Barroc Brutal
Imprescindible una visita al número 62 de Sendlinger Strasse de Munic. Independentment de l’interès que se pugui tenir pel barroc, independentment de l’interès per les edificacions religioses, independentment del credo que es professi, s’ha de visitar l’església dels Asam.
El temple, construit sobre un solar de 22 x 8 metres, s’orienta a l’oest i l’interior es divideix en tres nivells. La part de baix, en penombra i ocupada pels fidels, significa els patiments del món. El segon nivell, blau i blanc, està reservat a l’Emperador. La part superior, il.luminada indirectament, és l’estança de la Divinitat. Ja sia perquè el dia estava ennigulat o perquè no s’hi celebrava cap ofici, quan la visitàrem tota ella estava en penombra i l’aspecte era tenebrós.
M’imagin als germans Asam, els constructors de l’església, turmentats per la idea del pecat, desquiciats per la perspectiva d’una eternitat purgant l’existència terrenal, obsedits por la visió de la mort, superticiosos, quedant-los com a única escapatoria d'aquest món terbol, lúgubre i ombrívol, reclós sobre si mateix, la construcció d’un temple alucinant en el qual no hi queda ni un centímetre quadrat on poder descansar la vista. L’”horror vacui”, la necessitat d’estar constantment treginant, de no poder-se consentir un segon de repós del qual brollaria el dubte, la condemna perpetua. Durant la visita em vingué al cap “el sentiment tràgic de la vida” d’Unamuno. Què hauria sentit, què hauria pensat en el cas que hagués visitat l’esglèsia?
Pujant per Sendlinger Strasse, a la llum del dia, vaig recordar l’anècdota que conta Alan Watts d’una mare que, mentre resa devotament en una capella, el seu fill corre i juga entre els bancs i una beata el renya i l’obliga a estar-se quiet. La mare s’hi encara: “”No estam, per ventura, a la casa del Pare? I què més agradós per a un pare que veure els seus fills alegres i juguaners?”. Si una mare entra amb el seu filló a l”Asamkirche” es posarà a plorar, l’agafarà per la màniga, l’estirarà fora del temple i el vespre tindrà somnis dolents.
Gràcies a Déu, Munic ofereix altres cares més amables. Sense anar més lluny, nosaltres gaudírem pantagruèlicament de les salsitxes, el Schweinekrustenbraten, la sopa de ceba, el kartoffelnsalat i els bretzels i beguérem del calze de la cervesa. Mirau que si Sant Joan Nepomucè, a qui està dedicat el temple, hagués estat una persona d’estètica minimalista!
