En Paco Salinas és el policia tutor de Capdepera. Amb una dilatada carrera professional, fa 27 anys que és policia local ha rebut el premi/homenatge de l’EBAB per la seva feina. Viu apassionadament la seva feina convençut de la importància de la tasca d’ajuda i prevenció amb els ciutadans i ciutadanes més joves del nostre municipi. En Rafel Muñoz compagina la feina pròpia de policia local , des de fa 37 anys, amb el suport a les tasques de policia tutor i educació vial. Tots dos han vist reconeguda la seva labor en el lliurament de sengles diplomes de qualitat per l’EBAB.

El programa de policia tutor es va iniciar, si no anem errats, el curs  2005-2006 essent batle en Joan Ferer. Parlem amb tots dos per donar amb la intenció de donar a conèixer la seva tasca en els centres educatius i amb les famílies.

- Fa uns dies vàreu rebre un premi per la vostra feina...

- (Paco): Si , ha estat un premi per excel·lència per les tasques de policia-tutor i l’altre de circulació vial, i en Rafael també ha rebut una menció especial perquè sense la seva ajuda hagués estat molt difícil dur endavant el programa, la seva feina ha estat indispensable.
 

- El policia-tutor ja fa anys que funciona al nostre municipi. El programa de policia tutor es va iniciar, si no anem errats, el curs 2005-2006 essent batle en Joan Ferrer., a petició de l’IES i les escoles del municipi. Ara se pot dir que gairebé és una institució i això té a veure amb la dedicació dels qui desenvolupeu la feina. Realment com viu tu personalment ser el policia tutor de Capdepera?

- (Paco): La meva trajectòria laboral, fa 27 anys que faig de policia local, ha estat fer tot allò que és propi, es a dir requeriments, accidents, intervencions en discussions, problemes familiars... una tasca preventiva i si és necessari repressiva.
La feina de policia tutor és molt més preventiva i a més molt sensible.Jo realment pas molt de gust, m’agrada. Jo faig feina que considero policial, però com una part de tota la feina educativa que fa el professorat i que s’hauria de visibilitzar. Moltes vegades els professors se donen compta dels problemes que tenen els nins i nines abans que a les cases.
La meva feina, quan se detecta alguna cosa, ja perquè m’ho indica el professorat, o l’equip d’orientació o direcció del centre, és intentar xerrar amb les famílies i donar-les la informació i si de cas posar-me en contacte amb fiscalia de menors o si es cau als serveis socials.
De vegades te trobes amb situacions veritablement dramàtiques i molt delicades, que moltes vegades a les cases no ho saben o pensen que no és tan greu, i és complicat perquè estem parlant de persones que s’estan formant i el demà seran adults. Hem d’evitar segons quines conductes i evitar situacions que se’n pugin derivar.
 

- La teva feina té molt de prevenció, i pot ser també orientació i ajuda a les famílies...

- (Paco): Intentar apropar l’administració, al cap i a la fi som part de l’administració a les famílies i als nins i nines Intento que els nins i nines no me vegin com una figura repressiva, sinó com una figura assistencial que me poden demanar el que vulguin des de problemes particulars que puguin tenir, problemes de relacions amb amics i amigues, o amb les parelles, o amb veïnats o familiars, o amenaces... i també relacionats amb les xarxes socials. I la meva actuació és intentar evitar segons quines conductes o situacions que l’afecten negativament.

- En aquest sentit pensem que és molt important crear un ambient de confiança.

