Amb motiu de l'exposició ÀNIMA a la Torre de Canyamel (fins l'octubre)
"Fer sentir és l’emergència. Avui les tecnologies i internet fan que la gent sigui insensible i no reaccioni.”

Després de l'exposició CARN al Centre Cap Vermell i d'exposar al Passeig Marítim, on resta una obra seva, volíem parlar amb Amparo Sard (Son Servera, 1973). Una artista de les artistes multidisciplinàries de més projecció internacional. La seva obra ja forma part de grans col·leccions internacionals i ha estat premiada amb guardons de gran prestigi. L'any 2018 figurava a la llista holandesa LXRY 2018 com a una de les 15 millors artistes del món. També és la cap d'estudis del grau de Belles arts de la UIB i professora de la Universitat de Barcelona des de fa més de vint anys.
L'entrevista és conceptualment intensa. Com la seva obra. Tot i la seva senzillesa i accessibilitat. Teníem moltes preguntes per fer-li i la conversa quedà en una preciosa visita guiada per la Torre de Canyamel. Amparo Sard, sense gens de pressa, ens desvetlla com és el seu procés creatiu.

- Com sorgeix aquesta exposició, "ÀNIMA"?

Els artistes o la gent amb aquesta sensibilitat especial tenim la necessitat d'entendre el nostre entorn, d'analitzar-ho per comprendre, però tot va tan ràpid que no aconseguim arribar a cap conclusió. Quan estem a punt de tancar l'equació tot ha tornat a canviar i la investigació torna a començar.

 És el que parla Bauman d’aquesta modernitat líquida, on tot es mou a la societat en què vivim avui.. En l’art també veus aquest canvi, el materializem a aquesta matèria que es mou, per exemple, coses deformades que gràcies a la memòria reconeixem que hi havia un inici i ara una deformitat que mostra el canvi, la evolució. També es veuen estructures per tot. Aquestes estructures pareixen una manera de representar la mateixa investigació obsesiva en que ens veiem abocats. Com si a la única veritat que arribem és  que estam constantment en un estat d’inquietud  perquè no acabem d’arribar a cap conclusió.

Aquesta idea de l’ànima com a imatge del que veiem i que ens fa moure a dins és el que trobem a l’exposició. Una introspecció. Què és el  ens fa veure  que hi ha quelcom important?. Què és l’important quan ho veiem? Això ho vaig agafar com a metàfora de com canviem nosaltres, no només com canvia l’art i com perceben les coses de l’art. 

Si l’espectador s’hi fixa ha petites imatges que ens fan entendre això, una manera de mirar cap endins, pensar el que veiem cap a dins, on cadascú veu el seu.

El que ens fa canviar al final és el pas del temps i com estructurem tot el que veiem en aquesta vida. Tots sabem que quan som més joves és d’una manera i quan anem madurant i evolucionant d’una altra. Hi ha una connexió entre sentir aquestes coses i el temps.

- I això ho reflecteixes en la matèria? De què ve el canviar de color?

-Fins avui no usava color en les meves peces, usava els materials així com venen, el paper com paper foradat, el ferro és ferro sense pàtina, els vídeos tenen el seu color sense haver d’aportar una estética determinada. Aportar color implicava massa estètica, per jo. Però va arribar un moment que quan volia xerrar d’aquesta idea de la recerca de la veritat dels artistes, que és quelcom molt profund. Pareix que els artistes s’han donat compte que aquesta veritat no pot venir d’ulls cap a defora, perquè ens enganen per tot. Tot és fake, tanta tecnologia que es pot modificar, ja hi ha tanta informació que ens supera i no som capaços de saber si és o no és. Amb la idea de mirar cap a dins, cap a les emocions surt el referent de les entranyes. Una imatge que sens dubta ens posa en aquest estat d’atenció.

A partir d’aquí vaig posar el vermell, el color que quan el veus no ets tan conscient de color com de una matèria que pareix carn. Pareixia que se m’obria una porta per introduir el color. A partir d’aquí vaig començar a dibuixar amb el vermell com si jo hagués justificat que el vermell no és un color, és la matèria de la carn.


- Al fons de la sala hi ha una estructura que sembla un arbre negre....

- Me va agradar la idea de posar-los pel color negre de les parets, és com si el mateix edifici estigués supurant, brollant aquesta cosa de dedins, embrutant l’espai... Les emocions quan venen no estan codificades. Per això moltes vegades surt l’artista amb l’arbre, la creativitat que va absorbint tot de l’artista per donar menjar a l’espectador. L’arbre et va creixent a la vida, mentre tu te vas involucrant i ell et va xuclant cada vegada més. 



- A la sala de dalt hi ha unes peces suspeses a l’aire i diversos quadres....

- La instal·lació de la sala de dalt es troba més dins del concepte. Abaix hi ha un paper on surt un cos disseccionat on ja apareixen aquestes peces.

En realitat és una carcassa, és com si fos un patró que estàs obrint per investigar, aquesta investigació constant de la que parlava. Les peces que es veuen a dalt són una mica això, es la idea de cercar els patrons quan feim el camí. Com a una cosa orgànica descontrolada al final li trobes el control. Volia cercar una estructura d’una cosa molt difícil com és la vida o el cos humà.

