A les 8 del matí de dia 10 de maig de 2015, partim amb autocar des de Capdepera, per ajuntar-nos amb el grup Camina, caminaràs a Son Servera i dirigir-nos, tots plegats, cap a Sóller.
El punt de partida és el Mirador de Ses barques (460 metres), des d'on gaudim d'unes vistes sobre el port de Sóller, de gran bellesa. La panoràmica bé val la pena. Prenem el camí de ferradura empedrat, que surt just a la dreta del camí de possessió. Després de passar una barrera, berenam sota un oliverar amb una vista gairebé embruixadora: unes marjades que han resistit el pas del temps. Hi ha altres grups excursionistes, d'estrangers, que fan el mateix camí que nosaltres.
Seguim pel camí de Montcaire, cap a les possessions de Bàlitx; després d'observar les restes d'un gran safareix, topam amb les cases de Bàlitx d'Amunt, a ambdós costats del camí, vertadera mostra d'arquitectura rural. La primera referència documental de Bàlitx que es coneix data de 1232, relacionada amb el llibre del Repartiment.
Travessam un portell que coincideix amb el canvi de vessant i, seguidament, s'aixampla davant la nostra vista la vall de Bàlitx, des d'on destriam les altres dues cases, davant de nosaltres s'ens presenta el coll de Biniamar (per on haurem de pujar) i les muntanyes escarpades de Montcaire, així com l'esquena de sa Fam, zona d'antic ús ramader.
Començam a davallar, per un camí de carro, fins arribar a un camí empedrat. Ben a prop trobam l'idílica font de Bàlitx, genuïna mina de pedra seca. Allà tornam a coincidir amb el grup excursionista que visita l'illa. Polls i oms ens contemplen. A cinc minuts de la font i a l'esquerra del camí hi ha les cases de Bàlitx d'Enmig.
Les cases representen un conjunt, encara curosament cuidat. Com moltes possessions, el seu centre econòmic va ser la tafona. Recuperam la pista central i continuam fins arribar a les cases de Bàlitx d'Avall; el conjunt té una vella capella amb la imatge de la Mare de Déu del Roser i de Sant Pere. A les cases es serveix taronjada als estrangers, que resten asseguts a la terrassa, mentre prenen els gairebé estivals rajos de sol. El portal principal és de pedra viva i l'interior és un veritable museu etnològic, on aprofitam per deixar la nostra empremta, quan signam el llibre de visites. És destacable també la seva torre.
La silueta nítida i semicircular del coll de Biniamar ens espera. Procuram abandonar la pista central i trobar el camí vell, que puja serpentejant fins arribar al coll. Ascendim lentament i en silenci, només alterat per lladrucs de cans juganers que acompanyen la pujada d'altres grups, mentre tresquen el camí i ens passen a davant i a darrere. A dalt, on hi ha un rotlle de sitja, decidim descansar a un ombrívol alzinar. És aleshores quan un petit grup de deu membres decideix avançar per visitar la possessió de Sa Costera, on antigament es formalitzà una societat ramadera.
Seguim pel camí empedrat per a desviar-nos ca a l'esquerra, a un mirador que hi ha camí de les cases de la possessió. Si no volem davallar, tornem arrere i seguim pel camí principal. Des d'allà hi ha unes vistes sobre el panorama de la Serra de Tramuntana a la mar impressionants.
Seguim el camí de ferradura, en cornisa, entre l'esquerpa serralada i el mar de fons. Ens acompanyen les carritxeres, l'argelaga, l'estepa oliera i algun pi. Davallam cap a es Gravet de Sa Costera, fins a arribar a una bifurcació amb una senyal que ens indica la davallada cap a la Font des Verger, que és allà on ens dirigim per anar a dinar. Davallam en camí amb rost zigzaguejant fins arribar a albirar els primers safareigs i a escoltar el renou agut d'algún ferreret, que porten aquest nom, perquè el renou que fan s'assembla al picar amb el ferro sobre l'enclusa. Passam per un pontet a l'altra banda del canal, que, si el seguim ens portarà a la font, vertader paradís d'aigua.
També hi ha, devora la font les runes d'una antiga forja de ferro, que, segons Josep Rul·lan a la seva Història de Sóller "para utilizar aquellas aguas en una fábrica de hierro que sin duda debía explotar-se en sus inmediaciones".
A l'altra part, en direcció a Tuent, seguim per sobre dels canals, on s'hi troba abandonada la fàbrica d'electricitat. En un redol arrecerat per un pinar ens disposam a dinar. La central hidroelèctrica de Sóller es va engegar cap a l'any 1907 a fi de subministrar electricitat al poble de Sóller. L'aigua brotava d'una important font i sense cap aprofitament es perdia a la mar. Miquel Valcaneres signa el contracte d'arrendament i encarreguen a una firma alemanya la redacció del projecte tècnic de la central. La vida de la Central no fou molt llarga: 50 anys de vida activa, paralitzada per l'afany del progrés, que la deixà inservible e inútil. Segons un projecte de 1992, l'any 2004 comencen les obres de la canalització per dur l'aigua al Port de Sóller i d'aquí a la resta de l'illa. Finalment, el 31 de juliol de 2008, l'aigua es porta fins els aqüífers de s'Estremera. Marratxí i Bunyola foren els primers municipis en rebre aigua.
Pujem amb gran esforç pel mateix camí que ens durà al de Sa Costera, a la cruïlla d'adalt, feim un petit descans, mentre busquem l'ombra d'unes mates (Pistacea lentriscus). Reprenem el nostre camí cap a cala Tuent. Travessam diversos portells sense barrera, en una caminada constant, on tornen a aparèixer els nostres amics, els cans. Avancem per una curta pujada amb alguns revolts. Seguidament, avancem fins el Coll de na Polla, enmarcat per un portell, que indica el canvi de vessant cap a Cala Tuent.
Després de passar un petit pinar, hi ha una zona d'oliveres. Seguim davallant per agafar un camí empedrat, passades les cases de Ca Fra Puig, agafam una desviació cap a l'esquerra. Veurem que hi ha una pista de vehicles, però hem tornar a desviar-nos cap a l'esquerra per uns escalons de pedra. Després trobam una bifurcació; un camí duu cap al restaurant Es Vergeret. Seguim pel de la dreta, fins arribar a una pista que queda a l'esquerra; uns escalons que hi ha a la dreta ens duran a la cala.
Cranques Reumàtiques
