Fa 10 anys, el president de la Confraria de Pescadors era en Bernat Martí, qui va acaparar tot tipus d'insults i amenaces per proposar i impulsar des del sector professional la reserva marina de Cala Rajada, de la qual ara tothom s'omple la boca. No es recorda ja la vergonyosa doble pàgina de EL GOBIERNO IMPONE LA MUERTE DE CALA RATJADA que publicaren els diaris autonòmics, sense pensar que era publicitat enganyosa.
Ara que s'han celebrat els 10 anys de la Reserva, ha estat el gran oblidat. Ningú no l'ha recordat en aquesta mena d'amnèsia política que tant sovinteja quan a alguns els interessa. Per això Cap Vermell n'ha volgut parlar i recordar amb ell aquelles dates.
- Bernat, sembla que has estat l'oblidat d'aquestes celebracions...
- Sí, però m'omple de goig que la cosa hagi anat bé, perquè en aquell temps vàrem viure moments molt durs
- Nosaltres encara recordam que vares venir a la ràdio, a diferents programes d'«El cafè dels dissabtes», amb molta d'angoixa...
- Sí, sempre ho he dit, gairebé em va costar la vida, perquè un any després vaig sofrir un infart i tots els metges ho relacionaven amb l'estat de pressió a què em vaig veure sotmès. Va ser una pressió duríssima. Vosaltres ho vàreu viure. Nosaltres érem la baula més feble de la cadena. Es va polititzar molt. Hi va haver gent que es va aprofitar del tema. El "Cap Vermell" va publicar fa poc aquella doble pàgina dels diaris, on no es podia entendre que fins hi tot la signassin col·lectius de Ciutadella. Hi va haver una campanya de desprestigi molt forta centrada en nosaltres, però jo sempre he dit que els pescadors vàrem demostrar ser endurits, dins la mar i defora. I vàrem ser inflexibles i gràcies a aquesta actitud ho vàrem aconseguir.
- El director general de Pesca del Govern de l’Estat, que és del PP, ens comentà que aquesta reserva marina era un exemple i que ja els agradaria poder-ho traslladar a altres indrets...
- Pensa que quan hi vàrem anar, el punt d’unió de les dues administracions, l'autonòmica i l’estatal, era que es tractava de la primera reserva marina que es demanava des del col·lectiu professional. Ara ja n’hi ha d’altres que ho demanen, com els de Sóller, que han vengut a demanar-nos consell de com ho vàrem fer. Però sempre ens ho han dit, que quedaren sorpresos que fóssim el col·lectiu professional, considerat depredador del medi marí, els que demanàssim la Reserva Marina.
- I tu com valores aquests 10 anys?
- Jo crec que positivament. Nosaltres mai vàrem demanar ni voler posar cap trava a cap dels altres col·lectius, no anàvem en contra de ningú. Les mesures restrictives que vàrem demanar sempre van ser per al sector professional i no enteníem que el sector recreatiu, el d’esbarjo, posàs tants d’impediments quan crèiem que era un bé tant per al municipi com per a tota classe d’establiments que hi ha per aquí. Si ara es fes una enquesta, crec que seria una gran majoria la que la consideraria positiva. Pensa que ara l’escola de busseig, per exemple, ja anuncia que es es mou dins una reserva marina, com un valor afegit, i abans s’hi oposava. Les golondrines que eren capdavanteres en les objeccions, l’Associació Hotelera, els bars de nit... I tot això era manipulat políticament, i nosaltres vàrem rebre perquè tots aquests varen tenir més força dins l’opinió pública, pensa que fins hi tot hi va haver intents d’agressió cap a la meva persona, perquè deien que per culpa nostra no podrien anar a pescar pus mai més i dois d’aquests. Però estam orgullosos del que vàrem fer, orgullosos!
- Una pregunta més. A l’exposició de fotografies de l’amu en Toni Coix es veuen aquelles tonyines pescades a Cala Gat. Avui és impensable, no?
- Sí, correcte, les tonyines ja no s’atraquen. Tot i això, ara, amb les vedes que hi ha hagut, a mar oberta n’hi ha animalades. Però clar, en aquell temps, hi havia una tranquil·litat que no hi ha ara.
Jo he viscut la modernització del mon pesquer, però jo me'n record que quan començava a pescar, anar a Cala Gat a mirar la solta i en tot el dia passar una barca. Ara és un roi seguit i per aquest peix no li és bo.
Sempre és un plaer parlar amb en Bernat Martí, un home assenyat i tranquil, que sense cap rancúnia és capaç de dir les coses pel seu nom i que es manté orgullós de la feina feta i dels objectius aconseguits. Ara per ara, lluny de retirar-se, com sabeu, és el nou tresorer de l’Escolar, el responsable econòmic. El que dèiem, una persona implicada en la dinàmica social del poble.
Gràcies Bernat!