- (Paco): Jo intent que no me vegin com una figura repressiva, no som el «coco», i per tant els xerro, salvant l’edat i les distàncies, amb tota la confiança i intentant adaptar el llenguatge segons les edats i creant vincles. Evidentment no tinc la mateixa confiança amb nins i nines d’amics o coneguts que amb altres que no tinc cap relació, el to no és el mateix, però intento ser molt proper sempre.
Amb el tema de circulació vial, amb en Rafa, treballem amb nins i nines des de 3, 4 o 5 anys. Quan ens veiem per les classes ens reconeixen i ens saluden tot d’una, o quan feim les xerrades per les classes se classes, la darrera amb l’112, ja ens coneixen pel nostre nom. Ens  coneixen pels nostres noms quan ens veiem al supermercat o al carrer ens saluden o  se’ns queden mirant perquè ens reconeixen. Això ens ajuda i quan arriben a l’IES ja no som uns estranys.
Quan feim acompanyaments escolars caminant o en bicicleta,  els nins i nines saben que en Paco i en Rafa som policies i  que ens poden demanar qualsevol cosa. Nosaltres som amb allà per ajudar i per posar l’administració al seu servei d’una forma propera.

- Pensem que teniu més feina amb l’alumnat de l’IES que amb els de Primària...

-  (Paco): A Primària no sol haver-hi molts de problemes, són famílies molt concretes i els problemes són molt específics. A partir de Secundària, a l’institut ja hi ha altre tipus de problemàtica i apareixen circumstàncies de les que s’ha d’informar. També és cert que la feina que jo faig com a policia tutor, la puc fer perquè tinc el recolzament de l’equip d’Orientació de cada centre i me deriven feina.
Voldria destacar que fa dos anys se va fer una estadística, i Capdepera era un dels quatre municipis de Mallorca que més feina derivaven a fiscalia, passant per damunt de Calvià o Inca, municipis amb molta més població. I no  es tracta que allà no facin el que cal, sinó que aquí tot se posa en evidència: tot d’una que qualsevol cosa que detecta l’equip d’Orientació dels centres escolars, m’ho informen directament a jo i s’inicia el protocol establert.

- Això vol dir que Capdepera és un poble especialment conflictiva?

- ( Paco): No, de cap manera!  Aquí passa ni més ni manco que als altres poble, passa el mateix. Es tracta d’una situació genèrica  És cert que vivim en una societat que té les seves característiques i és la que és. Capdepera té una població que es dedica majoritàriament al turisme, directa o indirectament, que crea un determinat mercat laboral amb una població fluctuant que ve i va amb els seus problemes. Però no passa més ni menys que a Cala Millor, Porto Cristo, Portocolom o Calvià. Capdepera i, especialment Cala Rajada té una població amb totes les característiques d’una població turística  costanera. De vegades, i les xarxes socials tenen molt a veure, algunes situacions en determinades circumstàncies se magnifiquen i això pareix Gaza i ni molt manco: això és un institut com la rest.
Els nins i nines passen aquí, a l’IES, més temps que amb les seves famílies, comparteixen més temps amb els professors i professores que als els seus pares i mares per circumstàncies de la feina o  personals. Pot parèixer aquella sèrie de «Salvados por la campana», o «Compañeros», o «No te fallaré», tot el que els passa a Cala Rajada els divendres o dissabte, quan se veuen, se desenvoluparà després a l’institut: si els ha anat malament el cap de setmana se discutiran en el centre. Això és una feina afegida que el professorat s’hi troba i ha de fer front, i part me passa a jo.
Vull dir que les famílies han de paren atenció al que els diu el professorat, no jo sinó el professorat. Quan els fan una recomanació ho fan de veres. 

- Has mencionat les xarxes socials. Fins a quin punt són un element que magnifiquen els conflictes?

- (Paco): Una de les xerrades que se fan a les escoles a diversos nivells són al voltant de l’ús de les noves tecnologies, de les TIC (Tecnologies d’Informació i Comunicació) i de l’ús de les xarxes socials. Jo, com la resta de companys policies tutors de les Illes Balears apliquen un programa específic aprovat per la Conselleria d’Educació, Fiscalia i a l’EBAB (Escola d’Administracions Públiques). És un programa ja fet i els dèiem que Internet, a part de ser una finestra de ca nostra cap a l’exterior, pot ser una porta de l’exterior cap a dins ca nostra. Moltes vegades veiem el nin o nina i pensem que està xerrant amb un amic o jugant tranquil i realment l’estan amenaçant, i està davant nostre. Però com el veiem assegut al sofà prop nostre o a la seva habitació fent els seves tasques escolars, no ens adonem que pot ser rep milers de missatges en un horabaixa  per un acudit o un fet que l’ha passat amb els companys i genera una situació de crispació cap a ell que pot ser un «bulling». Aquest tema ens dona molta feina. 

