- Significa molt. He exposat a molts llocs i a espais molt bells, però tenia el desig de veure actuar la meva obra i interactuar amb el mar, amb la natura, i el passeig Marítim és el millor marc que hi ha. A més tenc una gran relació afectiva amb Cala Rajada, de jove ha estat la meva segona casa. Per altra banda, s’ha donat importància a la meva obra, ja que el passeig Marítim per si mateix és un lloc molt bonic i tenir-lo a la meva disposició ha estat un repte. He volgut estar a la seva alçada. 

 

 - Surt tota sola, des de petit. Mon pare ja tenia certa sensibilitat especial, tocava molt bé el violí (d’aquí el malnom de “Sarasate”) i ja tenia una forma diferent de veure les  coses. De petit vaig tenir estímuls a casa i mon pare donava importància a la vessant artística  de les coses. A l'escola, a pàrvuls, de ben petit ja m’agradava retallar i pintar. A l’escola, quan feien treballs o presentaven es quaderns, m’encarregaven de fer els dibuixos i decorar-los. De ben jove vaig participar en concursos de pintura. A poc a poc em vaig anat formant.

- Jo li llev importància perquè vaig néixer amb la facilitat pel dibuix, i per a mi és important perquè si no la  tingués no podria fer les escultures que faig ni tenir la retentiva que tenc. És veritat que puc imaginar coses però  per a dibuixar-les és necessària una combinació de la mà amb la imaginació. Per això, sí que li don mèrit, però li he de llevar importància perquè no me suposa cap esforç. I  puc dibuixar amb les dues mans. Record una vegada que havia de pintar un quadre de grans dimensions dedicat a l’esport i ho vaig fer amb la ma esquerra. El pintava al terra, i quan el vaig acabar i el posaren dret, tenia els meus dubtes i resultà que quedà ben proporcionat. Amb això vull dir que puc començar per un peu i acabar pel cap o a l’inrevés i me surt proporcionat, no sé per què, però és així.

 

- Vull ser sincer i he de dir que jo no tenc clara una definició de l’artista. Per a mi un artista és una persona que manté una tensió, que té  un inconformisme i té la necessitat de plasmar-lo (amb literatura, música, pintura ...) i treure aquesta tensió, la incertesa, el somni que té, i transmetre-ho en una realitat o no.

Pel que fa a tenir un estil propi o que la teva obra es reconegui com a estil propi és una questió a la qual no don importància, perquè els que han vengut abans que jo m’ha jugat moltes putades... A veure, jo no sabia de museus ni res, jo som una persona autodidacta i feia una escultura o un dibuix i anava a un museu i me pegava un patatús. Allà hi havia un quadre que havien fet 30 anys abans pràcticament igual que el meu. Ara bé, també he de dir que de vegades l'inconscient o el subconscient o aquell ocellet que tenim dintre i no li prestam atenció, agafa coses, elements, sense adonar-nos-en, i que, després jo m’atribuesc a mi mateix. Per tant, pel fet que l’obra d’un artista s'assembli a un o altre, o no, mentre tengui  la seva personalitat, jo la valoro igual. 

 

- Insistesc què no tenc clar què és o no és un artista. A més, així com passa el temps, així com vaig madurant o envellint,  tenc més dubtes i manco sé on em trob. Per a mi és una lluita constant saber si estic fent les coses boniques, si són molt decoratives, si estan prou o massa treballades... i el que és més important, saber quin és el punt millor de l’obra, el més fresc. No perquè l’obra estigui acabada vol dir que és el millor punt possible.

Conec molts artistes i molt bons i molt importants, però la majoria d’ells no parlen d’art. Parlen de les seves exposicions o de les seves piscines... i això no m’interessa. Per a mi el meu treball, ja no  li diré art, és el més important  de la vida, juntament amb la meva dona, la meva filla, la meva família i els amics. Quan parl d’art amb altres persones m’agrada saber què han fet, què els agradaria fer, quins dubtes tenen... Que hagin fet una exposició amb fulanito, que hagin venut no sé quant, o que coneiguin a no sé qui no m’interessa. Llevat dels joves, aquest al·lots que fan exposicions col·lectives o que comencen i tenen un desplegament d’energia i ganes, la majoria d’artistes consagrats només parlen del seu cotxe, la seva casa o la seva piscina i això no m’interesa. El que vull saber és què fa, si està content, de com interactuen les obres...

