Haruki Murakami i Seiji Ozawa: Quan la música ho és tot.
I dos llibres més pel mateix preu.
En aquest lliurament parlaré no d'un, sinó de tres llibres, per bé que dels dos primers ho faré només de passada, mentre que del tercer, el que dona títol a aquest escrit, en parlaré una mica més detingudament.
I per què tres llibres?, potser que us demaneu. Doncs perquè sense cap premeditació, s'ha esdevingut que he llegit tres llibres, un rere l'altre, amb la música com a tema central, cosa que, d'altra banda, per a mi ha estat un vertader regal.
La primera d'aquestes obres és “Confeti”, Premi Sant Jordi 2023, de la qual n'és autor Jordi Puntí (“Maletes perdudes”). Grosso modo. Puntí, després d'anys d'investigació (el 2014 va obtenir la prestigiosa beca del Cullman Center for Scholars and Writers, a la biblioteca pública de Nova York, per un projecte narratiu que li va permetre fer recerca durant un any, i és el punt de partida de la novel·la), ens encara amb el personatge de Francesc d’Assís Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu, conegut artísticament com Xavier Cugat, i ho fa per boca d'un narrador que, com a cronista d'espectacles, hauria seguit molt de prop la peripècia personal i professional de l'artista. Cugat, nascut a Girona (1900), es formà musicalment a Cuba, on havia passat a viure als cinc anys amb la seva família; als quinze anys ja era un violinista consumat i es traslladà a Nova York, i fou Amèrica del Nord on assolí fama i reconeixement, com a rei de la rumba. La seva fou una vida atrafegada com a director d'orquestra (participà en nombroses pel·lícules musicals), i també en el terreny sentimental, ja que es casà cinc vegades. Apressem-nos a dir que Puntí no ens ha deixat una biografia a l'ús, sinó una recreació personal, literaturizada, plena de fets reals i de moltes anècdotes sense confirmació. Cugat, famós a Amèrica, no ho era tant a Europa, però els darrers anys de la seva vida els volgué passar a Catalunya, terra de naixença, i morí a Barcelona (1990). El llibre es llegeix d'una tirada.
Passam ara a “Història d'un piano”, de Ramon Gener, músic, cantant i divulgador musical, escriptor també, fa el salt a la narrativa amb aquesta novel·la guanyadora del XLIV Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2024. El protagonista troba aquest instrument, un piano de so vellutat, a una petita botiga de Barcelona i el venedor, Janusz Borowski, un personatge misteriós nascut en un bosc de Polònia, l'adverteix que aquell és un instrument molt especial i que n'hauria de tenir molta cura. El piano duu, en una etiqueta trobada en les seves entranyes, el número de sèrie 31887, construït per Gotrian-Steineg l'any 1915 a la ciutat alemanya de Brinsvic. A partir d'aquí s'inicia una història de recerca en què s'entrellacen els destins de dues famílies, una alemanya i l'altra anglesa, al llarg de la primera meitat del segle XX, amb dues guerres devastadores com a teló de fons. El piano és el leitmotiv, però l'instrument no deixa de ser una metàfora per a apropar-nos al poder de l'amor, l'amistat i, naturalment, de la música. Lectura per moments entendridora, commovedora fins i tot.
I arribam, per fi, al nostre llibre d'avui, “Quan la música ho és tot”, que tot i dur a la portada el nom de dos autors, Haruki Murakami i Seiji Ozawa, en realitat qui l'escriu és el primer, mentre que el segon es limita a donar resposta a les preguntes de l'altre, que no és poc. Murakami és considerat un del més grans escriptors actuals, amb nombroses premis i reconeixements i una prolífica producció literària traduïda a més de cinquanta llengües (“Tòquio Blues”, “Kafka a la platja” “1Q84”...). Ozawa, de la seva banda, va ser considerat fins a la seva mort, el 2024, com un dels més notables directors d'orquestra japonesos, el més occidental, si més no. Murakami va bastir el llibre a partir de sis converses amb el músic, entre el novembre de 2010 i el juliol de 2011. La carrera d'Ozawa arrencà de valent l'any 1959, quan va guanyar el Concurs Internacional de Joves Directors de Besançon (França), i tot seguit el premi Koussevitzky, a Tanglewood. L'any 1961 es en convertí en ajudant de Herbert von Karajan i posteriorment, durant quatre anys, ho va ser de Leonard Bernstein (Lenny, sempre, en boca d'Ozawa). Fou titular de la Simfònica de Boston i de l'Òpera Estatal de Viena, entre d'altres.
