Divendres 13 de Setembre de 2016, a les 21h, a la biblioteca de Capdepera, s'encetà una nova temporada del club de lectura. El llibre escollit per a l'ocasió duia per títol El que hauria pogut ser de la novel·lista Julie Kibler, una traducció molt sui generis de l'original, en anglès, Calling me home, que no va agradar.

   En termes generals, podem dir que és una història d'amor entre Isabelle, una dona de raça blanca i Robert, de raça negra, amb conflicte racial i triangle amorós, contada magistralment per l'autora, narrada a dues veus, la de Dorrie i la d'Isabelle, ambientada en dues èpoques diferents: el present i la dècada de l'any 40, als EEUU, concretament a Cincinnati. D'altra banda, s'ha de dir que la narració prové d'una història real, que li va ocórrer a l'avia materna de l'autora, que la inspirà.

 

  En un principi, s'escolliren els dies i lectures per dur a terme les tertúlies d'enguany. La bibliotecària, Magdalena, va presentar el llibre i l'autora amb l'emoció de l'inici del curs. Sobre la taula hi havia les pel·lícules de 12 anys d'esclavitud o Déu meu què t'hem fet?. També es parlà del llibre ¡Hombre de color! de Jéróme Ruilliet. Després de la presentació, entràrem en matèria: es plantejà, després de parlar del racisme que apareix al llibre, de la por al que és desconegut i a la posició de poder. Algunes imatges que s'ens mostraren, com la separació dels abeuredors dels blancs i dels negres, certament escarrufaven.  Posteriorment, es va comparar el cas del llibre al dels xuetes de Mallorca, on hi havia un sector que ho assumia i un altre que no, on els noms són importants i poden condicionar una persona o un col·lectiu. Posteriorment, es comentà que aquesta situació forma part de l'educació des de casa, de l'entorn i de l'escola. Una tertuliana va aprofitar el tema perquè es pogués escoltar la cançó d'una cantant peruana, que denuncia la marginació dels negres. Adesiara, ens agrada la música negra, i el menjar afro-americà, però odiem als negres. En aquesta contradicció es viu i es pateix, segons els lectors, per un complexe d'inferioritat, que et porta, com la família de la protagonista, a aferrar-te només al que és teu; s'arribà a la conclusió que la por i la intolerància són el que fa néixer aquests odis interns.

  Després, es comentà que el problema és vigent a Amèrica, en l'actualitat, i que, per als col·lectius que pateixen el racisme, comporta una càrrega emocional important. A Europa, el conflicte s'extrapolà al del món musulmà, on el problema sorgeix de les religions. Seguidament, es tornà a la novel·la, on es planteja també el sentiment de pertinença; la protagonista té un punt de rebeldia, en aquesta història contada a dues veus. La mare aconsegueix anular-la. L'amor no entèn del color de pell, o tal vegada sí. Cada generació ha de parlar, expressar, discutir tots aquests temes, perquè així es podrà mitigar aquests comportaments.

  Per acabar, i lluny de voler ser un spoiler, per part dels protagonistes i respecte a la seva relació, hi ha una presa de decisió, que ambdós mediten. Pel que fa a Isabelle, hi ha una demostració de rompre prejudicis, quan tria a la Dorrie, una noia negra, de perruquera, ara que també es podia interpretar com un canvi molest, on tot allò que pugui significar una novetat, pot resultar molest. De vegades, connectem amb altres persones, que no són ni de la mateixa generació ni del mateix grup d'amics, ni de la mateixa raça, ni de la mateixa religió...Podem arribar a la conclusió que per acceptar els altres, hom s'ha de saber acceptar primer. En el llibre també sorgeixen dues barreres, la del color de la pell i la del poder adquisitiu. Ara bé, el que ens afecta en l'actualitat tal vegada sigui el drama de les religions. Alguns tertulians eren partidaris de veure la comunitat com la principal causa de la supervivència humana i que, de vegades, hi ha més classisme que no pas racisme.

  Finalment, podem dir que el primer club de lectura va ser com una bona salsa, que prepara una mare curosament, com els plats exquisits que posteriorment tastàrem (no hi faltaren els ous farcits, o la patata farcida, l'ensaïmada o les herbes dolces), mentre la salsa s'encalenteix, però finalment es crema, hom no pot aturar de plorar, no perquè hagi socorrat la salsa, sinó pel que ha llegit a la novel·la. Esperarem, doncs, que el metge Canyot no s'enfadi molt amb nosaltres. El proper club serà dia 28 d'octubre.