Una escapada al Penedés, la terra del cava, ni que sigui per dos dies i mig, val molt la pena, especialment si aquests dies s’aprofiten bé. I això és el que férem la gent de “Cap Vermell”, amb el suport tècnic i logístic de Viatges Ecuador de Cala Rajada. I si l’any anterior havíem gaudit molt a la Rioja, aquesta vegada encara hem fet un punt més en una sortida que ha combinat perfectament enologia, gastronomia i cultura.

Començàrem l’eixida el divendres dia 2, a les 4’30 del matí. Autocar-Palma-Barcelona-autocar-caves Codorniu. Aquí ens enfrontàrem als primers tasts, en un entorn impressionant. Codorniu no és només la primera marca mundial del cava, amb 50 milions d’ampolles cada any, sinó que a les seves instal·lacions de Sant Sadurní d’Anoia ofereix una aproximació a la història del vi escumós, que aquesta marca representa com cap altra. Els edificis dels cellers, dissenyats per Puig i Cadafalch per si sols ja constitueixen una motiu suficient per a la visita. En aquest indrets tot és monumental i majestuós. En sortim amb els primers aromes i els primers sabors acompanyant-nos. Ja no ens deixarien en tot el viatge.

Després de dinar, un tomb per Vilafranca del Penedés, per estirar les cames.

I cap a les instal·lacions de les bodeges Parés Baltà s’ha dit. Aquí canviam de punt de vista, és un altre món. En aquest celler, estrictament familiar i que es va fundar el 1790, es combina l’elaboració de vi i cava i tota la producció és ecològica (com han fet sempre i, des del 2004, amb la corresponent certificació). Trepitjàrem la vinya i tastàrem un grapat de vins i caves excel·lents, i els conceptes sec, brut o brut nature anaren guanyant tota la seva força en el nostre paladar. Els més reticents començaven el camí de la conversió. Tornàrem cap a l’hotel amb l’alegria en el cos.





Sopar i descans.

El dissabte dia 3, després de posar busques, emprenguérem una jornada que havia de ser estrictament cultural. Els monestirs de Santes Creus i de Poblet ens esperaven. En el primer, que data del segle XII, hi ha les tombes de Pere II el Gran i del seu fill Jaume II el Just; recordem que el sepulcre de Pere II, l’únic no profanat dels reis de la Corona d’Aragó, fou trobat per un equip d’investigació l’any 2009 i el cos momificat del monarca fou exhumat l’any passat per a sotmetre’l a distintes anàlisis.





Santa Maria de Poblet, del mateix segle XII, va esdevenir panteó reial i, entre d’altres, acollí el cos del rei Jaume I, que havia abraçat l’orde cistercenc poc abans de morir, l’any 1276.

Però no només de cultura i història viu l’home, de manera que, en el mateix recinte del monestir fórem acollits en el restaurant “Tasta”, de la nova hostatgeria, inaugurada l’any 2010. Aquest restaurant s'ha obert a la formació de persones que tenen dificultats d'inserció laboral, des de joves amb fracàs escolar a persones discapacitades. La cuina i restaurant de l'hostatgeria serveixen d'escola per a aquests joves, i hem de dir que hi dinàrem prou bé.

I ara què feim?, ens demanàrem. Teníem el capvespre per davant sense pla preestablert. Però aviat hi trobàrem solució: concertàrem una visita a un celler de la zona, el Mas Foraster, que, tot i no estar prevista, ens resultà ben profitosa. Érem fora del Penedés, concretament a la Conca de Barberà, devora la vila  de Montblanc, i allà no s’hi fa cava, però sí bon vi. I bon vi és el que tornàrem provar, tot ell elaborat amb raïm de les 34 hectàrees de vinyes pròpies de la bodega, i d’enlloc més. Entre aquestes, unes quantes quarterades de la varietat autòctona trepat. A la casa també s’hi fa oli, i alguns en compraren.



Montblanc era allà mateix, i no podíem renunciar a fer-hi un tomb, entre d’altres raons perquè es tracta d’una vila medieval, de poc més de 7.000 habitants, agermanada amb Capdepera. D’altra banda, no podem oblidar que el costumista català Joan Amades recollí com a montblanquina la llegenda de Sant Jordi, situant la lluita d’aquest amb el drac davant mateix les muralles de Montblanc. Anualment, coincidint amb la diada de Sant Jordi (23 d'abril), s'organitza la Setmana Medieval de Montblanc.

Aleshores sí, ja podíem donar la jornada per conclosa. No sense sopar, nauturalment.

El diumenge dia 4. Encara ens esperava la traca final. Berenàrem bé, perquè sabíem que ens esperava un matí dur. Ens adreçàrem a la masia Can Batlle. Les cases, en la part més antiga, tenen una antiguitat de mil anys!, i al seu voltant hi ha 40 hectàrees de vinya i un projecte pioner, únic en el sector. Visitàrem aquest celler de la mà d’Èric Enguita i Ignasi Romeu –que ens acolliren personalment i s’ocuparen de nosaltres al llarg de tota la visita–. El seu model: fer cava a gust del client. Aquest es pot implicar en el procés des de l’inici, suggerir un cupatge propi i fer-ne un seguiment puntual fins al dia de recollir les seves ampolles. Nosaltres tastàrem els tres caves de la casa i després, a partir de la nostra tria, rematàrem la pròpia botella: primer, desgorjàrem, o degollàrem (operació consistent a llevat el tap provisional per tal de treure els sediments de la fermentació amb la mínima pèrdua de vi escumós); i com que en aquesta casa només es fa brut nature i no s’hi havia d’afegir cap licor d’expedició, tapàrem i etiquetàrem.

I després, beguérem més cava.



I encara ens esperava un dels  moments més sublims del viatge: el dinar a Cal Saldoni, a Sant Pau de’Ordal. Cuina de temporada, de tota la vida, amb tocs de modernitat i amb l’excel·lència com a objectiu. Si en passau, demanau si tenen garrí (porcell de llet, per a nosaltres) amb compota de peres, i menjau-ne. Ens agraireu la recomanació.

Bé, ja només quedava tornar a l’aeroport i fer el trajecte al revés: Barcelona-Palma-autocar... i a ca nostra!

Quins dos dies i mig més aprofitats!

Idees per a properes escapades? El País Basc i els seu excel·lent xacolí, Galícia a base de ribeiros, l’Andalusia dels “finos”...