Dissabte, 3 de febrer, vam tenir l’oportunitat de veure l’adaptació que ha fet Sergi Baos de “Un tramvia anomenat desig” de Tenesse Williams, traduïda per Joan Sellant.

Aquest mes de febrer hem pogut gaudir de tres bones obres de teatre, molt bones diria, i encara queda una tercera pel diumenge: “Lisístrata”, que també promet.

L’obra de Tenesse Williams, ja un clàssic, interpretada i adaptada en varies ocasions ens mostra la vida de quatre personatges que contrasten dia a dia els seus somnis amb la realitat que els envolten. Quan  Blanche Dubois, maleta en mà, apareix a casa de la seva germana una nit d’estiu sorgeixen tots els somnis traïts, la soledat, la por i el desesper que cada personatge porta en la seva “motxilla” personal. Secrets i desigs, passat i futur, repressió i passions... tot es barreja en un present que esdevé violent i cruel. Al cap i a la fi l’obra és una lluita de cada personatge, en un món hostil, per intentar refer la seva vida i aconseguir ser feliç. Però la violència s’acaba imposant i du a na Blanche a la bogeria.

Com diuel mateix Sergi Baos de la seva adaptació: “M’interessa la violència, és ver. No som un home violent, ni molt manco i per això mateix, potser, m’interessa encara més. La violència com a motor dels nostres desitjos, o simplement com a desencadenant de les nostres frustacions o també com a eina en una relació de poder. La violència com a estètica simplement... No ho sé. Per què El tramvia, doncs? Perquè és un clàssic contemporani? Obvi. Perquè parla des dels budells? També. Però sobretot perquè parla del fràgil equilibri en el que estam tots. Qualsevol fet, per petit que sigui, pot fer esclatar la bomba, pot fer brollar la violència que viu dins nosaltres. Lorca, Büchner, Koltès, Mouawad, Cela també ho sabien. Per això, també formen part d’aquest “tramvia” perquè qualsevol història humana és una història de violència”.

Aquesta adaptació es recolza sobre l’actuació dels quatre actors de l’obra. Sense la seva consistència, l’obra no arribaria al punt de dramatisme que conté. Una gran feina de Alexandra Palomo (Blanche), Marga López (Stella), Rodo Gener (Stanley) i Joan Manel Vadell (Mitch), que no deixen indiferent al públic. La seva actuació va ser recompensada amb un fort aplaudiment.  

L’obra de Terence Willians ha tingut moltes adaptacions, una d’elles la pel·lícula d’Elia Kazan amb un jove Marlon Brando, Vivian Leigh, Kim Hunter i Karl Malden. Tot un clàssic del cinema que ens va venir a la ment en acabar l’actuació.