Si vos fixau en aquesta peça (a baix) va ser un accident de brutor que vaig fer quan la feia i quan li afegeixes aquestes formes al cos és com voler controlar aquell accident. Aquesta taca se junta amb l’arbre de créixer, la mosca que va controlant, que va i torna de la creativitat cap al cos humà, cap a la vida.


"Jo, com artista, vaig prendre la decisió de no seguir els patrons de la societat, jo estic dedicada a l’art.  I veure que no hi ha un límit entre la vida personal i l’art, són referències que sense voler les vaig provant".


- Certament juntes tradició i introspecció....

- Ara pots veure d’on va venir la idea de la matèria que surt i que finalment es converteix en un cos, aquesta carn al final es va transformant amb forma. Era evident aquest pas cap el vermell. Una altra cosa és que, a mi m’hagués costat molt, fer alguna cosa que no estigués fermada amb la meva trajectòria de referents (no de material), que estigui despenjada d’una evolució. A mi me costa molt no deixar-ho tot tancat, perquè normalment quan som a l’estudi hi ha darrera unes imatges que, sense voler, vas agafant, per saber quina porta has d'obrir.

- I la Torre de Canyamel, què t’aporta per ella mateixa?

- La Torre m’aporta aquesta sensació d’inquietud, de tensió, que et du cap a dins. Les llums estan col·locades de forma que provoquin que quan t’escapes del quadre entres una altra vegada en aquest recorre, caminar, que és una mica el que feim els artistes a l’estudi. El que feim és caminar dins nosaltres sense destinació. Quan camines el que fas és restaurar, n’hi ha una altra frases que és “restablir la calma”. La calma només ens la dona la feina, quan el quadre esta acabat has de tornar a començar,. Sempre he dit que per nosaltres pintar és conèixer un trosset de la vida. Volem saber tot, però és impossible. Però un quadre és com un trosset de la vida, i això si que ho podem controlar. I durant aquest procés vas restablint aquesta calma.



- És el contrast amb la solidesa d’un temps?

-Sí, i són aquestes emocions que sentim quan analitzem aquest entorn, aquest ambient en el que ens movem ara. Havia parlat d’en Bauman i aquesta modernitat líquida en la que tot s’ha de moure. Abans eren importants els castells per estar segurs, però que ara hem de poder canviar ràpidament. Ara, sobretot el que es planteja és què sentim nosaltres i sentim el mateix que sentia en Bauman o el que sentien fa dos segles: cercar una calma que duim dedins. Però avui és molt difícil. Hi ha una tensió  constant i la veiem, perquè les tecnologies fa que ho puguem veure tot i d’aquesta informació no podem sortir. I aquesta és la sensació, l’emoció que aquí se vol transmetre, una inquietud en la vivim la gent que ho estam analitzant constantment.


 - Però sense una explicació tan bella i completa com la que ens has donada és difícil entendre-te...

- Avui al món de l’art, per poder transmetre alguna cosa, qualsevol informació, sentir és l'emergència. Que tot vagi més ràpid, la finalitat és ser eficient i ser eficient és ser ràpid, que arribi, que sigui transcendent i que tingui ànima. Transcendència i ànima tenen molt a veure, són complementaris.  “Fer sentir és l’emergència”, vivim un moment tecnològic on la gent s’està tornant insensible i no reacciona davant de les injustícies socials i mediambientals.

- Miró deia “el meu taller és un jardí que jo vaig cuidant poc a poc”. Això ja ha passat a la història?

- No,  ens fa falta això per anar creant. Sempre hi ha unes connexions que si no estàs en el teu jardí, caminant poquet a poquet i creant amb quatre coses a la vegada, no arribes a les conclusions. Per nosaltres el jardí per crear està encara a l’estudi, el que passa és que tenim un altre ingredient quan surts fora que és aquesta velocitat que tot ho canvia; el contacte amb el telèfon, amb l’ordinador on tot és més ràpid, ja no tenim aquesta pausa, i no la tindrem pus mai. Record que quan anaves al metge, mentre esperaves era un moment en el que solucionaves coses pensant, només amb el cap, ara quan esperes ets amb el telèfon. No hi ha espai de pensament, estam pendents del mòn.

Existeix aquest jardí encara, però d’una altra manera, ens adaptem.  Voler explicar el món com el veus i l’obra ha d’esser la fotografia d’aquest entorn, lògicament ens ha d’afectar.

- Moltes gràcies!
- A vosaltres.

- Un vertader plaer. 

L'exposició ÀNIMA, s'inaugurà dia 14 de juliol i com cada any suposà un gran esdeveniment social al municipi. 





El director general de Cultura del Govern dels Illes Balears, Pedro Vidal, la batlessa de Capdepera, Mireia Ferrer, la presidenta de l'Associació Hotelera de Capdepera, Maria Antònia Moll i la directora del Espai Gustavo de Capdepera, Cati Vallespir, visitaren l'exposició dia 23 de juliol.