- Vosaltres aplicau un programa específic que s’inicia en Educació Primària i segueix a l’IES...

- (Paco): És l’aspecte de la feina que més s’ha disparat, el tema de les xarxes socials i les noves tecnologies. De fet un dels programes del «Projecte Home» és el de l’addicció a les noves tecnologies ja orientat a menors. Ens pensem que el nin o nina està bé perquè està sempre amb nosaltres, però està enganxat al mòbil o a la tablet, i ha de magnificar tot el que li passa o viure en un món paral·lel.
Alguns països han pres mesures per limitar l’ús  del mòbil a menors i en Catalunya va sorgir una proposta, que s’ha exportat a altres comunitats, per limitar l’edat de tinença de mòbils a partir de 16 anys. Aquí en l’IES, des de l’any passat està prohibit no fer ús del mòbil en el centre per respectar el dret a la imatge (teníem alumnes que filmaven o feien fotografies al companys sense consentiment en temps de pati), hem de pensar que els pares firmen una autorització al centre no als  altres nins i nines. El mòbil genera molt de conflicte i personalment crec de  prohibir el seu l’ús a menors en determinats ambients, com ara els centres escolars, és una mesura adequada.
S’ha d’educar als nins i nines per un bon ús de les noves tecnologies i també a les famílies. Pensem que els menors no faran el que nosaltres li diguem, farà el que veurà. Hauríem de començar a  dinar  o sopar i no tenir el mòbil i la tablet damunt la taula, si és una cosa urgent ens cridaran i no ens enviaran un WhatsApp o un missatge electrònic. 

(Rafel): Abans quan anaves a dinar al nin o nina se li donava un llapis i un paper per dibuixar i avui en dia no sabem xerrar i ja li donen un mòbil i el infant queda calladet. I deixa d’estar el nin. I el problema ve quan un petit que no sap encara xerrar li retiren el mòbil i l’actitud del nin ja és agrasiva i en casos violenta, com si a una persona major li llevessis qualque cosa important per a ell i volgués defensar-lo. 

(Paco): De fet un dels grans problemes que tenim, socialment parlant, és que a través de les noves tecnologies (n’hi ha estadístiques que així ho indiquen) els infants comencen a tenir accés a la pornografia a partir dels 8 anys, i això és una animalada. I tot perquè no hi ha un control parental com toca. Un infant que s’està desenvolupant com a persona... Com l’afectarà, com assimilarà aquelles imatges i estímuls que rep? Pensarà que realment és el més normal. No ens ha de sorprendre que per les notícies vegem grups de nins molt joves que fan l’efecte «manada» contra una nina. 

(Rafel): I això pot passar en qualsevol poble, per molt petit que sigui. No és una cosa exclusiva de grans ciutats, o d’altres països, passa a tot arreu. I se donen casos. 

(Paco): Pensem que el referent paternal,  maternal, del concu, el padrinet ... s’han perduts o diluïts, perquè tenen altres com pot ser un futbolista o un cantant o un influencer. El referent familiar, proper s’ha canviat per un altre que ni el coneixem. Els infants saben més de la vida d’aquesta persona externa que lis mostra el que vol, que dels qui l’envolten.
S’ha de limitar i s’ha de començar per les famílies, estam xerrant de nins i nines en edat pediàtrica, fins els 14 anys quan van al metge van acompanyats del pare o la mare, però a través de les xarxes poden fer i desfer i xerrar amb qui vulguin, mostrar el que volen... i es pensen que això és el seu espai d’intimitat i les seves famílies per ignorància no ho volen controlar i és una font de problemes. I circula cada vídeo que escarrufa.

(Rafa): Molts d’aquests personatges són els seus models a seguir. Fa temps que treballem i pens que amb el temps s’anirà regulant més.

