Estrena "Vocis" aquest vint-i-u de setembre al Teatre d'Artà.

Carla Piris va néixer a Catalunya, però té mitja família a Mallorca repartida entre Artà i Cala Rajada. És una de les dues persones nascudes a Catalunya que conec que és capaç de xerrar amb accent mallorquí com si hagués nascut aquí, sinònim de veneració i pertinença. Na Carla va estudiar dansa contemporània i coreografia a l'Institut del Teatre de Barcelona i al SEAD (Salzburg Experimental Academy of Dance). Fa dos anys va actuar per primera vegada a Artà en el marc del Cool Days Festival. Dia vint-i-u de setembre torna al teatre d'Artà com a coreògrafa de "Vocis - For eyes to hear", un espectacle on explora la relació entre la veu i la dansa des dels orígens de la humanitat.

- De vegades la dansa contemporània sorprèn per la seva capacitat per explicar i transmetre emocions i en altres ocasions sembla que el missatge sigui el gaudi en si de la peça. Aquest espectacle és del primer grup?
- Podríem dir que sí, en el sentit que és una peça que cerca despertar en l'espectador una connexió amb una cosa tan essencial com és el moviment i la veu. En el nexe entre aquests es troba el cos, un baül de vivències que tenim tots i que quan l'escoltem i permetem que s'expressi de seguida ens explica moltes coses que segurament no sabíem. D'altra banda, però, la peça no ens explica res, més aviat ens convida a una experiència col·lectiva i deixa espai perquè després de la funció ens expliqueu vosaltres què és el que heu viscut.

- És dansa contemporània, però cantau. Això no es veu massa sovint o sí?
- Doncs la veritat és que no! És un format que hem hagut de descobrir a partir de l'experimentació perquè no en teníem referents. La dansa i el cant s'han trobat en múltiples ocasions al llarg de la història, com per exemple en l'òpera o en el teatre musical, però nosaltres teníem ganes d'investigar la relació física del moviment i la veu sense un codi tan establert. Cercar on es troben i s'allunyen el moviment físic i el moviment sonor, i com es pot compondre amb cadascun d'ells.

- Aquest estiu també has treballat amb la coreògrafa mallorquina Maria Magdalena Garzón...
- Sí! Ara just fa un any que faig feina amb ella, i és tot un privilegi. Vaig entrar a formar part de la seva companyia amb la producció de la peça "Altars Profans", finalista dels Premis IT i guanyadora del premi SAT teatre, i que aquest any és coproducció del Teatre Principal de Palma i de Dansa Metropolitana. Des de llavors la nostra relació artística i laboral només ha fet que créixer, en l'actualitat ball també a dues altres de les seves peces, el duet "Verònica" i "Vetlla". Na Magdalena és una artista amb una sensibilitat extrema, que sap tractar la bellesa de la forma amb una profunditat que et fa mutar la mirada sobre tot el que t'envolta. La seva consciència sobre el valor que té allò que ens pot passar desapercebut, que pot quedar amagat darrere de la quietud, del silenci, la foscor, fa que les seves peces et descobreixin tot un univers proper alhora que màgic i desconegut.

- Fer espectacles de dansa avui és senzill? Els va tan bé com a les immobiliàries a les companyies de dansa?
- Ha, ha, ha... Tant de bo! Però la cultura no mou els diners que mou una immobiliària perquè l'objectiu no és generar benefici per un grapat d'afortunats. El benefici és col·lectiu i no es pot mesurar amb un número, i això poc li importa al capitalisme, o al nostre govern pel que sembla. A més la dansa és el germà petit de les arts, no tenim molt públic perquè a vegades sembla que sigui un art poc accessible o hi hagi aquest prejudici. Com a artista del sector, és una preocupació latent, la d'apropar la dansa a la gent, crec que està bé que ens preguntem què compartim amb el nostre públic i que sigui responsabilitat d'ambdós que ens trobem als teatres. Personalment, pens que la dansa pot ser un lloc de trobada per a tothom, tots tenim un cos i ens movem i segurament hem ballat alguna vegada, per tant, podem reconèixer i veure'ns reflectits també en un espectacle de dansa.

Teaser de l'obra: