ser una nit en blanc, ja que una descomposició intestinal no em permeté aclucar l’ull. A l’aeroport, mentre esperàvem per agafar el vol, em sentia ben malament. I això que ens esperava una altra jornada frenètica!

De manera que em vaig revestir de coratge i endavant s’ha dit. I per començar la jornada, visita al grandiós temple de Luxor. En aquest lloc se suposa que s’hi ha practicat la fe al llarg de més de 3.500 anys i el temple que encara es conserva es va edificar bàsicament durant el regnat d’Amenofis III i Ramsés II, dedicat a la tríada tebana: els déus Amon, Mut i Jonsu. Ens trobam a l’Imperi Nou, que comença cap al 1550 aC amb la reunificació d’Egipte. Tot impressiona, en aquest entorn, tot resulta d’unes magnituds i d’unes proporcions que conjuguen a la perfecció la bellesa i la grandiositat. Una doble filera de 64 columnes, rodejant el pati solar, impressiona. Dels dos obeliscs que hi havia originalment, ara només en queda un: l’altre va ser regalat a França per Mohamed Alí, el 1830, i es troba a la plaça de la Concòdia de París. En agraïment, els francesos regalaren als egipcis un rellotge que adorna la façana de la mesquita de Mohamed Alí..., però que no ha funcionat mai. Al damunt de les columnes del pati es va construir la mesquita d'Abu Haggag, un autèntic atemptat a qualsevol principi estètic.





Sense solució de continuïtat, cap al temple de Karnak, s’ha dit. I el que he explicat del primer, ho podem aplicar al segon. Com en el cas de Luxor, les grans columnes són papiriformes (els capitells tenen forma de papir), i estava dedicat al déu Amon. El començament de la seva construcció es remuntaria a la Dinastia III. Estam parlant d’un període entre el 2700 i el 2630 aC., però hi anirien deixant la seva petjada molts de faraons, fins arribar a Taharka (690 a 664 aC).





Els dos grans temples de Tebes estan separats per poc més de dos quilòmetres, espai antigament unit per un dromos, una avinguda flanquejada per esfinxs, de caràcter processional i que servia precisament per la comunicació dels dos grans centres. Aquest dromos,  que els segles havia deteriorat i que havia estat fins i tot ocupat en bona part pel creixement desordenat de la ciutat, esta sent refet i es confia que, ben aviat, els dos temples recuperaran, amb tot el seu esplendor, l’antiga avinguda.

Férem aquestes dues visites a més de 36º de temperatura, i el meu cos, debilitat per l’afecció intestinal i per la manca de descans, començava a grinyolar. Per això, l’arribada al vaixell “Opera”, dinar –arròs bullit i pa amb oli, aquest dia–, i una bona sesta reparadora, em varen venir com anell al dit. I, oh miracle, a l’horabaixa em sentia un home nou. De manera que encara vàrem tenir forces per anar a fer un tomb per la zona del soc de la ciutat de Luxor, on les nostres dones varen gaudir de tafanejar per centenars de parades com les de tots els socs del nord d’Àfrica, amb uns venedors igual de vehements pertot arreu. D’anada i de venguda poguérem gaudir de magnífiques vistes del temple de Lúxor de nit.

Continuarà...