Si les fulles i els fulls tenguéssin la mateixa arrel semàntica, la naturalesa tendria un altre sentit. Aquest comentari el faig en relació al llibre que va escollir per al club de lectura d'aquest passat divendres 27 d'Octubre de 2017. La nit va començar amb la presentació de l'autor i del llibre per part de la bibliotecària. La novetat de l'autor és la proposta ecologista i neorromàntica que ens mantení pendents del seu desenllaç.

El llibre que es va llegir al club va ser Un viejo que leía novelas de amor de Luis Sepúlveda, que ha esdevingut tot un clàssic dins els nous cànons literaris. El llibre de títol i coberta atractives (no de bades no s'ha canviat el dibuix des de la 1ª fins a la 83ª edició) varen captivar a tots els tertulians. Alguns d'ells varen dir que havia estat un llibre que en una primera lectura no va deixar cap substrat a l'interior del lector, però que ara, en una segona, deixa matisos diferents: un pòsit cultural per aquell qui el llegeix; detalls com el missatge salvador de la naturalesa, en la lluita dels pobles indígenes per salvar la virginitat de la selva amazònica, castigada pels especuladors (no importa anar tant enfora per parlar de l'assot dels boscos o de la natura en general), per les multinacionals o la falta d'escrúpols de l'ésser humà.  En aquest sentit hom va citar les paraules de l'escriptor xilè, afincat a Suècia, Uruguay o Hamburg, que deien que una de les majors creacions de la humanitat han estat els deserts.

D'altra banda, es va parlar de la poca afinitat que tenen els joves a la lectura, una joventut que maneja les noves tecnologies com si fóra una extremitat més (en aquest apartat, crec que injustament, perquè hem de creure amb el jovent); també es comentaren els mètodes d'ensenyament, en què la lectura té una funció més activa que la pel·lícula. En aquests dos darrers comentaris, podem dir que Un viejo que leía novelas de amor és un llibre que és lectura a diferents instituts, a més d'haver-se fet una pel·lícula protagonitzada per Richard Dryfuss. També va ser emocionant escoltar l'experiència d'un lector que havia estat a la part de l'Orinoco de l'Amazònia, on la humitat, tal i com es narra al llibre, crea una atmosfera pròpia del lloc. Aquesta ambientació també té una tradicó literària, amb un retrat de l'Amèrica Llatina del Pedro Páramo de Juan Rulfo o sobretot el Macondo de les novel·les de l'escriptor de Colòmbia, Gabriel García Márquez, Gabo, pels amics.

També es varen comentar els videos que cirulen per internet sobre l'autor o el llibre, així com el modus vivendi dels shuars, habitualment anomenats jívaros, tribus de les quals es comentà que si poden resistir seran la vertadera llavor de la humanitat que la pot regenerar després d'una hecatomb mundial. La por pot ser guia dels amerindis del sud del Perú o també pot ser expulsada de l'interior del protagonista de la novel·la per a poder donar caça al tigre que ha generat la por mateixa al centre de la selva. Els personatges varen ser descrits pels lectors, alguns amb animadversió com el batle, aquell suorós i poc resolutiu funcionari, que vol mantenir la seva raó per sobre de la realitat que l'envolta, o la l'afecte cap al protagonista, qui, amb esperit de detectiu ens porta de la mà per la narració de la història, així com el sentit de l'humor, representat pel dentista, amb pasatges tan escabrosos com l'arrabassament dels queixals per una aposta, o la dentadura postissa...la dent que ha acompañat la biografia literària de l'autor (ho contava en una conferència universitària, mentre citava que el ratoncito Pérez li havia deixat sota el coixí, a canvi de la dent, un llibre de Fenimore Cooper: L'últim Mohicà. A partir d'aquesta lectura, Sepúlveda, comença la seva senda literària que duu de rerefons la Selva Amazònica com en altres llibres seus: Patagonia Express o Últimas noticias del sur entre d'altres.

 També es va parlar dels 10 anys del club de lectura, que ho va celebrar amb un sopar i la sortida al teatre per veure Les darreres paraules, una dramatització de la novel·la homònima de Carme Riera, basada en la vida de l'Arxiduc Lluís Salvador. L'experiència va ser positiva en tots els sentits

 

L'autor xilé ha escrit obres tan importants com la comentada, com puguin ser Historia de una gaviota y de un gato que le enseñó a volar o Yacaré. El 2005 va ser anomenat doctor honoris causa per la Universitat del Sur Toulon-Var, de França i va ser activista de Green Peace, per això les seves obres tenen un component de preservació de la natura, dels boscos amazònics. Aquests valors es transmeten amb les seves lletres i ens recorden casos com el de Galícia i la cremada dels seus boscos, que són un vertader pulmó verd dels habitants espanyols o altres desastres ecològics com el Prestige o el de Doñana.

Finalment, com és tradició, es va realitzar un sopar amb plats elaborats pels propis tertulians, com puguin ser el ceviche, l'advocat o la coca de poma o l'amanida de magrana; tots els plats condimentaren un club que millora de cada vegada més. Esperem que el proper club de lectura (19 de desembre) ens poguem perdre per una altre selva de paraules.