Hola a tots, molt bones tardes, som aquí per pregonar unes festes sense festa, on ben segur molt poca gent sap que es celebra durant aquests dies, on la tradició que una nissaga de cala rajaders va anant creant amb el pas del anys s’ha esmicolat. I és clar, les tradicions estan per trencar-se i aquesta no havia de ser una excepció ; parlam de Sant Roc, patró de Cala Rajada. De tota Cala Rajada, la dels mariners, la dels hotelers, la dels comerciants, la dels estiuejants, la dels que la treballam, la dels que hi vivim i la de tanta gent que la sofrim i malgrat tot, encara la disfrutam.
Pels qui no me coneixeu som en Felip Esteva Castro un “Blancus” més però amb una cama carametlera, la de la meva mare. Entre el Blancus i la carametlera va guanyar el Blancus com molt be ho indica la meva esplendorosa panxa i els meus dits curts i gruixuts com a botifarrons. Som cuiner de professió i amb això em guanyo l’existència, em guanyo els diners per menjar, els diners per mantenir el sistema i per pagar les portes giratòries . La vida, la dels plaers i els gaudits me la guanyo d’una altra manera, combinant la vida familiar amb les meves curolles botàniques, micològiques i plàstiques.
L’illa de la calma ja no està calmada, aquell paradís que en Santiago Rosiñol va descriure a principis del segle passat ja no existeix, se’n faria creus en veure amb el que s’ha convertit aquesta Illa. Possiblement Cala rajada hi encaixaria a la perfecció dins la descripció que el feia de l’illa. I dic això perquè Cala Rajada no és un fet aïllat, forma part del conjunt de llocs turístics que no han resistit la irracionalitat de les polítiques destructives i desproteccionistes dels nostres governants. Però parlem una mica de les (no) festes de Sant Roc, que possiblement son fruit de la profunda involució, en tots els aspectes, que ha sofert aquest encara preciós poble, que resisteix any rere any les envestides estiuenques protegit per aquesta màgia especial de la mediterrània que l’envolta. De fet, Les festes d’estiu de Cala Rajada fins les darreries del segle passat sempre varen ser les de Sant Roc. La que ara és la plaça del mariners era l’enclau on ens reuníem durant una quants dies els cala rajaders per gaudir de la festa. El meu pare, que formava part del que ara anomenam comissió de festes, cedia generosament la seva casa perquè els artistes la fessin servir com a camerinos. Potser per aquesta tradició familiar, durant alguns anys vaig participar molt activament en la confecció d’unes festes alternatives a l’avorrida gala que ens oferia l’ajuntament a la plaça dels pins, això si, sempre amb un gran cartell. Tinc un bon i gran record d’algunes de les bulles que s’organitzaven durant aquells anys que van durar: el concurs d’artefactes marins, el de paelles, el roc xop a Cala Agulla, els jocs a la platja i altres activitats que tenien una gran repercussió i un molt bon seguiment, reunien gairebé a tot el poble i els pobles veïnats.
A l’estiu sembla que només l’escalfor del moll ens mou, a l’hivern, res, no tenim escalfor, de la fredor del carrer a la fredor interior, estam cansats, l’estiu és molt llarg i ens deixa eixuts pels quatre costats. La despersonalització del boom turístic de masses ha refredat fins i tot la gent que de veritat estimam aquest poble. Tots ens som una mica responsables, quasi tots hi hem consentit, ens hem venut per molt poca cosa, pocs ens hem atrevit a alçar la veu en contra i als que ho hem fet sempre sens ha tractat de folls, de radicals o simplement de sentimentals. Al manco ho hem intentat, el nostre sentimentalisme ens va fer pensar que això tenia remei. Els que havíem viscut una evolució necessària cap a un turisme que creiem seria sostenible, respectuós i que ens donaria feina i riquesa, no només material, sinó també cultural, lingüística, de valors, ens varem equivocar. No va anar per aquí la cosa, sens va girar, ens va fugir de les mans, en volien més i més, com un virus que ens condueix a l’autodestrucció. De la festa alegre al carrer, al moll, a la piscina de Miramar, al Coconar, a les paelles dels diumenges a Cala Agulla,a la discoteca Serpens (amb els germans Regueiro), al WiKiKi, a can Bloc,al little bar, al kiosc de salsitxes de la plaça dels pins ( que per cert eren boníssimes) i a tantes i tantes bones vivències i records, hem passat a l’infumable corral de la Pacheca, a la germanització de gairebé tot el poble, a la massificació amb “ninyatos” que ens canten durant la nit aquestes espècies de marxes militars que no ens deixen dormir, a la brutor i vòmits dels nostres carrers. Mentrestant “ells” guanyen molts diners que després inverteixen a llocs llunyans i a l’hivern, desapareixen. Noltros ens quedam aquí, amb la merda, amb un sou també de merda o a l’atur i amb un poble pràcticament devastat. Els quatre mesos d’inactivitat no basten per tornar la normalitat al territòri, als nostres malmesos aqüifers ( que ara sabem que estan a menys d’un 50%), ni tan sols als nostres cossos i les nostres ments. Tant de ciment, tanta policia, perquè? Per acabar sent un dels pobles de Mallorca on la gent és més pobra!!! Quina gran presa de pel!!!
El capitalisme ferotge i assassí guiat per aquestes ments criminal ens ha duit a un mon totalment foll i fora sentit, a una societat malalta. Dins tanta desesperació, els sentimentals encara gaudim de recons on malgrat la seva degeneració i degradació hi podem trobar una mica de sentit a les petites vivències que ens diferencien de la gran barbàrie planetària. La màgia del lloc, les aromes de la mar, de la sal dins els cocons, de l’alga putrefacta de les platges exageradament massificades durant 4 mesos, els passejos durant dues hores per la vora del mar sense trobar-te cap cotxe,els boscos de Cala Agulla i Son Jaumell, el sistema dunar de Cala Mesquida, la malmesa zona humida de Canyamel, encara mantenen encesa l’espurna de l’esperança. Per als que els quedin forces potser encara hi som a temps, però aviat!!! perquè queda molt poc temps. Mentrestant ja fa massa anys que el pregoner pregona i dona el sus amb aquesta traca a unes festes sense festa, a un Sant Roc abduït per una mara de Deu del Carme, hem canviat una verga per un sant. És possible que els sentimentals també hagin canviat la fredor de la plaça dels Pins per l’escalfor del moll o és que som incapaços de trobar cap motiu per celebrar Sant Roc? Per canviar d’escenari? Que no quedi per intents. Retornem, amb una nova i sana recuperació, la tradició de les festes de sant Roc a Cala Rajada. Donem sentit al pregons.
Vull acabar recordant als companys i amics que ja no hi son i que hi haurien de ser: Pere Rocu, Teto baronet, Pere Sancho, Rogelio Morey, Pep Cuní, Joan “Castus” , Alberto Cardiel, Enrico Liesegang, Tià “Porquer”, Colau “Pota”; alguns Cala Rajaders de socarrel, altres no tant i altres cala rajaders accidentals, però tots ells així com tantes i tantes persones que ens han deixat van contribuir a l’alegria, vivències i grans moments d’aquest poble.
Molts d’anys amb salut, alegria, sort i molta paciència mesclada amb bones dosis de fe.
Que passeu unes bones (no) festes de Sant Roc i un bon (el que queda) estiu
Moltes gràcies i adéu a tots.
