ITINERARI, ESCASSAMENT TURÍSTIC, PER LA PART ALTA DE BARCELONA
L’itinerari comença a la plaça J. F. Kennedy, on es troben els Jardins de la Tamarita, una finca privada de dues ha. que passà a domini públic, exemple de les construccions burgeses de la part alta de la ciutat a principis del segle XX. Els dissenyà l’arquitecte i paisatgista M. Rubió i Tudurí. La casa senyorial és la seu de la Fundació Blanquerna.
A la sortida, just a tocar, enfilam el carrer del Cister, a la dreta veim el Cosmo Caixa, del qual ni trepitjam l’acera, i a l’esquerra tenim el monestir de Santa Maria de Valldonzella, on hi ha una comunitat de monges constituïda al 1147 i posteriorment incorporada al Cister. El Monestir compta amb una hostatgeria per a tot aquell que vulgui passar uns dies de recolliment i recés espiritual. Com a curiositat, cal dir que aquí expirà l’últim rei del Casal de Barcelona, Martí l’Humà, al 1410.
L’actual edifici és d’estil modernista-català i ens haguera agradat visitar l’església que, malauradament, només és oberta en horari de misses.
Per la part de darrere, el monestir dóna al carrer Vista Bella, que resseguim, desviant-nos a la dreta per a travessar la Ronda de Dalt i ja som a l’entrada del cementiri de San Gervasi, escalonat seguint el desnivell del terreny, assolellat, net, espaiat i amb unes vistes immillorables sobre la ciutat Comtal. Aquí reposen els personatges que van morint a les novel·les de Mercè Rodadera... "La meva mare al cementiri de Sant Gervasi i jo a la Plaça del Diamant..."
Tornam enrere i creuam la Ronda per anar a tocar amb el nas la Universitat Abat Oliba. Just veïnat, estroba Bellesguard, nom posat per Bernat Metge, on el rei Martí construí una fortalesa i hi traslladà la Cort. Avui en runes, és molt poc el que en queda. Actualment es visita una torre construïda per Gaudí i habitada pels propietaris, d’estil entre gòtic i modernista i plena de símbols referits a la història del país.
Baixam per Sant Joan de la Salle per anar a parar a la plaça de la Bonanova, a tocar de l’església de Sant Gervasi i Protasi i Mare de Déu de la Bonanova.
Seguim passejant per la Bonanova i baixam per Ganduxer fins a Pau Alcover, on giram a la dreta fins al carrer del doctor Roux, i ja hem arribat al cementiri de Sarrià. Dit així sembla molt fàcil, però no ho es gens, de fàcil. De fet, donar voltes i més voltes tot al rodó del cementiri sense trobar mai l’entrada forma part de l’encant de l’itinerari. Malauradament, nosaltres, que per ser hiparxiològics ho sabem tot, ens el perdérem, l’encant volem dir. Per voluntat dels veïns no hi ha indicadors que el senyalin i l’Ajuntament els ho respecta escrupolosament. Quan un ja no sap on es troba i està mal formatjat pot demanar les entresenyes als veïnats, encara que no és gens segur que se'n tregui l’entrellat. Es conta el cas d’un home que es passà dies i més dies donant voltes fins que, a la fi, es topà amb un seguici fúnebre, s'hi posà al darrere i de cap al cementiri falta gent.
Ocupa una extensió de 4.569,45 m2 i està encaixonat entre edificis amb les finestres i balcons que hi guaiten. De tombes i mausoleus senzills, destaca el de don José Margenat, mort assassinat per motius polítics al 1843. La seva vídua, Francisca Bonaplata, dels Bonaplata fabricants d’indianes, i fills, construïren el mausoleu més preuat del cementiri, en el qual s’hi poden llegir un seguit de rebles. Visitam la tomba de Carles Riba.
Si sou gent assenyada, prudent i previsora haureu començat l’itinerari calculant arribar a Major de Sarrià a l’hora del vermut. És el que hem fet nosaltres i hem fet parada a Cal Tomàs.
Les patates braves de Cal Tomàs son les millors del món. Són mesura i número absolut de les patates braves. Així com no és concebible una velocitat més ràpida que la de la llum, perquè no és possible arribar abans de partir, no és possible trobar unes braves que superin aquestes, perquè les papil·les gustatives no ho detectarien. Quantes vegadetes, davant el convit o recomanació d’unes braves, hem hagut de posar un trist somriure de commiseració! Senyor, perdona’ls perquè no en tenen ni idea, de braves!
Seguim pujant fins a la plaça de Sarrià, badocam davant Cal Foix, hi entram, ens costa decidir-nos, finalment triam un pastis de fulls, pagam, sortim, ens seim a un banc de la plaça i amb la boca dolça donam per conclòs l’itinerari.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
Es pot baixar a Barcelona amb el tren dels Ferrocarrils de Sarrià que, després d'unes quantes parades, te termini a la plaça de Catalunya.
“Hijos y esposa querida
la hora fatal ya llegó.
Y del que tanto os amó
ahí ya se acabó la vida;
y si una mano homicida
os quitó padre y esposo
generosos perdonad:
y así Dios vuestra orfandad
protegerá bondadoso”
“Si vieras esposo amado
de esta tumba el redentor
llorarías, ay! de amor
si el llorar te fuese dado.
El pariente aquí postrado
al cielo ruega por ti,
hijos y amigos aquí
una lágrima derraman
y juntos al cielo claman
Dios le tenga para sí”