En el pròleg, Murakami ens fa cinc cèntims del que per a ell significaren aquestes converses, difícils i enriquidores al mateix temps, amb un interlocutor que ho vol tot de seguida, però que també pot ser extremament pacient; un home que confia positivament en la gent que l'envolta, però que no pot evitar viure en una solitud profunda. I, de seguida, el lector empedreït s'adona que Murakami no és un entrevistador qualsevol, sinó un melòman carregat d'uns vastíssims coneixements, especialment pel que fa a la música clàssica i el jazz. Confessa no haver rebut formació musical i que només s'hi ha aproximat com a oient. A la primera conversa, el nucli n'és el Concert per a piano número 3 en do menor, de Beethoven, amb Glen Glould com a solista i sota la direcció de Karajan. Van parlant mentre sona la gravació, mentre jo mateix l'escolt per mitjà de YouTube, en la mateixa versió. Del que pregunta un i el que respon l'altre no acab entendre'n gaire cosa, però tant se val, entre el que ells diuen, que m'entre pels ulls, i la música que m'arriba per l'oïda, les pàgines van succeint-se volant. MURAKAMI -acotació- Quan s'acaba la introducció de l'orquestra, llarga i feixuga, entra el piano de Gould i comença la conversa entre orquestra i solista (3:19). MURAKAMI: Aquí, l'orquestra i el piano no van junts, oi? OZAWA: No, tens raó. Van descompassats. Ah, i aquí també: entren diferent.(...) MURAKAMI: En la meva opinió, diria que aquesta introducció que fa l'orquestra és molt típica de Beethoven, molt alemanya. En canvi, quan entra Gould és com si se'n volgués distanciar, com si ho volgués relaxar tot una mica i proposar la seva pròpia música (...) OZAWA: La música de Gould és una música molt lliure (...) Tot i així, és interessant d'escoltar l'obra d'aquesta manera. No crec que hi hagi cap altre director capaç de dirigir un concert amb tanta confiança, com si fos una simfonia, sense preocupar-se gens del solista.
Us he fet un tast de la primera conversa, per tal que us faceu una idea de com anaven les coses. Després arribarien els diàlegs-audició al voltant de Brahms o Gustav Mahler, o sobre la mania de col·leccionar discos. Sobre la relació entre la música i l'escriptura diu MURAKAMI: Escolto música des que era un adolescent, però últimament em fa l'efecte que l'entenc una mica millor... És com si ara en copsés més matisos. I penso que el fet d'escriure novel·les segurament m'ha ajudat a desenvolupar l'oïda. Girant l'argument, es podria dir que és impossible escriure sense tenir oïda per a la música. Crec que escoltar música ajuda a millorar l'estil literari, i que escriure ajuda a millorar la capacitat d'escoltar música. És com si fossin dues activitats complementàries.
No insistiré en la munió de detalls tècnics que van apareixen en les distintes converses, però sí que hi vull afegir que, a mesura que em vaig endinsar en el llibre, amb els temes musicals de què parlaven que sonaven dins meu, no tan sols ho vaig trobar tot més menjívol, sinó atrapat del tot, fins al punt que la lectura se'm va fer curta i que ara sovint hi torn, escoltant per exemple la Novena Simfonia de Gustav Mahler, o la Consagració de la primavera d'Stravinsky.
Escoltar i llegir Murakami-Ozawa m'ha ajudat a confegir aquesta crònica que esper que no us hagi resultat feixuga, com alguna obra musical (que també n'hi ha). I que, si ve bé, us hagi encetat la curiositat (als qui no la teniu) per tal d'apropar-vos a altres músiques més enllà d'aquelles que, dia a dia, mortifiquen el nostre cervell des dels mitjans de comunicació.
Haruki Murakami-Seiji Ozawa. Quan la música ho és tot – Edicions 62, s.a., la butxaca 2021 - Barcelona