Gràcies. Ho agraesc, això m’afalaga, però... m’agradaria canviar. Ara  faig uns  quadres que anomen Lapsus de calamidad, perquè vull rompre. La meva intenció és canviar per ser el més sincer amb el meu treball, donar el millor de cada moment...

 - N'hi ha alguns que sí, i molts que no. Puc dir que la  meva obra és molt elaborada, i des que la penses fins que l’acabes és un procés molt llarg, a més amb aquesta obra meva si no hi ha ofici, les peces són impossibles de fer. Has de dominar l’ofici, i això ve d’enrere,  per poder desenvolupar les teves idees. El material imposa algunes condicions per limitar el que es pot fer: jo he pensat moltes obres que no he pogut realitzar. En aquest cas, el material és un dictador i posa les condicions del que es deixa fer o no, així que he hagut d’abandonar algunes idees. 

 

- Primer has de dibuixar les obres, si bé jo primer escric el concepte del que vull fer, després recuper la idea i em pos a dibuixar-la i trec la planimetria de les mides de les diferents peces. Quan la visualitz trec els plànols, retall les peces, les repàs, els don la maleabilitat i les ajust com a escultura. Després de tot aquest procés, de vegades la peça resultant no m’agada i la deix. I de vegades, peces inacabades m’han servit per a altres idees més fresques i interessants.

 

- A mi m’agradaria fer una exposició per a invidents, que quan s’expliqui l’obra se'n puguin tocar les parts, les formes, les textures... El primer que es fa a una exposició és prohibir, demanar que no es toqui. Per a mi, que toquin una escultura meva l’ennobleix. Què millor que una escultura et provoqui una reacció i vulguis tocar-la? És una meravella! Jo sent orgull de mostrar una part de l’escultura que té òxid perquè la gent  la toca en aquell punt. Abans l'òxid era una taca, ara és una textura. I les taques dels ocells que es veuen a les escultures del passeig Marítim també, l’urea, l’amoníac i la calç també creen unes taques amb una textura especial, és una forma d’interactuar de l’escultura en espais públics. Una altra cosa diferent és la mar, una estructura vora la mar necessita una protecció perquè si no amb el temps es deteriora.

 - Això ve a través d’un galerista suís, Cristian Schoeler. La primera vegada que vaig anar a Cuba li vaig dir que també ell hi hauria d’anar, perquè hi havia un mercat molt interessant. Vaig anar-hi amb ell i em va introduir en el taller nacional de gravats i d’experimentació  de l’Havana, on vaig aprendre molt i ells van aprendre de mi, per exemple el tema de l’ús d’àcids per tractar metalls, burils, punta seca, templar... Ells coneixien molt bé la xilografia i els linòleums. Jo vaig aprendre tot allò relacionat amb el treball de l’impressor per a litografies i gravats, de fet jo no puc aconseguir el nivell que  tenen allà, ho hauria d’haver mamat des de ben jove. Aconseguir les transparències i veladures que fan allà no s’aprèn tan fàcilment, a més ho has de saber transmetre a l’impressor. Jo quan vaig allà estic una mica a disposició del que l’impressor vol, i són molt bons.

 

- Allà hi fas classes de tecnologia del metall... 

- Sí, sí. Em convidaren a la Universitat de les Arts de Cuba (Institut Superior d’Art)  i em varen dur a la fosa. Jo conec perfectament els processos de la fundició, de fet mon pare en tenia una a Saragossa, i els vaig poder ensenyar moltes coses. Em varen fer professor, membre de la càtedra de San Alejandro i altres títols que tenc aquí penjats, i  vaig anar a fer classes, però no d’art sinó de tecnologia del metall en la plàstica.

