Amb aquesta premissa arrenca la trama d’aquesta obra en format curt. Per imaginar que no quedi, però aquest mon “hembrista” no ha existit mai, tant es així que ni la paraula “hembrismo” ni qualsevol dels seus possibles  derivats es troben registrades ni en el diccionari castellà ni en el català.

Com un neologisme encara no té una definició concreta,tot i que ho podríem traduir com discriminació cap els homes per qüestió de gènere, prepotència de les dones respecte als homes etc... O sigui el contrari del masclisme que aquest mot si que està ben registrat als diccionaris.

En Mattias Praticis ens presenta la seva visió del que seria aquest mon dominat per unes dones rudes, dures, quasi grosseres que no tenen miraments a l'hora d'assetjar amb les paraules als homes.

La trama comença amb la confessió d'una filla adolescent (Maria Panadero) a la seva mare (Clara Ginard) que la directora de l’institut l’ha expulsat durant uns dies per haver tocat el cul a un company.

La mare indignada culpa al recent,i de cada vegada més extens, moviment promogut per els homes farts de suportar el pes de les feines de casa, cansats de l’assetjament verbal i físic de les dones.

La discussió entre mare i filla va en augment, cadascuna veu el mon a la seva manera respecte a la diferència entre sexes, la mare defensa els valors de tota la vida des de que el mon es mon, es a dir que aquí qui mana son elles, que no hi ha res de dolent en llançar floretes a tot mascle que es trobin per el camí, i que per algun motiu la vida els ha fet així de diferents, ells per servir a elles.

La filla, més propera als temps que vivim, reconeix que pot ser té raó el company que es va sentir ofès perquè  ella li va tocar el cul dins el passadís de l'institut, que ha de ser dur viure sempre amb la por damunt, amb l'humillació de sentir-te sempre observat per la roba que portes, el pentinat que llueixes o per els teus actes.

La mare com bona “femella prepotent”, ja esta farta de que mengin el cap a les nines i adolescents actuals amb aquests arguments de la “no discriminació” per raons de sexe. Bon exemple es ella que tracta al cambrer del bar on es troben (José Manuel Pérez) com una depredadora sexual al·legant que a ells els hi agrada, i sinó mira quins “vaqueros” tan curtets i atapeïts que es posa. La filla, més comprensiva, sap que el jove cambrer suporta el que suporta pot ser per no perdre la feina.

Un petita i concentrada reflexió que es veritat que en els darrers mesos s'ha fet molt visible dins la nostra societat, i que hem vist en aquesta petita obra en clau d'humor.

Perquè millor prendre-se les coses amb un poquet d‘humor de tant en quant tot i que el tema dona per moltes i profundes reflexions. De fet el mateix Mattias comentava que el perill d'aquesta obra seria haver-la feta al revés perquè ni tirant de l'humor es salvaria de les critiques per haver escrit una obra masclista. I es ben cert, no hi-ha comèdia ni humor que justifiqui una conducta opressora vengui d'on vengui.

De les actrius hem de dir que estigueren magnifiques amb tota l'extensió de la paraula, més naturals i convincents impossible, el contrapunt el donava el cambrer agobiat i fart de la clienta empipadora que va ser defensat amb molta il·lusió per en Jose Manuel. 

Aquesta obra de TA-3 escrita i dirigida per Mattias Praticis ha estat seleccionada per entrar dins un circuit de micro-teatre contra la violència de gènere. Durant aquest estiu i tardor serà representada a altres sales arreu de Mallorca.

Enhorabona per la feina, per fer pensar a la gent i per l'il·lusió desbordant,