5a etapa. Dia 25 de d’agost de 2016

Refugi de Grange d’Holle a  Oulettes de Gaube. Ruta de 20,7 km. Desnivell + 1325 i -669 m. (s’ha d’afegir la pujada i  baixada al Petit Vignemale)

Tanta sort que el dia anterior va ser suau. El tram de la ruta que voreja el Vignemale és prou completa. Segons la guia la sortida del refugi és una mica confusa, així i tot no ens representà cap dificultat seguint les senyals del GR, per bé que travesses la carretera un parell de vegades fins que enfila el vall d’Ossoue. Primer amb una pujada, fins la cabana de Lourdes i el Barrage d’Ossoue. Aquest tram, fins una presa, no  és gaire dificultós: llarg però sense grans desnivells.







En tot moment teníem al davant el massís del Vigneamale. Així que amb bones vistes ens aturàrem a fer un mos i xino-xano arribàrem al fons de la vall (presa) on iniciàrem una altra pujada. A l’inici de l’ascens trobàrem a l’amic gaditano, que encara anava més poc a poc que nosaltres (que ja és dir!). La pujada resultà ben llarga i entretinguda, certament el lloc és preciós, però les costes semblaven inacabables.  Cada revolt del sender semblava que arribàrem a dalt i descobríem un nou tram de pujada.  Cada un seguí el seu ritme, fins que poc abans de les coves de  Russell, ens aturàrem a dinar a un costat del camí.

L’aturada ens va venir molt bé i posats una altra vegada en marxa  seguírem la pujada fins el refugi de Baysellance, el més alt dels Pirineus. Les vistes eren molt bones i ens aturàrem a reposar aigua i fer quatre fotografies.

Des del refugi ràpidament arribàrem a l’Hourquette d’Ossue, on començava la baixada cap el refugi de Les Oulettes de Gaube. Una altra baixada incòmoda (per les pedres) i amb força pendent.









Dos baixaren directament i dos decidírem pujar al Petit Vignemale. Una pujada per un coster amb força pendent, que ens dugué directament al cim. Les vistes a dalt resultaren magnífiques, especialment de la cara nord del Vignemale.

Arribats al refugi, ample i confortable, però sense dutxes (així que acabàrem fent un capfico en el riu... sense comentaris) poguérem descansar a la terrassa i admirar el Vignemale i els restes del seu glacial amb corredor de Gaube.

Ja sopats i mentre fèiem la xerrada amb una parella de valencians, amb els que havíem coincidit a l’arribada a Bujaruelo, ens entemèrem que el gaditano havia arribat al refugi de Baysellance. S’havia fet fosca i j passàvem pena per ell.

6à (i darrera etapa). Dia 26 d’agost de 2016

Refugi d’Oulettes de Gaube a Bujaruelo. Ruta de 17,5 km. Desnivell + 440 i -1253 m .

Per acabar la ruta ens quedava una etapa llarga però no gaire dura. A l’inici té una pujada però després baixàrem quasi constantment, però de forma suau.

De bon matí sortírem a els valencians, i iniciàrem la pujada al Puerto de los Mulos (2.591m) fent uns 400  metres de desnivell (gairebé el total de l’etapa). El camí fa moltes ziga-zagues i guanya alçada ràpidament. Des del coll comença una baixada pel vall d’Ara, des del naixement de l’únic riu verge del Pirineu fins Bujaruelo.


 

La baixada és molt llarga però més o manco suau, vorejant el riu, primer per la dreta i després per l’esquerra. Avançàvem bastant aviat, ja que el sender era de terra i no presentava gaire dificultats. Poc després d’arribar a la zona de bosc el camí es transforma en un ampli sender de terra (transitable per vehicles) que descorre a certa alçada del riu.

 

S’ens fa una mica pesat  (feia prou calor), però realment avançàvem aviat, així que a mig dia érem al refugi. Amb alegria tornàvem a travessar el pont romà, i directes cap el bar de refugi per a fer una bona cervesa , pegar un bany al riu (teníem uns vals per les dutxes del càmping, però ens estimàrem més el riu) i dinar allà mateix, amb els companys valencians.

Ens regalaren unes gerres amb el logotip de la ruta i unes les camisetes ben xules.



Dinats i descansats, agafàrem el cotxe i partírem cap a Alquèzar. L’endemà, abans de partir cap a Barcelona,  com a premi  volíem fer (de fet férem) el rio Vero.
 

Repicó. Dia 27 d’agost.

Descens del rio Vero

A Alquèzar ens vam allotjar al refugi i de bon matí (7,30 h) vam partir cap a la zona dels abrigos de de Mallata, baixant per un caminoi cap el llit del rio Vero. L’idea era sortir molt prest per trobar poca gent i arribar d’hora,  abans que tancassin la botiga on llogàrem els neoprens.

El descens del Vero és una excursió pel llit del riu, molt divertida i que no té gaire dificultat, llevat del fred ja que de fet anàvem quasi tot el temps en remull.



 

 

 
El recorregut és espectacular i el fet que nos siguin necessàries cordes ni fer, cap ràpel, el fa molt popular trobant tot tipus de gent.  Ens ho passàrem prou bé i, arribats a les passarel·les d’Alquèzar pujàrem al poble i deixàrem el material (l’encarregat ens esperava), canviant-nos de roba i retornant capa a Barcelona, amb aturada per dinar. Ara si s’havia acabat l’eixida.