(Paco): És una eina molt potent, perquè el mòbil és una eina amb un nombre d’aplicacions tan gran que ens ha agafat, als pares, amb un peu canviat. Nosaltres estam avesat a un cicle anterior, i els nins i nines tot això ja ho tenen i si nosaltres mateixos no ho sabem gestionar... Com podem indicar-les a ells com fer-ho?
 

. Canvien radicalment de tema, parlem de circulació vial.  Una tasca que desenvolupeu des de fa molts d’anys amb un programa establert al llarg dels distints cicles educatius.

- (Rafel):  Nosaltres desenvolupem un programa que du en Paco com policia tutor i jo li faig de suport. En Paco és amic meu, i puc ser poc objectiu, però és un gran professional i molt implicat en la seva feina. Jo quan ell xerra callo i observo. Sempre està en disposició per ajudar, de fet més d’una vegada fent un cafè fora servei ens ha vingut un pare o una mare per xerrar de problemes del seu fill o filla o d’ells amb els fill i Paco me deixa i se’n va amb ells a escoltar el que li volen dir.  El treball no el deixa amb l’uniforme. A ell el coneix tothom i és accessible.
El programa de circulació vial des de que està Paco  ell s’encarrega de dur el remolc pel muntatge de tot el circuit, ho munten junts i decidim com ho farem. Cada any aprenem una mica més, el nins i nines ja ens coneixen i feim un treball progressiu, cada any avancem un poc més. Inclús a qualque nin o nina l’ensenyem a colcar en bicicleta, perquè els seus pares no han tingut temps necessari, i els infants surten la mar de contents. Els ajudem i els animen, de vegades emprant molt de temps, fins que es mantenen a la bicicleta ... i els nins i nines són molt agraïts. Nosaltres passem molt de gust de veure’ls després per les places i carrers circulant.
Quan comencen a donar voltes i se veuen segurs se venen amunt i els hem de fer un escolt o ho comencem a fer més real i els posem multes, inclús a més d’un li retirem el carnet i fora bicicleta una estona. En uns minuts ens podem quedar amb la meitat... i els que queden ho fan perfecte. Quan van tornant al circuit ja fan més alerta. De vegades, una advertència al principi és ma de sant. I aprenen.
 

- Vosaltres a més preparau sortides escolars amb els infants...

- (Rafa): Preparem sortides en bicicleta, que són com una part més pràctica. Són excursions prou didàctiques, el duim al Claper des Gegants o a les platges. Els indiquem com han d’anar per carreteres i camins, ens dediquem més a garantir la seguretat i que circulin correctament, els mestres s’encarreguen de la resta. I ajudem si veim si la bicicleta no va com toca, posar carenes, revisar frens, alçar o baixar seients... duim la furgoneta darrere per si hem de carregar qualque bici. És una activitat molt gratificant.

- (Paco): Vull aclarir que el tema de circulació vial no és que Paco i Rafa han decidit fer això o l’altre. Hi ha un programa establert, s’ha de fer una formació específica (et donen un diploma) i en base a aquesta formació impartint una sèrie de classes. Igual passa amb el Policia Tutor, s’ha de fer una especialització amb una formació molt especifica de maneres d’actuar, hi ha uns protocols que s’han de seguir i si hi ha alguna situació no contemplada se parla amb la fiscalia de menors i reben les instruccions de com actuar.
 

- Què altres aspectes treballeu?