 

-  A Cuba, des de devers l’any 1992. Pel que fa Moscou, record que van venir a veure el que havia fet al creuer de Petra i s’interessaren. Vaig fer unes escultures molt grans i vaig fer classes. Vaig estar uns 4 o 5 mesos treballant allà . Havia de fer més coses, però amb el tema d’Ucraïna s’aturaren alguns projectes, també va influir que m’operassin del maluc i vaig estar de baixa. Ho vaig passar molt bé, però vaig menjar molt  malament, perquè anava a menjar a restaurants cars. Vaig aprendre unes paraules en rus, i em tractaren molt amablement, són persones molt educades i cordials.

 

 - Jo me cans. Jo tinc impulsos, ara em dona per fer instruments de música i un altre  moment faré abstracció. En el que tens raó és que, inclús quan faig abstracció, sempre partesc de la figura humana. Jo no sé pintar un paisatge.  Bé, no ho cregueu, puc mirar una fotografia i puc reflectir el que representa i fer-ho bé, pens, però no em diu res.  Jo ho pint tot de memòria, amb la imaginació, no pint mai amb un model davant. Inclús quan faig retrats de persones, faig una fotografia i la memoritz.

 

 

- Hi ha elements en les teves obres amb un significat molt específic, com ara les espirals, a més, a les formes del cos humà hi ha formes voluptuoses, belles... 

- Les espirals tenen el significat que tenen: “el principi de la fi o la fi del principi”.  A les meves obres cerc una feminitat patent i la bellesa. Us diré que sempre que pens coses belles i boniques sempre tenen nom de dona. El cos de la dona i de l’home m’enerven, m’agraden, i en el cas de la dona, en tots els  seus conceptes. Em poden dir: tu no pintes cossos lletjos, idò no, perquè no em surten.

 

- Si, és cert. Un amic antropòleg em digué una vegada: ¨si vols conèixer personatges interessants, ves-te’n a Cuba”. Allà es pot veure una gran mescla de races. Aquí, quan parlam dels caribenys, quasi sempre se'ls vol treure del davant, nosaltres som més purs i tal..., però quan parles en la intimitat tothom xerra d’aquestes esquenes, d’aquestes cintures, dels llavis molsuts, d’aquests ulls tan grans, etc... Al Carib, com que hi ha tantes mescles, s’aparta del que són les altres belleses: si vas a Àfrica veus gent amb unes determinades faccions, i altres continents, igual. En canvi al Carib no, allà hi ha una beneïda contaminació del que és Europa i Àfrica, durant generacions, que han fet un tipus de persona amb un atractiu diferent. És per això que la majoria de cares de les escultures no són europees sino caribenyes. Això ho pots veure a Cuba, Santo Domingo, Jamaica, Martinica..., en canvi si vas al Caucas no és igual, o si vas a Equador o Bolívia, tampoc, no trobes aquesta contaminació, com hi pot haver a Colòmbia.

 

- Crec que una obra que vaig faig de jove, que tenc a casa. La vaig fer amb 12 anys i els professors pensaren que estava malament del cap. Havia de fer una Puríssima, i la vaig fer una amb un cap que era un crani amb perns i femelles, en una mà tenia una godalla i a l’altra un rellotge amb una margalida. Una peça molt senzilla en la qual vaig representar el pas del temps i les etapes de la vida. És la que jo salvaria. De tot l’altre..., la gent m’hauria d’ajudar. És difícil perquè quan jo acab l’obra ja està. Realment a mi em sap greu desfer-me d’una obra i vendre-la. Però ho  he de fer per viure, i si no la venc  la llibertat que tenc s’acaba. Jo necessit vendre per a manejar els mitjans que tenc i poder tenir temps per poder fer el que vull. Si no és així, l’artista s’acaba. Mirau al voltant. Aquí hi ha una vida de feina. I tot és possible perquè hi ha hagut una sèrie de persones que han cregut en el que feia i en el que faig, els ha agradat i m'ho han comprat. I jo, amb el seus doblers, he invertit en la meva obra. Ja m’agradaria crear i no haver de vendre.