Uns dies enrere en Bernardo ens comentava que volia parlar amb Cap Vermell perquè volia agrair a l’alumnat i professorat de l’IES Capdepera el bon tracte i l’estima rebuda durant els anys que ha fet feina la cafeteria de l’IES. No de bades, en Bernando Marín Pintor i Maria Luisa Franco Escobar són a l’IES Capdepera des de la seva posta en marxa. Però millor que ens ho contin ells mateixos. 

- Quants d’anys fent feina a l’IES Capdepera?
- Fa 27 anys. Des de que es va obrir. La primera visita que vam fer a l’institut no hi havia ni alumnes. Van accedir a la concessió gràcies a Joan  Llull i a Maria Antònia Sancho, que ens ajudaren en un primer moment i així començarem.

 - Bernardo, des de quan sou a Capdepera?
- Nosaltres vam venir a l’any 1971, i el primer treball que vaig tenir va ser a l’hotel Bellamar. Després vaig estar quatre anys a l’hotel Diamant i més tard al Papa Pizza de Cala Agulla, quan era l’única pizzeria que havia a Cala Rajada, fins que vaig anar al servei militar. A sa Font de sa Cala vam muntar el primer negoci propi, abans del restaurant “El Port” i agafar la cafeteria de l’Institut, on hem fet feina fins la meva jubilació. 

- Durant tots aquests anys heu viscut moltes anècdotes, amb molts de bons moments i també de dolents...
. Si, amb la COVID ho vam passar molt malament. No per culpa de ningú, sinó perquè passàvem molta pena, teníem por d’agafar la COVID i contagiar a tot el poble. Fins que ens adonaren que la COVID se podia controlar amb les mesures de seguretat.
 

- Com us organitzàveu per tenir-lo tot a punt?
-  En 10 o 15 minuts havíem de servir a tots els nins i nines, just abans de l’esplai. Així que és molt important la preparació. Nosaltres cada dia començàvem a les 6 de la matinada per a enfornar el pa i  bolleria, i començàvem a fer els entrepans i més tard torràvem per a fer els “pepitos”. Els “pepitos”, el pa de pizza i  les canyes tenen molta demanda. De fet ja fèiem més entrepans calents que freds.

- I tu Maria, com et trobes ara sense haver d’anar a la feina?
- No sé tinc la sensació que me falta qualque cosa. Me falta el tracte amb els nins i nines , són molts d’anys … però estic bé. Estic molt contenta amb l’acomiadament que ens van fer a l’institut, ens van fer recórrer tot el col·legi, els de cuina ens fa van fer un patís, ens donaren un ram i cartes. Nosaltres això no l’oblidarem mai, mai, mai… t’adones de com t’estimen. Pots demanar a qualsevol nin o nina, de fet pel carrer ens trobem amb ells i ens diuen que no ens havíem d’haver anar i això ens emociona. És la millor cosa que ens poden dir, i ho fan amb estima.

Abans de partir vam convidar a berenar a tots els nins i nines, classe per classe. Cada dia demanàvem a cada nin i nina d’un aula què volia berenar, i els duien els entrepans i un aigua. Ho vam fer així per evitar destorbar les classes i que arribés a tothom per igual, són devers 600 alumnes.  Vam estar 28  dies en completar tot el centre. El darrers dies, just abans d’acabar van repartir gratuïtament les bosses de patatilles i de galetes de Quely que ens quedàvem, fins que s’acabaren... en cinc minuts!

- Parlem del vostre treball a la cafeteria de l’IES, però abans ja fèieu feina a la restauració. Perquè vàreu canviar?
- Abans d’entrar a l’IES, havíem dut el Restaurant “El Puerto” i el dúiem molt ben enfocat. Treballaven molt, però molt, amb peix fresc i marisc. Però jo tenia un amic (dic tenia perquè dissortadament ara és mort), n’Eloy  Espinar, i un dia Maria estava a la cuina i no estava bé  i me demanà “Tu a la vida que t’estimes doblers o salut?”. Jo li vaig contestar que salut, i me aconsellà deixar el negoci, perquè li donava tanta feina a la meva dona que sense voler li estàs llevant la vida poc a poc, per excés de treball. Quan va sortir el tema de l’institut vaig xerrar amb en Joan Bonnín perquè me preparés els papers, i com jo complia els requisits per poder accedir me vaig presentar.

Per això deixaren el restaurant, a més cap dels nostres fills volien fer feina a la restauració. I crec que vam encertar, aquesta feina ha estat con una assegurança de vida, a més hem rigut mols amb els nins i nines. Hem rigut amb ells, però mai d’ells. Hem tingut moments preciosos.

Ara la cafeteria la durà una empresa de Manacor que ja du unes quantes, els meus fills no l’han volgut malgrat a nosaltres ens hagués agradat. La cafeteria funciona amb molta regularitat, els preus estan fixats i cada dia de la setmana saps el que vendràs. Per exemple jo sé que dilluns faré una caixa de dient-ne 400 euros, idò el proper dilluns pot ser 395 o 405 euros, però sense grans variacions; i si dimarts fas 100 euros el proper variarà molt poc. Perquè no tots els dies de la setmana treballes igual, de fet els millors són els dilluns i divendres. També hem de dir que no tots els nins i nines poden comprar el berenar a la cafeteria.
 

- Voleu afegir alguna cosa…
- Volem donar les gràcies a tots els nins i nines, i al professorat pel tracte que han tingut amb nosaltres. Ara ens veurem pel poble, i aprofitem per a fer tasques i feines de casa.

Moltes gràcies i esperem que esta nova etapa que obriu ara la gaudíeu amb salut.