- (Paco): Amb la circulació viària intentem, una vegada acabat el programa, que fa uns quatre anys que ho feim, quan ja tenen una base a cinquè o sisè intentem muntar una sortida i la plantegem com un premi pel que han fet i venen molt motivats. Dins les activitats de Educació Vial també treballem el tema de l’112, que feim pels més petits i s’ho passen molt bé. Ho hem fet tant a s’Alzinar com s’Auba i és una activitat molta agraïda i motivadora, els feim preguntes del tipus «Què farien davant unes situacions», perquè aprenguin a reaccionar si hi ha un problema a casa com el cas d’una nina de quatre anys va ser capaç de telefonar a emergències. Ensenyem als nins i nines a desbloquejar el mòbil i usar-lo per emergències... un moment donat pot salvar vides. I en base a aquesta experiència volem fer unes sessions per la tercera edat.
També, en col·laboració amb la Guàrdia Civil, intentem dur a l’IES un programa de detecció d’estupefaents. Ho feim per prevenció. L’IES és un centre públic d’educació i per prevenir segons quin tipus de conductes dins el centre. Duen un ca ensinistrat que pot detectar i de forma poc invasiva. Si el ca detecta qualque substància ho marca i s’informa. De vegades el ca assenyala i no duen res, per això se fa amb discreció.
Nosaltres tenim un vehicle policial sense signes externs perquè en actuacions amb menors o amb dones maltractades s’ha de crear un espai amable i evitar que pugui ser identificable quan feim acompanyaments.
 

-La vostra feina per naturalesa ha de ser molt discreta, heu d’actuar amb molta delicadesa, no?

- (Paco): És una feina un tant invisible. Passa com la feina de professor se veuen les classes però no la feina que es fa darrere. Si el professor fa una recomanació als pares s’ha d’escoltar perquè realment és el que està molt de temps amb ells, i nosaltres com a professionals detectem alguna situació de risc  o conductes anòmales i avisem, els pares no l’han de llevar importància... després venen els problemes.
Tornant a la circulació vial,  ara ja tenim reservar el parc mòbil (per l’abril) per a donar una setmana de formació per centre escolar, des de les 9 a les 14 hores, i el centre s’organitza com vol. Demanem que duguin bicicleta, i si no la duen és una pena perquè ells gaudeixen més i és més pràctic.

(Rafa): Els nins o nines que no duen bicicleta també participen com a vianants o els companys els deixen les bicicletes. Insistim molt en el que han de fer i no han de fer els vianants.

(Paco): Seria ideal poder donar una sèrie de classes en temps lectiu a les aules, estudiar la senyalització, algunes normes bàsiques... però no ho podem fer perquè el temps no dona per més. Feim  una setmana intensiva a cada centre. La Conselleria té dos parc i se poden reservar per dats.
Una  altra feina que tenim pendent és el dels patinets elèctrics, nosaltres tenim una normativa i un company que s’encarrega de xarxes i estam mirant si feim un resum de la normativa que hi ha a nivell nacional i l’ordenança municipal, n’hi ha moltes normes que s’incompleixen per desconeixement. Per exemple els patinets no poden circular en vies interurbanes (no poden anar de Capdepera a Cala Rajada o a Sa Font de Sa Cala) i ho veiem cada dia, el casc és recomanable però te trobes infants que no saben anar en bici i circulen per l’esquerra o contra direcció, no poden usar auriculars ni mòbils, no poden anar dos... Un patinet no deixa de ser un vehicle més i està sotmès a la mateixa normativa que els altres. No poden anar de qualsevol manera per allà on vulguin.

(Rafa): És el mateix problema que havia en un principi amb els ciclomotors uns duien placa i altres no, uns duien assegurança i altres no... i cada ajuntament tenia la seva ordenança.

(Paco): S’ha de donar difusió a les normes d’una forma clara.

(Rafa): I segons quins models s’han de matricular, necessiten una documentació. Els pares quan els compren han d’anar alerta perquè si t’aturen sense la documentació t’han de retirar el vehicle. Ja tenim més de cinquanta en dependències policials que s’han retirats perquè no poden circular en via pública.

(Paco): El patinets han arribats per quedar-se, són econòmics, contaminen poc, són molt pràctics, faciliten la mobilitat de les persones,  però han de complir unes normes. S’han d’usar correctament en les vies adequades. No són una joguina.

- Anem acabant, una qüestió que volem aclarir, de tant en tant sorgeixen noticies de conflictes a un o altre institut. Fa poc sorgia un a l’IES Capdepera, cosa que ens preocupa, però és el nostre especialment conflictiu?

