El senyor  Vicent Pinyol (o Pignon) ha estat convidat a un sopar, del qual ignora la intenció última, que sí coneix el senyor Pere Canut (o Pierre Brochant). Així comença aquesta obra de teatre, una comèdia que ha esdevingut ja un clàssic dins el teatre contemporani. La peça, d'origen francès és una adaptació del mateix Matt Praticis, que també forma part d'un repartiment de luxe: Nicole Serapio (esposa de Canut), Tolo Alzina (el metge), Xisco Rubi (Vincent Pinyol), Suso Reixach (amic de Canut)  Lina Terrassa (amant), Raúl Gonzàlez i Víctor Martínez (inspectors d'hisenda). 

Primerament, l'escenografia consta d'un senzill decorat, gairebé costumista, amb quadres d'art abstracte a les parets per començar l'obra: el pis a un lloc que bé podria estar situat a Capdepera (els detalls que fan que l'obra cobri aquesta proximitat es veuen en certs topònims o en algunes de les trucades efectuades; aquest fet, fa que l'espai sigui familiar per a l'espectador, i ho vegi encara més en un nou plànol de comicitat). El senyor Pere Canut  està assegut al sofà amb un mal d'esquena aclaparador, que l'acompanyarà durant l'obra, un inconvenient perquè sigui ell l'executor de l'acció, i que s'hagi de fer valer de la bona voluntat de monsieur Pinyol, per a resoldre els seus problemes.

 Posteriorment, comença la vertadera peripècia dramàtica: després de la coneixença dels personatges, es pot dir que Pinyol presenta "l'habilitat" de tergiversar-ho tot, de fer sofrir l'espectador per allò que s'en diu, vergonya aliena; un entrebanc rere l'altre posaran en greus compromisos el senyor Canut qui veurà com la seva vida es desmorona, per la intervenció del que havia de ser la seva víctima, en el sopar d'idiotes que planejava amb els seus amics. Però no es tracta de desvetllar tota l'obra, ara, sinó que comentaré a grans trets la seva posada en escena.

Al principi , els personatges són per al públic freds i distants, com si anessin a representar l'obra perquè es mantingués pel seu gag d'èxit assegurat, però res més enfora de la realitat: de mica a mica, el protagonista agafa força dramàtica i la desplega per tot l'escenari, lluny d'un principi minso i tímid. La desvergonya de l'amfitrió també està molt ben caracteritzada, així com la resta de personatges: l'amant, representada per Lina Terrassa no deixava de tenir la seva gràcia, en l'exageració del personatge, tal vegada, menys fogosa del que s'esperava, i massa assenyada, encara, però amb molt bon resultat. Els dos inspectors d'hisenda, podrien haver estat més inquisitius, i quedar per sobre de Pierre Bronchant, comprometer-lo una mica més en les seves perquisicions, així i tot, el duet no deixava de ser simpàtic i encertat, com aquell de Tip i Coll o dels germans Hernández i Fernández. També la sofrida esposa, està ben interpretada per Nicole, sense que hagi de sortir del seu moderament, així com el paper semblant, de l'assenyat metge, qui recordarà al senyor que ha de davallar del cavall de la seva desenfrenada vida. D'altra banda l'amic és el contrapunt que crearà el sentit humorístic de les desgràcies que li van passant al nostre protagonista, amb la seva rialla còmica.  L'últim personatge a comentar és el primer, el Senyor Pinyol, interpretat per Xisco Rubí, a qui sembla que li cau una mica gros el personatge en un principi, però que després entra dins el paper ajustat de l'ingenu, el nen que tots portem dintre, el funcionari avorrit, que mitiga l'abandó per part de la seva esposa, amb la construcció de cases de llumins. Aquest món en què vivim, no està fet per gent com Pinyol, més bé, per depredadors com Canut i els seus col·legues. El temps, però, que tot ho posa al seu lloc, passarà gairebé aviat, en una obra que per alguns va ser massa llarga, i per altres adequada. Com deia Antonio Machado, el temps és subjectiu.

  En definitiva, una obra plena d'energia i bon humor, amb una encertada adaptació per part del director Matt i una notable interpretació per part de l'elenc actoral. No és gens fàcil aconseguir una bona posada en escena d'una obra prou coneguda, prou interpretada (recordo una versió produïda per Paco Mir de Tricicle, que arribà a l'Auditòrium de Palma el 2002) i fins i tot duita al cinema, amb un magnífic Jacques Villeret en el paper d'idiota. Al final és important considerar la moralina: "Senyor Pinyol, la propera vegada recordi'm que és a mi a qui ha de convidar a sopar", confessa un abatut protagonista. No deixa de ser tendre i amarg alhora, gairebé lacrimògena la llucidesa de Pinyol quan parla amb la dona de Canut com si la idiotesa fos el ramell de forats negres que ens sonden l'ànima, un cartell injust penjat al coll per tots els homes estúpids, tal vegada, els més espavil·lats de tots nosaltres. Espereu saber qui vos convida a sopar, no sigui cosa, que vulgui acabar amb la vostra reputació o, tal vegada, vosaltres, amb la seva. Enhorabona Krisis Teatre, ja s'espera la propera amb candeletes.