VISITA A L’ARPA DEL TEMPLE DEL CAMP
VISITA AL CAMP DE L’ARPA DEL TEMPLE
VISITA AL TEMPLE DEL CAMP DE L’ARPA
VISITA AL TEMPLE DE L’ARPA DEL CAMP
VISITA AL CAMP DEL TEMPLE DE L’ARPA
VISITA A L’ARPA DEL CAMP DEL TEMPLE
El nostre constructor de catedrals flamejants i vives, en una època en què pertot arreu hom les construeix fredes i mortes, perquè en Gaudí és l’únic arquitecte dels temps moderns que dóna vida a l’arquitectura, construí al Camp de l’Arca l’última Catedral Catòlica, Apostòlica i Romana i el primer Temple del ritual Hiparxiològic que és la ciència universal catalana... perquè la religió catalana pot convertir els teatres en temples i els temples en teatres.
El temple vivent del Camp de l’Arca és un bosc florit d’alts arbres que es ramifiquen i de fulles que llisquen pels vitralls acolorint el Temple. Si hi anau al matí, entra la llum per llevant; si hi anau al capvespre, entra la llum pel ponent; si hi anau al migdia, entra la llum de tot el dia, i si hi anau hora foscant, vos faran pagar igual i vos perdreu aquest encant.
De Mallorca estant, en Rossinyol preguntà a Gaudí si pensava veure’l acabat, el Temple de l’Arca del Camp, qui contestà que cap dels presents l’hi veuria, ja que el temps de construcció de catedrals s’amida en segles, a la qual cosa replicà Rossinyol que si pensava que, passats uns segles, encara hi hauria religió. I és que el Temple dedicat modestament a la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep, que eren el fill, la mare i el pare... essent fusters i tenint botiga, van fer triomfar la concepció israelita a tot Europa... en canvi, si s’acabés... potser hom podria trobar el mitjà i la manera de dedicar-lo a la religió veritable, que ha d’enfonsar la religió dels jueus, com nosaltres anunciem, prediquem i sostenim, i que sostenim igualment, encara que la gent rigui, ha d’esser dominada per la ciència universal catalana fundada per Ramon Llull.
Més de cent anys després d’aquesta conversa, veim que l’escriptor pintor o pintor escriptor, com vulgueu, pecà potser i sense potser d’optimisme, ja que si bé és cert que la religió nascuda a Galilea va a la baixa, la més Vertadera de les religions falses és entusiàsticament seguida per centenars de milions d’acòlits, que l’única que li tus és la mahometana, i que ha dut el fetitxisme de la mercaderia fins al paroxisme, fent del Temple de l’Arca del Camp una mercaderia turística exportable.
Nosaltres volem fer de Barcelona la capital científica de la terra, encara que els catalans s’esgarrifin i els homes dels altres països no ens escoltin, perquè ja ens escoltaran quan els catalans potser continuaran esgarrifant-se, perquè sempre és així, que quan els de fora estan convençuts, són els que han de convèncer als de casa. Mentre els catalans sofreixen mort i passió somiant truites nacionalistes, espanyolistes, independentistes, federalistes, unionistes i mig pensionistes, un japonès-català omple la façana del Naixement d’heura, flors, lliris, mosques, escarabats, grins, formigues, centpeus, papallones, xinxes, aranyes, marietes, libèl·lules, mosques, abelles, llagosts, erugues que fermenten el Camp del Temple de l’Arca. Etsuro Sotoo i el xarcuter a tocar del Fossar de les Moreres amb el seu cant al porc del qual tot s’aprofita i si la sobrassada torna alisa, què menjarem?, mantenen viva la flama de l’Hiparxiologi, que és una religió sense moral, que si per un casual me'ls presentassin, després de les salutacions de rigor els convidaria a dinar d’escudella i carn d’olla, que és la màxima distinció que pot rebre un català i la màxima distinció que pot fer un català. Mentre, esperem el dia en què perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades ... i els oferiran l’hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari. Nosaltres, tot i venint-ne de raça, hem pagat la fonda i els àpats a l’espera de temps millors.
Si mai decidiu, per conviccions pròpies o perquè vos diuen Vicente, visitar el Camp de l’Arpa del Temple, les noves tecnologies digitals juguen a favor vostre si portau un mp3 i unes orelleres amb música de Wagner. En Gaudí i en Wagner, que és una comparació que encara no s’havia feta mai, i que si a en Wagner li hauria agradat poc a en Gaudí estem segurs que encara li hauria agradat menys, i que ara ja la podem fer perquè tots dos són morts i ho han oblidat. I, és que quan el Temple que no te res d’expiatori, perquè la humanitat no està subjecta a la llei moral que la domina, sia reconegut com el de la Religió Catalana Científica Universal, una orquestra simfònica o no simfònica tocarà Wagner i deixarem enrere la infumable música ambiental que ens veim obligats a oir, tot i haver pagat l’entrada amb la qual t'endossen una audioguia “ad majorem gloriam” del Satanàs de la Informació i no s’estigui pel que s’ha d’estar.
Catalunya s’aferma sobre quatre columnes com les del Temple de l’Arca del Camp, fetes per interseccions successives de polígons estelats o, si voleu, sobre quatre potes d’elefant o sobre les cuixes de la muller de Putifar, que era dona de cuixa plena, que és com Marcantonio Bassetti, que ho sabia, la va pintar: Les pedres orgàniques, vives i que parlen, com es mostra plàsticament a les golfes de la casa Batlló, d’en Gaudí nascut al meridià de Reus, com el General Prim o el mateix Vermut de Reus; el temps flonjo dels rellotges de plastilina del figuerenc Dalí; el capteniment de Josep Pla, nascut al número 49 del carrer Nou de Palafrugell, i l’Hiparxiologi, que és un drama líric en tres actes, en prosa poètica, un intermedi en prosa científica i una pila de suplements. I el Temple del Camp de l’Arpa és, filant prim, l’expressió artística-religiosa-monumental del geni català que ens permetrà viatjar arreu sense treure un duro de la butxaca.
Si voleu, encarregueu-li una torre dels vents a quatre vents que senyali els vents com la rosa dels vents i xisclant com els mateixos vents. La torre dels vents hauria d’esser més alta que les cases, amb trompetes encarades a ponent perquè hi bufés el vent de llevant i amb flautes a llevant perquè hi bufés el ponent; cornetí per garbí, trompes per a la tramuntana i un flabiol per a la marinada. El vent de serè faria un so ple, el vent de garbí, faria Gaudí! I el cel rogent assenyalaria pluja o vent a tocs de trompetes. Amb la torre dels vents, els que són fills de Capdepera sabrien d’on ve el vent, i el qui sap el vent i no sap el torrent, sabria l’instrument de la torre dels vents, tocat pel vent, quan fa vent i fuig la gent; perquè quan plou, plou; quan neva, neva; i quan fa vent, fa mal temps, i els remolins dels vents tocarien tots els instruments de la torre dels vents, com si amb els vents s’esfullés la rosa dels vents i els vents l’escampessin als quatre vents1.
1. En cursiva: P. i M.