- (Paco): No. No hi ha ni més ni menys casos que a la resta. De fet escoltant altres companys a les trobades i n’ha situacions molt fortes als altres instituts. Situacions molt complicades que afortunadament no se donen aquí. Aquí ara per ara, se donen casos molt puntuals, és cert que se magnifiquen perquè com generalment no passa res quan se dona un cas que surt de lo normar se magnifica i sembla tot lo món. No s’ha de llevar-li importància ni molt manco, però tot d’una se posa mà de metge, perquè els responsables el professorat i jo mateix, feim la nostra feina en tenir coneixement del cas seguint el protocols d’actuació fil per randa.
Després si els afectats ho volen escampar a títol personal per xarxes o revistes, el que realment fan és crear una doble victimització. Si ha passat un fet i s’ha resolt o se treballa per resoldre’l, no sé com li pot ajudar que escampin la seva versió, però és una cosa particular i els pars poden fer el que trobin. Vull deixar clar que tot d’una que se detecta un problema s’actua, sempre, tant a les escoles com a l’IES. I a més se treballa molt en la prevenció de conflictes.
Els orientadors o equips de mestres m’envien els casos que puguin sorgir, i de vegades se soluciona amb un acte de mediació familiar i el que no se compleixen els protocols establerts que poden acabar a serveis socials, fiscalia de menors, a l’IMAS... O acompanyar-los al metge, juntament amb el seu professor o professora, quan no venen en condicions al centre i telefonem a les famílies perquè se’n facin càrrec ja que és la seva responsabilitat.

- (Rafa): Jo consider que l’institut de Capdepera és prou segur i reben una bona preparació. Ho dic amb coneixement de causa, les meves filles han estudiat aquí i ara estudien fora i no han tingut cap problema. El  que passa és que no tolerem les injustícies. En un partit de futbol, si l’àrbitre s’equivoca és una injustícia però el partit segueix endavant. I en la vida passa igual les injustícies no t’han d’impedir que segueixes avançant... hem d’aprendre a gestionar la frustració.  Les injustícies no les hem d’acceptar però tampoc ens han d’aturar, i entendre que pot ser una errada i l’hem de superar.

- (Paco): És important treballar la frustració, si no surt una cosa com es vol  s’enfonsen i ho deixen tot enlloc d’intentar veure que has fet malament. Si has tret una mala nota pot ser perquè no has estudiat o no t’has esforçat suficientment.
 

- Per acabar voleu afegiria alguna cosa més?

- (Paco): Jo vull insistir en  deixar constància de la feina que fa l’equip educatiu en general, que no sempre és visible i la feina que fan pels nins i nines que moltes vegades no tenen el recolzament de les famílies. Crec que els pares i mares han d’escoltar i fer cas als consells i recomanacions que els diuen els professors dels seus infants perquè millori la seva conducta, el seu rendiment escolar i l’assimilació de conceptes. Després trobem famílies que venen als centres a desafiar al professorat o inclús amenaçant, i aquí entrem nosaltres, que poden acabar en denúncies. Però no només és això, després hem de pensar en quin exemple donem als nostres nins i nines si no tenen consideració amb el professorat o els insultem, quan el que tots volem és ajudar al seu fill o filla.
Molts de professors i professores fan més feina de la que els correspon per preocupar-se de l’alumnat.

- (Rafa): Tots haurien de tenir clar, especialment els pares, que tota mala acció ha de tenir unes conseqüències o un càstig en consonància (no ha de ser dur o exemplar, pot ser petit)  al que s’ha fet  i s’ha de complir, que hi ha límits.

- (Paco): Hi ha etapes com l’adolescència que crea conflictes familiars, per no acceptar límits, i els pares moltes vegades no sabem com actuar i els joves arriben a telefonar a l’112 dient que a casa el maltracten quan no és cert i creen situacions complicades en les famílies. Els pares han de fer-se valer i recordar que són els responsables dels menors, els infants tenen uns drets però  també, i això no el volen escoltar, uns deures.

Moltes gràcies a tots dos, per l'interessant conversa i l'implicació en la vostra feina.