Dies enrere, vàrem mantenir una llarga i distesa conversa amb Miquel Gayà, director de la Banda de Música. Prenent un cafè a la terrassa del “Marítim”, un capvespre assolellat d'aquesta primavera tan diversa, parlàrem amb el músic, de música.

"No sé si ho he de valorar jo, però puc dir que estic content del que hem aconseguit"

Els aspectes personals, segurament inseparables dels professionals, els deixàrem per a millor ocasió, si escau, ja que els segons se'n menaren una hora i mitja d'entrevista, més del que havíem previst.

En Miquel Gayà és una persona accessible i extravertida, de tracte senzill, amb qui dóna gust conversar. I, com no podia ser d'altra manera, vàrem voler conèixer, per començar, els seus primers contactes amb la música, la seva trobada musical més primerenca, a ca seva, a Santa Margalida.

- Va ser quan tenia set anys, és a dir, cap a l'any 85. A ca nostra no teníem tocadiscos, però sí un reproductor de cassets i una col·lecció de cintes que crec que ens havien arribat amb una promoció de qualque banc. Un dia, per casualitat, vaig posar la cinta dels Concerts de Brandemburg, i m'hi vaig quedar enganxat. No podia deixar d'escoltar-los, un dia i un altre. Els meus pares varen quedar una mica sorpresos d'aquella curolla meva i degueren pensar que fóra bo que provàs d'estudiar música. I així ho va ser, vaig començar a anar a classe amb una professora de piano que vivia a Can Picafort.

- Hi estudiares molt de temps, amb aquesta professora?

- No, molt poc, unes poques classes. Gairebé immediatament després que jo hagués començat, es muntà l'escola de música de Santa Margalida, al front de la qual hi posaren mestre Jordi Rosselló, de Porreres, que havia estat director de la Banda Filharmònica d'aquest poble. Hi havia la intenció de crear una banda de música, ja que feia anys que havia desaparegut. De manera que immediatament m'hi vaig apuntar, i darrere meu, la meva germana. Es va formar un grup molt heterogeni, gent dels 8 als 40 anys, amb un nivell de coneixements musicals molt distints. Record un primer any molt potent, de gran intensitat, amb classes cinc dies la setmana, solfeig, teoria, dictat musical...

- I arribà el dia que et trobares amb un instrument entre les mans.

- Sí, un dia ens varen posar unes imatges de distints instruments, perquè cadascú digués quin li agradaria tocar. Jo vaig triar el saxo tenor, però, quan repartiren els instruments disponibles, a mi em varen donar un trombó de pistons. Tot sigui dit, el vaig acceptar sense cap inconvenient, amb la mateixa il·lusió que si hagués estat un saxo. El tenia davall el llit i cada vespre me'l mirava. Això era el mes de febrer de l'any 88, i al setembre del mateix any la banda ja va sortir a la processó de la Beata. Érem 48 músics, tots els que havíem passat per l'escola, més el reforç de membres de l'antiga banda.

- I ja tenim en Miquel tocant el trombó...

- Després del primer curs vaig examinar-me i va anar bé, però els professors em varen fer veure que aquell instrument tenia un futur limitat i que seria millor que em passàs al trombó de vares. A ca nostra me'n varen comprar un a l'any 91, i a més a l'escola s'hi va incorporar un professor d'aquest instrument. Al principi vaig pensar que el canvi seria molt complicat, però m'hi vaig adaptar aviat. A l'any següent vaig fer primer i segon curs de trombó de vares, sense cap problema.

- I continuares tocant amb la banda de Santa Margalida.

- Sí, vaig continuar amb la banda gins al 1999. Ja havia acabat el grau mitjà i no podia continuar els estudis a Mallorca i aleshores em vaig matricular a una acadèmia a Vila-real, on vaig trobar molt bons professors, com Indalecio Bonet o Carlos Gil. A més, cada dos o tres mesos venien solistes internacionals a fer classes magistrals de cap de setmana. Jo anava i venia, i a més estudiava aquí amb solistes de la Simfònica. Així fins al 2005.

- Tu hi vares col·laborar, amb la Simfònica, no

- Sí, a partir del mateix any 99. Per a mi va ser una autèntica escola. I mentrestant anava fent els cursos superiors. Les assignatures complementàries, tant de grau mitjà com de grau superior les vaig poder fer a Palma. I el que són les coses, el final de carrera el vaig fer a Salamanca. Tocar amb orquestra és un treball fascinant, però fins ara, després de moltes audicions no he pogut aconseguir un seient a la fila de trombons. Aquí hi ha dues places de trombó sense cobrir, però si surten és probable que siguin per a gent més jove, amb formació més recent, però no descart presentar-me a les audicions. I mirau el que són les coses, vaig enviar una audició enregistrada amb àudio i vídeo a l'orquestra de Honk Kong i em varen convidar a treballar un mes amb ells, però una malaltia inoportuna em va tallar aquella possibilitat.

- A banda d'aquesta formació diem-ne clàssica, tu has fet música popular i comercial. Com hi arribares?

