Confessam que el dia de Sant Roc ens acostàrem al moll atrets pels focs artificials i no pel cartell de la vetllada de jazz. La veritat és que el nom de "Pizza Swing" no ens deia res, i fins i tot el trobàvem una mica vulgar. Cap referència a les xarxes, ni a Spotify, ni a Facebook ni a YouTube. Que no hi ha bons músics de jazz, a Mallorca?, ens demanàvem. Que no han pogut trobar un grup amb cara i ulls? 

Però està ben clar que no hi ha res pitjor que els prejudicis, de manera que, cap a les 12 de la nit, ens en tornàvem a casa amb la sensació d'haver assistit a una molt bona nit de "Jazz al moll", millor que algunes en què ens hem hagut d'empassar bou per bèstia grossa. De fet, quan vam veure que la formació que pujava a l'escenari estava encapçalada per Carmen Jaime, cobràrem coratge. Aquesta cantant, que ha lliurat mil batalles musicals, amb un repertori que abasta del blues al rock, passant pel gospel i el jazz, sempre és una garantia que l'espectacle resultarà satisfactori. Però és que, a més, la cantant va comparèixer rodejada de quatre músics de talla..., que donaren la talla, quatre solistes magnífics que ens delitaren amb un gavadal d'improvisacions de molt bon nivell. Xema Borràs (trombó), Omar Lanuti, (guitarra), Gori Matas (teclats) i Pau Belenguer (bateria) vingueren a confirmar, per si hi havia algun dubte, que per aquesta terra sí que hi ha bons músics, capaços de fer jazz de primer nivell.

I així va discórrer la vetllada, amb cinc intèrprets que ens oferiren una actuació rodona, que ens va fer gaudir als sons de On the Sunny Side of the Street, Blue Moon,Dream a Little Dream of Me o 'S Wonderful, entre d'altres estàndards memorables, sense oblidar la interpretació arravatada d'un bolero dels que tampoc moren, aquell Corazón loco que Antonio Machín popularitzà en els anys 40 del segle passat. En fi, que haguérem d'enterrar els nostres prejudicis i admetre que els Pizza Swing estan molt per sobre del nom que passegen.

En un altre ordre de coses, i abans del jazz, en el mateix moll va tenir lloc l'autoanomenat piromusical, que pretén ser una mescla de focs artificials i música, on aquesta, finalment, hi juga un paper totalment prescindible. Dit això, afegim-hi que els focs foren molt vistosos, fins i tot espectaculars, per moments. Sense novetats pìrotècniques ni efectes especials, amb les "palmeres" de sempre, el castell va discórrer amb bon ritme, amb puntes brillants i un final al qual li faltà, a parer nostre, una mica més de renou. Molt bé, de tota manera.