- Els meus començaments varen ser amb l'orquestra “Cala Agulla”. Un dia em va telefonar en Sebastià “Maleter”, que no sé com va aconseguir el meu telèfon, i em va dir que necessitaven un trombonista per a l'orquestra que tenien en marxa. En Pep Llull em venia a cercar una pic per setmana, per a assajar. Després arribaren els anys del “Tumbet de solfa”, amb uns quants estius molt intensos, de molta feina.

- És a dir, que la teva relació amb Capdepera ve d'enrere.

- Ve encara de més enrere que això que he dit. Jo ja havia estat per aquí amb la banda de Santa Margalida, en el festival nacional de bandes de música que es va celebrar l'any 1990. Hi havia molt bona relació amb la banda de Capdepera, derivada de l'amistat de mestre Jordi Rosselló i mestre Bartomeu Massanet. A Santa Margalida agradava el model d'escola de Capdepera, amb professors del Conservatori que venien al poble els caps de setmana a donar classe. A més, del Conservatori jo coneixia en Juanjo Cuart, en Pep Terrassa, en Miquel Àngel Nadal, na Marga Pérez... Podem dir que duc més de mitja vida de connexió gabellina...

- ...que es va anar consolidant de mica en mica.

- Degué ser al 2004 o al 2005 que vaig començar a venir a donar classes de trombó. Un dia em proposaren de dirigir la bandeta, el grup dels més jovenets, que fins aleshores duia en Bernat Xamena. Va ser una experiència molt grata que, a més, em va servir per començar a entendre el funcionament d'una banda des de la tarima, així com dels diferents instruments que la formen. Jo m'hi vaig implicar força.

- Fins que un altre dia agafares les regnes de la banda.

- Vaig començar a dirigir-la l'any 2007. En aquells moments la dirigia en Joan Ramon Xamena, que se n'anà per passar a dirigir la banda del seu poble, la Filharmònica de Porreres. Quan m'ho proposaren m'ho vaig haver de pensar. Allò ja no era un projecte educatiu, com la bandeta, i a més jo tampoc havia fet cursos de direcció. Si vaig acceptar va ser perquè, al capdavall, estava convençut que la música té un punt de partida bàsic: entendre-la i tenir capacitat per a transmetre allò que sents. I mira, ara ja fa nou anys que la dirigesc.

- I aquelles partitures del director, amb tots els instruments, i amb les veus del cor, si cal, i amb tantes d'entrades i sortides..., com es desxifra, tot plegat?

- Bé, la partitura és una aproximació a allò que ha de sonar. L'has de tenir clara, però del que es tracta, finalment, és de donar-li el color que tu creus que necessita la música que conté.

- Nou anys, ja. Han passat aviat. Com valoraries aquesta etapa?

- No sé si ho he de valorar jo, però puc dir que estic content del que hem aconseguit.

- Segons el nostre parer, la banda actual manté un alt nivell d'empatia amb la gent del poble, que va una mica més enllà de l'aspecte estrictament musical.

- La implicació de la banda i la seva funció social es tenen molt en compte. Ara, l'escola de música i la banda funcionen per separat. A la banda hi pot venir tothom que toqui un instrument, encara que el seu nivell no sigui el màxim. A vegades s'hi suma gent que es troba temporalment aquí, fent feina. I aquesta, la feina, a vorera de mar, també és un handicap, en sentit negatiu, perquè hi ha una altra gent que a l'estiu no pot participar-hi tant com voldríem. Igual passa amb els joves que estudien a fora. Però la majoria vénen tant com poden.

- I com es fa perquè la banda soni bé, to t i una certa inestabilitat dels músics?

- És evident que tot aniria millor si sempre hi poguéssim ser tots. Jo mir d'aconseguir el màxim amb la gent de què dispòs. És cert que a vegades m'he trobat amb baixes essencials, però mai ha estat el meu tarannà pegar un com damunt la taula i posar-me en pla exigent. A més, les persones volem ser pertot, tenim moltes curolles i la música no sempre és prioritària ni per als mateixos músics.

- Ara la banda té un repertori molt divers, amb presència cada vegada més significativa de la música contemporània

- Sí, hem anat modernitzant el repertori, amb la incorporació de compositors que escriuen específicament per a banda i que en coneixen tots els mecanismes.

- Com Jacob de Haan...

- Sí, com Jacob de Haan o com Johan Nijs, però també feim les bandes sonores de pel·lícules o els grans musicals.

- A la teva activitat com a intèrpret, has fet moltes incursions en el món del jazz, amb distintes formacions. Explica'ns una mica aquest vessant.

- A mi m'agraden la música clàssica i la música moderna, però també el jazz, un música que ha arrelat molt entre nosaltres. El nivell dels músics d'aquí ha millorat de manera espectacular, però també el nivell del públic, cada vegada més educat, musicalment. Jo m'hi vaig introduir sense tenir-ne una formació específica i m'hi sent còmode. Ara mateix estam preparant uns concerts en quintet, un dels quals es podrà veure a Capdepera,”Tribute J.J.Johnson-Kai Winding”, tot recordant dos dels millors trombonistes de jazz de la història.

- En fi, Miquel, que lo teu és música.. i música.

- Crec que va ser mestre Tomeu “Carbó” qui va dir, en l'homenatge que li retéreu, que no es pot ser músic només a estones: o ho ets sempre o no ho ets.

- Certament, Miquel, tu ho ets. Gràcies, i fins una altra.